RONCALLI I MONTINI

RONCALLI I MONTINI. Columna 344

Roncalli i Montini -com tothom sap- són els dos Papes del Vaticà II. Durant la meva estada a Roma, vaig tenir ocasió de veure’ls de prop. No dic conèixer perquè el coneixement -d’un i altre- el vaig adquirir després, a base de moltes lectures i del meu interès personal en tot el que fa referència al gran esdeveniment que va ser el concili ecumènic Vaticà II, l’únic concili que es va plantejar una renovació pastoral de l’Església. La meva simpatia per Roncalli és ben coneguda. Jo mateix l’he explicat en diverses columnes que heu rebut. Però -això no obstant- sempre em queden coses per dir, perquè sempre descobreixo nous aspectes que desconeixia. Avui penso explicar-ne alguna més.

Vagi per endavant que estic convençut que l’Església no ha sigut justa amb Joan XXIII. Igual que estic convençut que, una part de culpa -d’aquesta injustícia- la té Pau VI. Això que dic pot sonar estrany, atès que Montini va ser considerat com el successor més idoni de Joan XXIII. Però, ho va ser? Era, de debò, el més idoni?

Personalment, tinc els meus dubtes. I els vull explicar. Joan XXIII va ser molt més generós amb Montini que no Montini amb Joan XXIII. M’explico: el model de Papa de Montini no era Joan XXIII, sinó Pius XII, el qual, per cert, no es va portar gaire bé amb Joan XXIII, mentre que Joan XXIII va ser sempre molt generós amb Montini.

Heus aquí alguns fets que ho demostren:

• En el conclave que va escollir Roncalli com a successor de Pius XII, el nom de Montini ja va sonar com a papable. Però hi ha una llei -no escrita- segons la qual el nou Papa ha de ser escollit entre els cardenals presents en el conclave. I Montini encara no era cardenal, perquè Pius XII no el va nomenar quan era hora.
• Què vol dir “quan era hora”? Vol dir quan “tocava”, en virtut d’una altra llei no escrita que, això no obstant, tot el personal de la cúria coneix. L’escalofó consisteix precisament en això: després d’un esglaó ve el següent, en l’escala de càrrecs de la cúria, que es mesura per la proximitat a la persona del Papa.

Doncs bé: les persones que tenen més accés al Papa són les que -quan arriba el moment- tenen més assegurat que cap altra el capell de cardenal. Aquestes persones, en el cas de Pius XII, eren Montini i Tardini, els dos subsecretaris d’Estat de Pius XII. Per què dos i no un, com havia sigut fins aleshores?

M’he fet aquesta pregunta moltes vegades. I tan sols hi veig una resposta possible, però incompleta. La resposta és perquè Pius XII -que coneixia millor que ningú la cúria romana- no es fiava de ningú. Ara bé: Per què no es fiava de ningú?

• Aquesta segona pregunta ja és més difícil de contestar. Però jo diria que -si no es va fiar de ningú- només pot ser perquè era conscient de la corrupció que -ja aleshores- regnava en la cúria, que, per cert, mai no acaba de fer net.
• Hem de concloure -ens agradi o no- que el poder corromp, i corromp sempre.

També el poder eclesiàstic, aquest més que cap altre, ja que -com bé diu una dita, atribuïda a Sant Jeroni- “corruptio optimi, pessima” (la corrupció del millor és la pitjor). Calculo que tal va ser el cas que comentem. Va sorprendre molt a tothom que Pius XII -el Papa icona de la cúria romana- no volgués tenir un Secretari d’Estat, com havien tingut tots els seus predecessors, i tal com ell mateix va ser durant el pontificat de Pius XI. És prou sabut que Pius XI va escollir Pacelli per ser el seu Secretari d’Estat, quan aquest era Nunci apostòlic a Munic, càrrec que va ocupar durant 10 anys: del 1920 al 1930. El nomenament el va rebre de mans de Benet XV, un Papa extraordinari, sobre el qual us en vull parlar tan aviat com sigui possible.

