JESÚS

JESÚS.

Què és el que més m’agrada de Jesús?

• La seva profunda humanitat.

Hi ha qui dubta de la seva existència. Jo no. Dubto de moltes altres coses que -al llarg de la història- se li han atribuït. Se li han atribuït miracles que potser no va fer mai. Però jo penso que això no és important. El que importa de Jesús és la seva manera de posicionar-se en una societat tan complicada com la seva, la societat en què va viure. La societat que el va crucificar.

Poques vegades pensem que la societat en què va viure era una societat teocràtica. Una societat regida per la Llei divina, la divina Torà. Els cinc primers llibres de la sagrada Biblia -el Pentateuc- estan dedicats a l’adoctrinament del poble jueu, el poble escollit per Déu.

• Déu es va escollir un poble, o el poble hebreu va escollir un sol Déu?

• Jo diria que el poble hebreu va escollir el seu Déu, el Déu creador.

La major part dels problemes sobre Déu provenen del Déu creador. La idea és bonica. És bonica perquè és literària. Però té molts inconvenients. Un Déu creador ha de ser -també- un Déu provident. I un Déu provident és incompatible amb l’experiència del mal. D’aquí en venen totes les formes d’ateisme.

Jesús es refereix a Déu amb la paraula “pare” (abbà). Quan els seus deixebles li demanen “ensenya’ns a pregar”, Jesús els hi ensenya l’oració del Parenostre. No és el mateix un creador que un pare. La idea de Déu-pare obliga a pensar que -en aquest supòsit- tots som fills de Déu. I si som fills d’un mateix pare, som germans. En la nostra educació cristiana -occidental i cristiana- ens van ensenyar a dir que “tots som germans de part de Déu”. I quan algú ens preguntaven: com et dius, maco?, nosaltres dèiem el nom i tot seguit. “per servir a Déu i a vostè”.

Aquestes tres idees, que acabo de resumir, fan de Jesús un geni. Som fills de Déu, som germans (els uns dels altres) i la vocació cristiana és servir -a Déu i a vostè-. Servir Déu i servir l’altre és la mateixa cosa.

ELS EVANGELIS.

La grandesa dels evangelis rau en el coneixement que ens brinden de Jesús. No és un coneixement complet. No ens ofereixen la vida de Jesús. No són la seva biografia. i això no obstant, sense els evangelis no hauria conegut Jesús. Aquesta és la raó per la qual estimo els evangelis.

Els evangelis ens han permès accedir al món en què va viure Jesús.

• La paraula “món”, en aquest cas, és sinònim de societat. La societat en què va viure Jesús -com ja he dit- era complicada.

Tan complicada com pot ser-ho una societat teocràtica que, al mateix temps, era una colònia dels romans. Heus aquí una societat que es regia per la llei divina i -alhora- estava sotmesa a les lleis de l’imperi romà, els colonitzadors dels jueus, els seus “amos”. El conflicte estava servit. Ara bé: aquest conflicte, algú pot dir que no sigui actual?

Aquest conflicte ha existit sempre. I què va dir, Jesús, al respecte?

• Que ningú pot servir dos senyors (o dos amos). I també va dir:

• “A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar”.

La conclusió és clara: La barreja de poders no és bona per ningú. Els evangelis contenen -si bé de forma fragmentada- la saviesa de Jesús, el “Fill de l’Home”, tal és el nom que es va donar a si mateix. S’entén, doncs, que abans hagi dit que, el que més m’agrada de Jesús és la seva profunda humanitat. Jesús no es veu a si mateix com una persona divina. D’aquí ve que els primers cristians, que, en les seves trobades recordaven els fets i les paraules de Jesús, preferien el martiri abans que donar culte a l’emperador. Jesús no hauria aprovat aquest culte pagà, com tampoc aprovava el culte sacrificial que es donava a Déu en el Temple. En general, no era partidari del culte religiós, perquè era una font de divisió i -també- d’exclusió. Els samaritans, per exemple, adoraven Déu en el seu propi temple, a Garizim, una muntanya. Vivien d’esquenes al Temple de Jerusalem. I els que hi vivien de cara, s’oblidaven dels pobres i fins i tot els marginaven. Perquè no aportaven res al manteniment del Temple. La religió, doncs, era font de conflictes.

LA RELIGIÓ.

