RECORD I MEMÒRIA DE JOAN XXIII - FUNERALS NOVEMBRES

RECORD I MEMÒRIA DE JOAN XXIII.

Desitjo completar amb alguns detalls que no són prou coneguts el veritable perfil de Joan XXIII. Començaré per recordar que Roncalli va néixer el 25 de novembre del 1881. Penso, doncs, que fora bo que, el dia 25 de novembre, que ja és a tocar, tinguéssim tots un record pel Papa que va convocar el concili, que tantes coses bones ens va portar. Siguem agraïts!

De coses bones en va portar a tots els nivells. En lloc de la setmana dedicada a pregar per la unitat dels cristians, va aprofitar la cloenda de l’esmentada setmana -a la basílica de Sant Pau- per anunciar la convocatòria d’un nou concili ecumènic. Havien assistit a la cloenda 17 cardenals de la cúria, que van quedar estupefactes davant d’un tal anunci. No s’ho esperaven. Joan XXIII havia guardat en secret el seu propòsit. Només el sabien el secretari privat de Joan XXIII -Loris Capovilla- i el seu Secretari d’Estat, Tardini. En el primer Consistori que va convocar, Joan XXIII va crear nous cardenal, un tema que Pius XII havia descuidat. Els dos primers de la llista van ser Montini i Tardini, amb els quals Pius XII estava en deute. Doncs bé: el va saldar Joan XXIII.

L’últim dia la setmana de pregària per a la unitat dels cristians, Joan XXIII es va llevar més d’hora que els altres dies: va estar més estona que de costum pregant -de genolls- davant del sagrari. Amb prou feines va parlar. I durant el trajecte fins a Sant Pau Extramurs, en cotxe, va estar pensatiu, sense saludar des del cotxe. Era molt conscient de la transcendència del que anava a fer. De tornada al Vaticà, en canvi, se’l veia content i com si s’hagués tret un gran pes de sobre. A diferència de l’anada a Sant Pau, a la tornada al Vaticà, ja va saludar la gent que el saludava.

El comentaris segons els quals el concili -a Joan XXIII- li anava gran, són falsos. Coneixia com el que més la història del concilis i la seva importància en la vida de l’Església. En tots els concilis s’ha produït algun cisma. El Vaticà II -a pesar de no ser doctrinal, sino pastoral- no va ser l’excepció. El cisma el va protagonitzar el bisbe Lefebvre, ultraconservador i reaccionari. Però Lefebvre no va gosar manifestar-se cismàtic, fins després de la mort de Joan XXIII.

No menys cismàtics van ser altres cardenals i alguns bisbes, però es van guardar prou de manifestar-se com a tals. Joan XXIII sabia infondre respecte: el respecte que infonen les persones coherents i santes.

Va decidir que volia ser -abans que tot- bisbe de Roma, i ho va ser. El retorn als orígens, que el Papa Joan va preconitzar -com el camí més segur per dur a terme el famós aggiornamento-, el va iniciar el propi Papa Joan amb el seu exemple. Va ser realment -abans que res- bisbe de Roma. Va restablir els diàlegs a tabella, amb els responsables de cada dicasteri. va pujar els sous al personal de manteniment, conversava amb tothom, sobretot amb els obrers que trobava al pas quan sortia a passejar als jardins. En temps de Pius XII, els obrers .quan veien venir el Papa Pacelli s’amagaven. L’horari d’accés a la cúpula de Sant Pere era restringit. Quedava tancat al públic,per tal d’impedir que Pius XII fos vist mentre passejava. Joan XXIII, al revés. Si veia algun obrer treballant en els jardins, anava de dret al seu encontre, amb el desig d’entaular-hi conversa. L’horari restringit d’accés a la cúpula, va ser suprimit. La franquesa i el bon humor havien entrat en el Vaticà.

A finals del 1962 -l’any de la inauguració del concili- joan XXIII va ser declarat home de l’any per la revista Time. Jo ja era a Blanes, per tal de passar el Nadal amb els meus pares i germans. Des del bisbat em van demanar si podia celebrar la Missa del gall a S’Agaró. Em poso en contacte amb S’Agaró, i el director de “La Gavina” em diu que compten amb mi. Mitjà de transport?, pregunto, ja que un servidor no disposava de cotxe. Em diu que agafi un taxi, que ja el pagaran ells. Una pregunta: Puc venir acompanyat dels meus pares?

• Pot venir acompanyat de qui vulgui, mossèn; serà benvingut.