Deu anys a Munic són molts anys, suficients per conèixer el pa que s’hi donava i la tempesta antisemita que s’estava coent. Dic això perquè ja estic cansat de tanta xerrameca interessada per fer quedar bé Pius XII en relació al seu clamorós silenci entorn a l’Holocaust jueu. Pacelli n’estava al corrent, de molt abans de ser escollit Papa. Pacelli era germanòfil. Coneixia bé la llengua alemanya, no menys que el tarannà teutònic d’una raça que es va creure superior a totes les altres. El problema era un altre. El problema és que l’Església tota -en els anys de la Segona Guerra Mundial- era no menys germanòfila que Pius XII. Jo encara recordo les classes de geografia i d’història que ens impartia en el Seminari Mn. Pol. Quan ens explicava les victòries fulgurants de l’exèrcit alemany -sobretot les del general Von Rommel- “flipava per un tub”. Anava amunt i avall -a l’interior de l’aula- com si fos el “lleó del desert”, el sobrenom amb què es coneixia el general Von Rommel. I que consti que jo me l’estimo (el professor, vull dir, en pau descansi), perquè cada any -dels dos en què va ser el meu professor de les esmentades assignatures- em va donar la màxima qualificació: “meritissimus cum laude” (l’equivalent a matrícula d’honor). Però una cosa no treu l’altra, oi que no?

Tornant al tema que ens ocupa, Pacelli va substituir en el càrrec a Gasparri, un dels homes més eminents del Vaticà. Curiosament va ser al costat de Gasparri que Pacelli va començar a treballar en el Vaticà, en la confecció del Dret Canònic, tema en el qual Gasparri era tot un expert. I, amb el pas del temps, el va substituir en el càrrec de Secretari d’Estat, de Pius XI. Estem parlant d’un temps molt complicat per a l’Església, ja ho sé, però, si sento tanta admiració per Roncalli és precisament per això: perquè també van ser complicats per Roncalli, però aquest tenia un do especial, que era -també- la seva divisa: “No complicar les coses senzilles, i -alhora- simplificar les coses complicades”, una assignatura que -en la meva opinió- la cúria romana desconeix per complet. I així ens van les coses.

Qualsevol altre que no fos Roncalli s’hauria guardat prou de promocionar una persona com Montini, que, ja en el conclave que va escollir Roncalli, va sonar com a papable. Aquest no va ser el cas. Entre les primeres decisions que va prendre Joan XXIII va ser la de convocar un consistori per nomenar nous cardenals. I els dos primers noms de la llista van ser Montini i Tardini. El primer ja era arquebisbe de Milà, però Pius XII no l’havia fet cardenal. Hi ha qui diu que per “enveja o per gelosia”, ja que -davant del seu despatx hi havia sempre molta cua esperant ser rebuts per Montini, que tenia una merescuda fama d’escoltar tothom. Això ja diu que no era el cas de Pius XII, el qual tenia fama de ser molt selectiu. Vull que quedi clar que ningú pot ser selectiu sense ser excloent (una cosa va amb l’altra). I aquí arriba el meu principal retret a Montini: com s’explica que un home com ell, amb fama de saber escoltar, fes oïdes sordes a la petició dels Pares conciliars que, per dues vegades li van demanar que canonitzés el Papa Joan, per aclamació, com es feia en la primitiva Església? No havia dit, el Papa Joan, que per posar l’Església al dia (el famós aggiornamento), calia -sobretot- tornar als orígens? No era la petició dels Pares conciliars una manera de tornar als orígens? I doncs: com és que Pau VI va fer el sord?

• Només hi ha una explicació, aquesta: perquè el seu model de Papa no era Joan XXIII, sinó Pius XII. I Montini (Pau VI) va preferir fer el sord per tal de poder canonitzar junts Pius XII i Joan XXIII. Perquè després es digui que les fidelitats personals no són perilloses. I tant, que ho són! Més que més en uns anys en què el context històric era de signe feixista. Però és clar: els feixistes són els altres, mai els catòlics, i encara menys els bisbes i capellans. Quin gran desconeixement de la història, Déu meu! Dia vindrà -si no ha arribat ja- en què Judes no serà un dels dotze. De moment, ja ha sigut quasi un miracle l’acceptació -per part dels catòlics- que Jesús era jueu. I és el nostre redemptor.

Vostre: jaume (la pròxima setmana, continuarem, si Déu vol)