7 de juliol, Sant Fermí

7 de juliol.- SANT FERMÍ

Acabo d’arribar d’un viatge llampec a Pamplona, un viatge que he fet sense moure’m de casa. Em feia gràcia escriure alguna cosa sobre Sant Fermí, co-patró de Navarra, juntament amb Sant Francesc Xavier, l’altre navarrès famós per la seva capacitat de convertir la gent. Potser perquè ell també va ser un convers. Ignasi de Loiola el va fitxar per a la seva causa. Es van conèixer a la Universitat de La Sorbona, de París, un bon començament per l’orde dels jesuïtes, famosos per la seva formació intel.lectual, entre altres coses.

• De què et serveix guanyar el món, si perds la teva ànima?, diuen que va dir Ignasi de Loiola a Francesc Xavier de Navarra, un matí assolellat d’hivern, mentre conversaven en el claustre de la Sorbona.

Heus aquí una pregunta roent, que -durant quatre segles- ha ocupat l’epicentre dels exercicis espirituals de Sant Ignasi. Els jesuïtes han procurat que es mantingués roent. Fins que, el bondadós Joan XXIII va convocar el Vaticà II. Entenc que, la IV Constitució del concili (Gaudiuem et Spes), va girar la truita de les relacions Església-Món, ja que, en virtut del seu contingut, el Món va deixar de ser un dels tres enemics de l’ànima (el primer dels tres, Món, Dimoni i Carn). Me’n vaig alegrar. I això que -la famosa pregunta d’ignasi de Loiola a Francesc Xavier- havia estat molt present en la meva vida, des que vaig entrar en el Seminari, a l’edat de 12 anys. Però, per amor a la fe que es professa, un no ha de deixar mai de repensar-la, si no vol acabar en el cercle viciós de tenir fe en la fe. Això és perillós.

En fi: Per què renunciar al món, per salvar l’ànima, si el món és la casa de tots, i el cos, la casa de l’ànima? Està millor així, tal com l’Església conciliar ens proposa. No malvarsem esforços en guerres inútils. Visquem en pau amb amb nosaltres i amb el món que ens envolta.

Sant Fermí.- En el meu santoral, sant Fermí ve després de Sant Francesc Xavier, pel qual he tingut sempre una barreja de devoció i admiració. En la meva estada a Roma, per mor dels estudis, visitava sovint l’església d’il Gesú, una bella mostra de l’art barroc, bastant a prop de la meva residència. Entrava en aquest temple, de cúpula rodona, com la del Vaticà, i pregava als peus del sepulcre de Francesc Xavier, en el qual s’hi guarda -incorrupte- el braç amb què va batejar tants i tants infidels (quin nom més lleig, per l’amor de Déu!). Ja m’havia ordenat de capellà, però, com podeu veure, no havia madurat com a persona. No sé com m’ho feia per treure notes brillants a la Universitat Gregoriana, de Roma, i mantenir -alhora- les ingènues creences dels anys viscuts en el Seminari. En l’àmbit de la fe religiosa, aquesta barreja és molt freqüent. Mai no he culpat els meus formadors, ni penso fer-ho; van fer el que van poder o van saber, i és cosa de cadascú evolucionar en la vida, sempre vella i sempre nova, com ha de ser. Altrament, la vida seria avorrida, i està en la nostra mà que no ho sigui.

El Papa Alexandre VII (1655-1667) va ser l’home que va nomenar co-patrons de Pamplona el dos sants navarresos, Fermí i F. Xavier.

Curiosa barreja, ja que Fermí figura com a bisbe i màrtir (s.III) en el santoral, mentre que Francesc Xavier (1506-1552) hi figura com a missioner jesuïta. Va ser canonitzat l’any 1622. F. Xavier celebra la seva festa el 3 de desembre. Sant Fermí, avui mateix, 7 de juliol. Ara bé: després de documentar-me, veig que tenen una cosa en comú: van ser grans evangelitzadors, cadascú en el seu context, separats per 13 segles de diferència. No m’estranya que -des del segle IV fins el XVII- les “conversions” fossin massives. La religió cristiana, a partir de l’emperador Constantí, va adquirir molt de poder, el mateix que tenia l’imperi romà sobre els pobles conquerits i colonitzats per Roma.

El culte a Sant Fermí, no arriba a Pamplona fins tard (1186). I és que, segles enrere, el nom de Fermí anava associat a Amiens (França), la ciutat on va néixer, i també la Seu episcopal de Sant Fermí. En la catedral d’Amiens (que és una meravella, dit sigui de passada) s’hi guarden les relíquies d’aquest sant; relíquies que no foren descobertes fins l’any 615. De manera que aneu a saber… El cas és que, a Pamplona, el que celebren avui (potser sense saber-ho) és l’arribada a la ciutat d’una relíquia de Sant Fermí (un tros del seu crani), regal del bisbe d’Amiens al bisbe de Pamplona. L’esmentada relíquia va ser rebuda pel poble de Pamplona amb molta alegria i gatzara, i va ser l’inici d’un culte popular que no ha decaigut mai, sinó que ha anat a més, si bé s’ha desacralitzat bastant. Imagino que “La Manada” no deu saber que el que es venera a Pamplona, en les festes de juliol, és un tros de crani de Sant Fermí, bisbe i màrtir del segle III. Tal vegada això expliqui que, en aquestes festes, hi hagi tanta gent que perd el cap. No estaria de més que fessin una visita a la catedral, on la relíquia de Sant Fermí -un tros de crani- està exposada a la veneració dels fidels, que imagino que deuen ser tots els que han anat a Pamplona a celebrar les festes en honor de Sant Fermí, amb tota la gent de Pamplona i rodalies. O m’equivoco? Segur que sí. Esborreu això últim. Guardeu-vos de la calor i procureu gaudir de l’estiu.-

Vostre: jaume.