LA FÀBRICA DE SANTS

LA FÀBRICA DE SANTS. La Columna 382

Un dels dicasteris més importants del Vaticà és el dedicat a la causa dels Sants. Un “dicasteri” -en el conjunt d’òrgans de govern de l’Església- és l’equivalent d’un “ministeri” en el govern de la Nació.

Un dels escriptors que millor coneix els mecanismes d’aquest dicasteri és Kenneth Woodard. El recomano a qui estigui interessat en el tema. Per assolir la santedat canònica són necessaris dos passos: el primer és la beatificació i el segon -i definitiu- la canonització. La quantitat de proves que s’exigeixen són tantes, que per ser declarat sant o santa es necessita una fortuna. Algunes ordes religioses s’han arruïnat en l’intent d’aconseguir que els seu Fundador o Fundadora sigui declarat sant o santa. La declaració oficial no fa que la persona canonitzada sigui més santa; té la mateixa santedat que tenia abans de ser canonitzada, només que la seva santedat -en ser oficialment reconeguda- sembla més vàlida. I sobretot, més acceptada. Tal és el pes de l’autoritat de l’Església...Un pes semblant a la de les grans marques de perfum o de roba. No és el mateix portar uns texans que portar uns Levi’s. Ni tampoc és el mateix usar un perfum de marca blanca que un de Calvin Klein.

Sé prou bé que la comparació pot semblar una frivolitat, però ja es tracta d’això. El dicasteri per a la causa dels sants, a mi em fa l’efecte d’una d’aquestes multinacionals de l’alta costura, que tenen el privilegi de marcar la tendència de la moda que es portarà la temporada vinent. En els anys del concili, mentre era a Roma, estava convençut que la fàbrica de fer sants cauria en desús. Hi havia coses més importants que aquesta que estaven en joc. Sense anar més lluny, la unió de les esglésies cristianes separades de Roma, que Joan XXIII va impulsar amb mà ferma i amb tota la il.lusió del món. I és prou sabut que el culte als sants és una de les principals diferències entre l’Església catòlica i les esglésies de la reforma luterana. No dic jo que la nuesa dels temples de culte protestant em satisfaci més que l’esplendor dels temples catòlics i, especialment, de les catedrals. No és això. Educat en la fe catòlica, és lògic -suposo- que les meves preferències estètiques siguin les que són. Però això no treu que la fidelitat a l’Evangeli m’obligui a repensar la meva fe i a destriar el gra de la palla.

Diguem que la fàbrica de fer sants de l’Església catòlica és semblant a la fàbrica de les falles valencianes: molta despesa per tan curta durada.

Si cal retallar, retallem primer les coses supèrflues abans que la sanitat, i que l’ensenyament. I ja que he parlat de València, em ve a la memòria l’actitud que va mantenir el Sr. Camps en relació a l’assignatura “Educació per a la Ciutadania”, que va promoure el govern socialista. El Sr. Camps -President de la Comunitat Valenciana- va tenir la genial idea de mostrar el seu desacord amb la inclusió de l’esmentada assignatura en el pla d’estudis, emetent un decret per mitjà del qual l’Educació per a la Ciutadania s’impartiria en anglès.

Heus aquí una mostra de fariseisme en estat pur. “Compleix la llei al mateix temps que la boicoteja”.

Tornant al tema dels sants. L’Evangeli ens dóna pistes per tal de valorar la virtut pels seus fruits i no per les aparences. La vida de les persones sol ser complexa. No tenim ni idea de la vida interior de cada persona.Per tant, si no ens volem equivocar, estalviem-nos de jutjar i la convivència serà més fàcil de portar.

Amb el retorn als orígens que postulava Joan XXIII, anàvem pel bon camí. Però va arribar el Papa Wojtyla i va voler que el seu fos un pontificat de confrontació en lloc del camí de reconciliació, iniciat per Joan XXIII. Tot el terreny que s’havia guanyat es va perdre. La fàbrica de fer sants va tornar a funcionar a ple rendiment. Wojtyla va arribar a canonitzar més sants -ell tot sol- que tots els seus predecessors. Concretament, va canonitzar 482 nous sants. I va beatificar 1338 persones. Pels seus fans va ser l’home del segle. Pels que no ho som tant, va ser “el disbarat del segle”. Vam estar molt de temps com la cançó d’en Ricky Martin: “Un pasito palante, Maria, un pasito patrás”, que és la millor manera de fer veure que s’avança, sense moure’s del lloc.

Tot això ve a compte de la festa de l’Assumpció de Maria, que avui celebrem. Felicitats a les Maries i a les Assumptes, que, en tot això que dic, no hi tenen culpa. No dic els cognoms, però desitjo que la meva felicitació us arribi de forma personal. La primera vegada que vaig ser a Terra Santa, la meva perplexitat va tocar sostre davant del misteri de l’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel. Hi havia -com a mínim- tres capelles dedicades a l’Assumpció. Una, la primera, era en honor a la mort de Maria (la qual, abans de ser pujada al cel, va haver de passar per aquest tràngol). La segona capella estava dedicada a la “dormició” de Maria (no va haver de morir, sinó que es va adormir). En la tercera capella, no hi havia res: ja havia pujat al cel. No sabem si, portada pels àngels, o en una operació conjunta entre el Vaticà i la Nasa). Sigui com sigui, bona festa tingueu tots.

Vostre: jaume- 15-VIII- 021.