Si ens atenem als evangelis -i a l’actitud de Jesús-, hem de concloure que la religió està sobreestimada. Hem dit que és font de conflictes. Ho és? La història demostra que sí. En el llibre del Gènesi, ja hi trobem el fratricidi d’Abel a mans de Cain. Per una qüestió de gelosia o d’enveja, rere la qual hi ha les ofrenes que un i altre oferien a Déu. Déu acceptava les d’Abel i no les de Cain. Resulta difícil de creure, però el cas és que, per aquesta creença, Cain va matar Abel, el seu germà.

Una de les poques escenes violentes de Jesús és l’enfrontament que va tenir amb els mercaders del Temple. Però és clar: darrere dels mercaders hi havia la casta sacerdotal, i per damunt d’aquesta, el Sanedrí, que feia i desfeia. En temps de Jesús, la religió del poble escollit ja tenia una estructura de poder. Les temptacions de Jesús en el desert, són temptacions relacionades amb el poder. Jesús no hi va sucumbir. Per això sol, ja és admirable. Però estem avisats. O, almenys, ho hauríem d’estar. Hi estem? Diria que no.

Aleshores, de què ens serveix la religió, si ella mateixa no és fidel al seu Mestre, que és Jesús? El Vaticà II va fer un pas de gegant per posar l’Església al dia, tal com volia Joan XXIII. I el resultat va ser que, l’esperit reformista se’n va anar a fer punyetes, perquè es va imposar l’esperit restauracionista (i fins i tot triomfalista) de Joan Pau II i de Benet XVI. Restaurar és tornar a posar les coses al lloc on eren abans, o a l’estat que tenien abans de ser reformades. Això va ser possible pel poder absolut del Papa, en virtut d’una mala interpretació del primat. El Papa és el bisbe de Roma, i, la seva relació amb els altres bisbes, és (o hauria de ser) la del primer entre els iguals (primus inter pares). Però tots sabem que no és així. El Papa exerceix un poder absolut, i al mateix temps no el pot exercir sense la cúria. Per tant, doble engany (o com es vulgui dir).

Estimo l’Església perquè és la meva i he rebut una educació cristiana, però -per la mateixa raó- crec que tothom té dret a estimar la seva religió i el deure de pensar que, no per seva, és la millor ni la única.

LA LLIBERTAT RELIGIOSA.

És un dret de les persones. El Vaticà II va fer seva la doctrina sobre la llibertat religiosa. L’oposició va venir sobretot de la cúria i de la Congregació del Sant Ofici, presidida pel cardenal Ottaviani. Aquest va liderar el grup opositor. Quin era l’argument esgrimit?

• “L’error no pot tenir els mateixos drets que la veritat”.

Doncs bé: va costar Déu i ajut fer entendre a la cúria que. el dret a la llibertat religiosa no es donava a l’error ni es restava a la veritat, sinó que era un dret de les persones, i el concili volia reconèixer aquest dret.

No tindria massa importància, si no fos que -aquest tema- es discutia a la segona meitat del segle XX (1962-1965).

El que més m’amoïna, de l’Església catòlica, és la seva estretor de miras. Jesús no era així. Jesús va dir a la samaritana:

• “Vindrà un dia en què els veritables adoradors de Déu l’adoraran en esperit i en veritat”. Com es nota que Jesús era de bona fe!

El gran retret que cal fer a les religions majoritàries (o a d’altres no tant majoritàries) és la seva propensió a creure’s úniques i millors que cap altre. D’aquí en ve la intolerància. No en fan prou que les respectem per bones o que les tinguem per sagrades, sinó que volen ser úniques i privilegiades. I això no pot ser. No es pot predicar la igualtat de les persones davant de la llei, i al mateix temps reclamar privilegis perquè professem la religió vertadera. No ho dic tan sols per la religió catòlica, sinó per totes, però per la catòlica -per més que em dolgui, perquè és la meva-, encara més. Ha sigut molt intolerant, al llarg de la història. I que després del Vaticà II, segueixi sent intolerant, em revolta. Salvant les distàncies és la “fidel rebel.lia” de què parla el bisbe Casaldàliga. Però, el bisbe de Girona no en deu saber res de Casaldàliga, ni de la “fidel rebel.lia” (o rebel.lia per fidelitat i amor). Ell coneix tan sols la “santa intol.lerància”, que va posar en marxa la “Santa Inquisició”, i va ser continuada pel “Sant Ofici”. I és que, perquè una cosa sigui santa, tot el que cal és posar davant del nom l’adjectiu “sant” o “santa”, i llestos. Així de fàcil. Per tant, jo hauria dit a Ottaviani que cometia un “sant error”.