INDIGNAR-SE ... TOLERAR

Post date: Mar 11, 2018 6:20:28 PM

INDIGNAR-SE. (Sentir indignació.- Manifestar-la).

No s’ha de confondre amb la ira (un dels 7 pecats capitals), ni amb la còlera (el seu sinònim)...Sentir-se indignat és legítim. L’escriptor Gide (1869-1951) va deixar escrit en els seus Diaris aquest pensament:

• “Quan ja no m’indigni, haurà començat la meva vellesa”

La indignació té més a veure amb la rebel.lia que amb la ira. I la rebel.lia és pròpia de la joventut. No sé si recordeu la pel.lícula d’Elia Kazan -Rebel sense causa- , protagonitzada per l’actor James Dean, pel.lícula que el convertí en ídol de la joventut. La interpretació de James Dean és realment excel.lent. L’espectador surt de la sala del cinema convençut que el jove protagonista no és exactament un rebel sense causa, sinó que té motius per sentir-se rebel. Rebel sense causa aparent.

La indignació és la ira virtuosa. La ira moderada i justa. I, per regla general, compartida.

• Pot ser virtuosa, la ira?
• I tant! De fet, sempre és el virtuós el que s’indigna. I s’indigna contra una manera de fer que ofèn la seva dignitat.

La dignitat és un bé que no té preu. Totes les persones tenim la mateixa dignitat, en tant que persones. Per tant, pot existir (i existeix) una indignació compartida per tota una societat, un poble o una nació. O per un col.lectiu. La virtut, justament perquè és digna, s’indigna.

Un home indignat pot ser -en alguns aspectes de la seva vida- no gens exemplar o fins i tot malvat; però, en la mesura que s’indigna -explica Joan Fuster-, s’indigna des d’una convicció virtuosa. Virtuosa, almenys, en la seva opinió; no s’indigna perquè sí, sinó en nom d’unes conviccions profundes i arrelades. A més d’universals. Només cal veure que tothom s’indigna una vegada o altra. La qual cosa demostra que hi ha conviccions que són molt compartides. No reaccionar, per exemple, davant de determinats abusos d’autoritat (o de força), o davant d’injustícies flagrants, voldria dir estar desproveït de dignitat. I no crec que ningú vulgui ser encasellat en aquesta casella. Al contrari: Quan algú s’indigna, no fa sinó reaccionar davant de la indignitat dels altres. I el resultat de la seva indignació és positiu: hom se sent en pau amb si mateix. Mentre que si no reacciona, se sent estrany.

És difícil establir un catàleg dels actes o les conductes realment indignants, perquè els valors i les virtuts socials varien d’acord amb els temps. Però, de motius per sentir-se indignat n’hi ha sempre. Els més comuns o freqüents solen ser la corrupció política (o dels polítics), el frau (o l’engany), les injustícies (o el simple tracte injust, que ens afecta de prop), els abusos d’autoritat o de força, els desordres públics, que torben la convivència, i les actituds que discriminen, que abunden més del que pensem.

Val a dir que un pot indignar-se amb si mateix. Enfadar-se amb els seus propis defectes. Senyal que el sentiment de la pròpia dignitat està viu.

En general, indignar-se davant de la manca de dignitat d’altri és un bon senyal. Es podria argumentar que, indignar-se per mancances que un mateix té, pot ser (o semblar) hipocresia. I no dic que no. En aquest cas estaríem davant de persones falsament puritanes, que exigeixen als altres el que no s’exigeixen a ells mateixos. Però el segles XX i XXI no són com el XIX, el segle de la moral puritana o “victoriana”. El segle actual s’està mostrant solidari. No sempre ni en tots els aspectes, tot s’ha de dir. Però sí més solidari que en altres èpoques.

Jesús va dir: Qui estigui net que tiri la primera pedra. Era el cas d’una dona que havia comès adulteri. En aquell cas, com en la majoria de casos en què la indignació prové de la moral religiosa, l’advertència de Jesús conserva la seva plena vigència. Ningú s’ha d’erigir en jutge del capteniment moral (privat) de les altres persones. Però diria que la indignació d’avui dia no té el seu origen en la moral religiosa, que, com que no s’ha renovat, ha perdut vigència. Les causes de la indignació actual solen ser socials. Amb el comú denominador del tracte injust i de l’abús de poder. La indignació col.lectiva apunta directament a la manipulació del poder judicial. Diria que la gent ha pres consciència de la gravetat d’aquest mal, i, com és lògic, s’indigna o “surt de fogó”, com diu el Fabra. I mai millor dit: perquè la indignació popular se sol manifestar amb cassolades. Per qui sonen les “cassoles”? A Catalunya, pels Jordis, que som tots. Indignar-se, en aquest cas, és just i lloable.

TOLERAR (TOLERÀNCIA)

A primera vista, tolerar sembla que vulgui dir ser permissiu, deixar fer, o fins i tot aprovar. I no va per aquí la cosa. Si anés per aquí, tolerar seria sinònim de laxitud, o de feblesa. Voldria dir manca de convicció. I és al revés. Per ser tolerant cal tenir unes conviccions molt profundes.

• Sobre què, per exemple?
• Sobre el valor de la llibertat; del respecte que les persones ens han de merèixer. El tolerant és més partidari del debat que de la coacció; del diàleg que de la imposició; de la pau més que de la victòria.

