MARIA ASSUMPTA O LA LLUITA DE TRONS. Jaume.- 11-VIII-019

Dijous vinent és la festa de l’Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al cel. Abans que tot felicitats a les Assumptes i a les Maries Assumpció. Elles no hi tenen cap culpa en la lluita de trons.

El dogma de l’Assumpció va ser proclamat per Pius XII l’any 1950. I tot seguit, l’any 1954 va proclamar l’”Any Sant Marià”, amb motiu del centenari de la proclamació del dogma de la Immaculada, 1854, per Pius IX, en virtut de la seva suprema autoritat magisterial, o sigui: en virtut de l’heretgia ultramontana, la única que l’Església no ha condemnat mai. S’anomena “ultramontana” l’heretgia que va tenir lloc a França, la nació que, vista des d’Itàlia, està situada més enllà dels Alps, més enllà de les muntanyes (ultra montes).

El pare de l’heretgia ultramontana és De Maistre, un ultradretà radical, que no va ser mai condemnat. En canvi sí que va ser condemnat el seu deixeble Lammennais, capellà francès que, més tard, va fundar el diari L’Avenir (El futur), en la capçalera del qual hi figura aquest lema incendiari (per l’època): Déu i Llibertat. Va ser per aquest canvi d’actitud que el Papa Gregori XVI el va condemnar, juntament amb els “desvergonyits amants de la llibertat” (sic), en la encíclica Mirari Vos.

El culte a la persona del Papa i a la seva funció arrenca, doncs, d’aquí. Mentre que el culte a Maria es remunta al concili d’Èfes, celebrat l’any 431. En aquest concili es va decretar que Maria era Mare de Déu, o sigui: Mare d’algú que era Déu (sense deixar de ser home). Aquest era Crist, Anys abans, en el concili de Nicea (325), ja s’havia dirimit la qüestió de les relacions entre el Pare i el Fill, que Arrio havia posat en entredit. A Nicea -i sota l’emperador Constantí- es va declarar que el pare i el fill eren de la mateixa naturalesa. El Fill era consubstancial al Pare (en grec homousios).

Anys més tard, l’emperador Teodosi, que residia a la ciutat de Constantinoble (la ciutat fundada per Constantí), va convocar un nou concili ( Constantinoble I, 381), per tal d’acabar del tot amb l’heretgia d’Arrio, reblant el clau de la consubstancialitat del Pare, del Fill, i de l’Esperit Sant, tres persones distintes i una sola naturalesa.

D’aquí en vingué la pregunta: Què hem de fer amb Maria? És tan sols la Mare de Jesús o la Mare de Déu (o del Crist)(?) Nestori, bisbe de Constantinoble, que havia estudiat a Antioquia, negava que Maria fos mare de Déu. Mentre que Ciril, bisbe d’Alexandria reclamava per Maria el títol de Mare de Déu (Theotokos, en grec). La unitat de l’Església (i, per tant, la de l’Imperi) tornava a estar en perill. Teodosi II va decantar la balança en favor de Ciril: Maria era Mare de Déu.

No és exagerat, doncs, comparar la història dels dogmes com una lluita de trons, o de veritats entronitzades, és a dir: imposades per imperial decret. Això no treu legitimitat a la devoció popular, promoguda sobretot pels franciscans, a partir del segle XV. La devoció a la Immaculada arriba al seu punt més àlgid en el segle XIX amb Pius IX, que en va definir el dogma, ja que el s.XIX és el segle de les Aparicions, a Catherine Labouré, a Paríss, als pastorets de La Salette (1846) i a Bernardette Soubirous (Lourdes, 1858). Pius IX, doncs, tenia en vent a favor. Després d’aquest dogma, va convocar el concili Vaticà I, inacabat, però no sense abans haver definit la infal.libilitat papal, just en el moment en què els Estats Pontificis foren confiscats. Una nova lluita de trons.

Pius XII va declarar dogma de fe l’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel, perquè, en això, no hi tenia res a perdre, però no va condemnar l’Holocaust jueu per “evitar mals majors” a l’Església. Sense tenir en compte que, qui més havia fomentat l’odi antisemita era l’Església amb les seves pregàries per a la conversió del poble deïcida, i pels pèrfids jueus. Durant vint segles l’Església catòlica no va tenir en compte que Jesús, Josep i Maria -la Sagrada Família- era una família de jueus exemplars. Tan exemplars que, ni tan sols eren jueus, es veu.

Va ser Joan XXIII qui va fer suprimer dels textos litúrgics les expressions esmentades: poble deïcida i pèrfids jueus. I ho va fer, abans del concili. A instàncies d’algun rabí, del qual ara no recordo el nom. Després, el Vaticà II va ratificar la manera de veure els jueus, donant per bona la de Joan XXIII.

Vostre: Jaume.

Felicitats Assumptes i Assumpcions.