A es 11 de la nit estava celebrant la missa del gall a S’Agaró, recitant a trossos el Poema de Nadal, de Sagarra. A les 12 de la nit érem a l’Hostal de la Gavina -amb tots els assistents a la missa i amb els meu pares-. En una de les sales del Hall havien encès la llar de foc. Reunits davant la llar flamejant vam cantar Nadales, regades amb Cava i endolcides amb trossets de turró. De sobte, algun dels presents, mirant en direcció als vidres de la façana de l’Hotel va dir:

• OH, mireu...Està nevant. Que bonic!
• Quina meravella!, vam exclamar tots, amb el nas encastat als vidres que miren a fora.

Veient que els flocs de neu eren cada vegada més grossos i que queien de forma més seguida, el nostre xofer ens va dir que seria millor marxar cap a Blanes, no fos cas que la neu ens impedís d’arribar-hi. Ens vam acomiadar dels presents amb una certa recança. I ens vam perde en la nit més bonica de l’any. Havíem de fer una hora de camí, però van ser dues, perquè el taxi avançava la lentitud dels bous. A tot el llarg de camí hi havia arbres de Nadal il.luminats, esparsos, que assenyalaven els diferents pobles rurals que deixàvem enrere. Vam tallar just.

A l’endemà al matí em vaig despertar d’hora. Regnava un silenci poc habitual. Obro els porticons de la finestra i el cor em salta d’alegria: Blanes sencer estava completament nevat. Blanes s’havia convertit en el millor pessebre nadalenc que hagi vist mai. Vaig pensar que el Papa Joan, amb la seva bondat, ens oferia la possibilitat d’escriure de bell nou la nostra història, sense faltes d’ortografies i sense anatemes ni condemnes. Un llibre en blanc per estrenar. I vaig sentir un goig tan gran, que, allí mateix, en la meva habitació, contemplant el paisatge, li vaig donar les gràcies, amb llàgrimes als ulls..

Vostre: jaume

ELS FUNERALS NOVEMBRES. - iN mEMORIAM.

L’expressió no és meva: és de Joan Maragall. No és, tampoc, la primera vegada que en parlo. “EL CANT DE NOVEMBRE”, de Joan Maragall és tot ell una pura delícia. En un mes en què la tardor fa caure les fulles dels arbres i el nostre esperit tendeix a la melangia, Maragall entona un cant d’alegria i ens convida a participar-hi, amb l’esperit propi del “Carpe Diem” horacià. Vegem-ho:

Germans, alcem el cor, que tot és bell,

el verd i el vermell!

Alcem els cors cantant la vida entera,

amb els brots i les fulles que se’n van.

Gosem el dia sense mirar endarrera,

sense pensar en els dies que vindran.

Gosa el moment;

Gosa el moment que et convida,

i correràs alegre a ton combat;

Un dia de vida és vida;

Gosa el moment que t’ha sigut donat”.

Crec que les paraules de Maragall són el millor consell que us puc donar, en aquests dies en què la pandèma ens té a tos confinats. Ànims! Vivim el present. I tinguem un record pels absents. En aquest temps que fa que dura la pandèmia, ja he perdu -parlo per mi- dos companys de curs: en Francesc Planella i en Ramon Oller. I aquesta setmana he sabut -per mitjà de Mn. Salvador Batalla- la mort -fa unes tres setmanes- d’en Joaquim Rossell, capellà, fill d’Arenys de Munt. Vam estudiar junts a Roma. En Quim Rossell era tímid, baixet, però molt intel.ligent. Quan t’explicava una lliçó -ja fos de teologia o de filosofia-. ho feia millor que cap professor. També va estar en el Collell , en els anys en què el bisbe Jubany em va nomenar director. No vaig tenir amb ell cap problema. Al contrari: va ser un bon col.laborador. Encara riu de l’anècdota que vaig protagonitzar amb Mn. Pius, que era la persona que manava més, després del rector Piera. Em deia -mn. Pius-que jo l’havia desautoritzat davant d’uns alumnes. No era així. Vostè si que m’està desautoritzant a mi, cridant-me l’atenció per un no res, davant de tota la comunitat, que ens està mirant, mentre va en fila als menjadors.Pensi, Mossèn, li vaig dir que “de capellà a capellà va zero”, frase que ràpidament es va fer famosa.

Agraeixo a Mn. Batalla la informació, cosa a la qual tots hi sou convidats. Em plau fer-me ressò de notícies que afecten de ple els germans capellans. El meu desig -i sobre això estic escrivint, actualment-, és que els capellans no haurien de tenir el trist final que -per desgràcia- solen tenir. No és just. Fem nosaltres el que no fan la majoria de bisbats: París, bé val una missa. I si un capellà mor, dues.

Vostre: jaume