La Tolerància és la virtut democràtica per excel.lència. No endebades va ser promocionada pels il.lustrats i pel lliberalisme, Dic “promocionada”, perquè -històricament- la idea de la tolerància és anterior. Apareix en l’Europa de la Reforma, dividida per agudes controvèrsies i per lluites religioses sense treva. Les religions són la font principal de la intolerància. Cadascuna reclama per a sí la possessió de la veritat. La major part dels fanatismes són d’encuny religiós. Encara avui es pot comprovar. L’anomenat “xoc de cultures” no és altra cosa que lluita integrista religiosa. En lloc de fer de la religió un bàlsam contra els mals, es fa de la religió una arma contra l’enemic. Enemics ho són tots els que no professen la mateixa fe. O bé, la mateixa ideologia política. Uns i altres es condemnen mútuament. Per tant: no es toleren.

Els primers teòrics de la tolerància religiosa són dels segles XVI i XVII. Jo en citaria quatre: Bodino, Altusio, Milton (el més literat) i Spinoza (el més filòsof, perseguit per ser jueu). Tots quatre van aportar arguments en favor de la tolerància. I en contra de les prohibicions i les coercions.

Però el pas de gegant el va donar el filòsof Locke amb la seva famosa Carta sobre la tolerància (1689).La tesi fonamental de Locke té dos vessants. El primer és que la creença religiosa no pot estar sotmesa a coaccions externes, ja que la creença requereix una convicció de la consciència. El segon vessant fa referència a la funció reguladora de l’Estat. La intolerància religiosa estaria justificada quan la religió (i les seves exigències) posa en perill l’ordre públic i la seguretat dels ciutadans. Quan això succeeix, l’Estat pot ser intolerant amb la religió.

Compte, doncs, amb l’ús del llenguatge! Sempre que es parla de tolerància religiosa és la religió qui la demana o l’exigeix. Però no podem perdre de vista que la religió és el primer factor d’intolerància. I és contra aquest factor que l’Estat pot actuar.

A poc a poc, el debat sobre els límits de la tolerància s’estén a altres àmbits, com, per exemple, el de la moral i el de la política. És justament aquí on els il.lustrats i els lliberals fan les seves aportacions més importants. Uns i altres contribueixen a donar a llum les Constitucions modernes, entre les quals la francesa i la Constitució Americana, que serviran de model.

Ara bé: La millor defensa que mai s’hagi fet de la tolerància -la més aplaudida i eloqüent de totes les que s’han escrit- és l’obra de J. S. Mill, titulada “Sobre la llibertat” (1859). Aquesta obra -breu i entenedora- no ha deixat mai de reeditar-se. Qui hi estigui interessat que sàpiga que hi ha una última edició en català a les llibreries (edició de butxaca).

J. Stuart Mill, té la virtut de situar el problema en la seva arrel. I el problema no és altre que el de la llibertat. Mill sosté que la tolerància és essencial tant pel progrés científic i social com pel creixement moral i espiritual de l’individu. Posa l’accent en l’individu, o sigui: en la persona. La persona és el subjecte de drets. Els drets són personals o de les persones. I, per extensió, dels pobles.

A partir d’aquí, el perfil de la persona tolerant deixa de ser el perfil que sovint -i de forma interessada- se sol donar: algú de la màniga ampla. Algú que passa de tot o que pretén mantenir una neutrelitat impossible. I no és així. La persona tolerant és, abans que tot, una persona que té en molta estima la llibertat. Sap que, sense llibertat no hi ha mèrit, ni culpa ni pecat. Ara bé: la llibertat no ens la regalen. S’ha de conquerir.

• Només el que estima la llibertat té autoritat moral per estar en contra de les prohibicions.
• La persona tolerant queda retratada en aquell cèlebre eslògan del maig del 68: Prohibit-prohibir.

Val la pena remarcar que, en la cultura grega, les lleis prohibitives estaven mal vistes. A tota llei penal -deien- li falta poder i li sobra severitat.

Aquí van uns quants aforismes sobre les lleis, ja que el tema de la tolerància és un tema estretament lligat al poder legislatiu.

• Les lleis prohibitives són estèrils o inútils. (Jovellanos -1744-181)
• La finalitat de la llei és evitar que els forts se surtin amb la seva (Ovidi- 43 aC- 17 dC.)
• Som proclius a violar les lleis simplement pel fet de ser lleis. ( Poe)
• La llei ha de manar, no pas polemitzar. - Sèneca (4 aC.-65 dC.)
• És més fàcil fer lleis que governar.- Tolstoi (1828-1910)
• El destí de les lleis és socórrer els ciutadans, no pas intimidar-los.
• En temps de corrupció és quan es fan més lleis.- Condillac (1715-1780). Aquí teniu l’opinió d’un il.lustrat, que va com l’anell al dit a la situació actual de Catalunya amb l’article 155. Ni fet exprés.
• Les lleis inútils debiliten les necessàries.-Montesquieu(1689-1755)

Podria seguir, però és suficient (penso). - M’he allargat en l’exposició del tema per la seva permanent actualitat. Penseu, per exemple, en la legalització de determinades drogues. Els enemics de la tolerància invocarien de seguida la necessitat de prohibir. Per evitar -dirien- el caos moral i la desintegració social. Sempre la por! Una por que és, sobretot, por a la llibertat (Vegeu Erich Froom).

• Per a la vida s’ha fet l’home i no per a la mort s’ha fet (cantava Raimon).
• I què és la vida? Un glop. (Amb aquest tema vaig guanyar, amb la música de l’Albert Taulé, el primer premi del tercer festival de la Cançó catalana. Primer i últim, perquè van prohibir el festival. Perquè després es digui que...Con Franco vivíamos mejor…)

“La vida, amics, la vida ens crida.- Serà un glop, un glop només, la nostra vida.- Cal que estimem i que diguem ben fort, ben clar, el que volem i el que sentim, sense esperar demà”- “Serà un glop, un glop només, la nostra vida”- Així ho pensava i així ho segueixo pensant.

Viure és conviure.- Conviure és deixar viure.- I deixar viure és ajudar a viure.- Tres arguments en favor de la tolerància.

Vostre: Jaume