ODA AL VENT DE LA PENTECOSTA

ODA AL VENT DE LA PENTECOSTA.

Avui, a primera hora del matí,

m’ha desvetllat un cop de vent,

un vent que no he sabut com definir:

Tan podia ser un tro com un lament.

En el meu pis regnava la quietud.

De cop i volta, ha sonat un tro,

i he sentit en el cor una inquietud,

provocada pel tro, que feia por.

M’ha semblat que, de nou, bufava el vent,

No semblava el d’abans: era suau,

I m’ha vingut un dolç pressentiment,

només hi ha un vent que doni tanta pau.

Aquest vent ve de Déu, n’estic segur,

M’he llevat i he mirat per la finestra.

El passeig era buit, no he vist ningú,

I tanmateix, l’ambient era de festa.

Quin dia som, avui?, m’he preguntat.

I llavors hi he caigut: la Pentecosta!

El vent que aquest matí m’ha despertat,

és doncs, de tots els vents, el més sagrat.

I he esperat de genolls el sol ixent,

el sol de Déu que ens ha donat la vida.

I altra vegada ha bufat el vent,

i he sentit, amics meus, la seva crida.

Venia de llevant, el vent diví,

acaronant les roques de la costa,

fressant a cada pas un nou camí,

que és la virtut que té la Pentecosta.

Oh vent de l’esperit, vent creador,

augmenta en tots nosaltres el desig

de fer del nostre món, un món millor.

Guareix els nostres ulls de la foscor,

estrella de la nit, sol del migdia,

amb tu superarem la nostra por.

Esperit creador, aura divina,

escolta el nostre prec i el nostre clam,

no ens deixis sols, Sant Esperit, i vina.

Regala’ns els teus dons, Esperit Sant,

es faci en tot, la voluntat de Déu.

i pel teu regne seguirem lluitant.

El vent de l’Esperit clama i reclama

la nostra dignitat de fills de Déu.

És l’únic vent de foc que no s’apaga,

I en el dia d’avui, demano a Déu,

que a tots els meus amics doni la flama

que en la festa d’avui donà als apòstols,

en virtut de la qual, la seva antiga

covardia es convertí en el millor exemple

que el món ha conegut, de valentia.

Bona festa tingueu, amics, amb salut

i bona companyia.

Vostre, com sempre: jaume

31 de maig del 2020.- Pasqua granada

NOTÍCIA INQUIETANT.

Inquietant és la notícia que crea inquietud. I això és el que em va provocar la notícia que vaig saber ahir per mitjà d'una trucada. Notícia que no he pogut confirmar; no l'he vist impresa; no sé si s'ha publicat. Però -tanmateix- us la vull comentar, que és la millor manera de deixar-hi de pensar. Anem al gra.

La Congregació per a la causa dels sants té la intenció de beatificar els pares del Papa polonès, Karol Wojtyla, la principal virtut dels quals és haver-lo engendrat. Per haver engendrat el Papa viatger per excel·lència. Raó per la qual és considerat el Papa missioner. Com si ser missioner consistís en viatjar. I viatjar, la cosa més santa que un Papa pot fer. Perquè per viatjar ha de sortir de la cúria. I si surt de la cúria deixa de governar. Governa la cúria, i aquí volia arribar.

És lògic que la cúria vaticana sigui agraïda amb l'home que ha retornat al centralisme romà la vida. Però una cosa és la gratitud, i l'altra que la cúria vaticana celebri amb una beatificació la llibertat recuperada de poder fer el que els doni la gana. Un ja no sap si beatificar és una manera més de condemnar el que la cúria més detesta: La celebració del Vaticà II, la doctrina del qual, em permeto recordar que segueix vigent. I per tant, és la que s’ha d'aplicar.

Ja està bé de menysprear el Papa Joan! Va morir santament el 1963. El Pares conciliars van demanar la seva canonització per aclamació. Ho van demanar dues vegades. Eren els bisbes de tot el món. No crec que es pugui tenir un millor aval que aquest. I això no obstant, no va ser beatificat fins l'any 2.000. L'espera va durar 47 anys. I amb l'enrenou del canvi de mil·leni, va ser beatificat amb Pius novè, que era l'anvers de la medalla, a l'extrem oposat del Papa Joan. Em dol que la Congregació per la causa dels sants sigui sembradora de confusió. És inquietant.

Jaume.