12 d'OCTUBRE de 1962

12 d’OCTUBRE DEL 1962: El gran dia de Joan XXIII (i meu)

Diuen que només se sap el que es recorda. Hi estic d’acord. Només falta afegir-hi una segona cosa: Com més es recorda, més se sap. Més se sap sobre la mateixa cosa. No parlo. doncs, de saber més coses, sinó de saber millor -i amb major profunditat- la cosa que recordes, que, precisament perquè la recordes, la saps. Valgui aquesta petita introducció per justificar que, una vegada més, parli del Papa Joan XXIII i del Vaticà II, la seva gran obra, el seu llegat.

Vaig arribar a Roma en un tren exprés, fletat per a ús exclusiu de capellans de tota Espanya. Tot els vagons eren plens. I els seients, numerats. A cada seient, una sotana. En cada sotana, una ovella més d’aquell gran ramat que anava a Roma. Abans de pujar al tren, totes les sotanes assenyalaven la presència d’un pastor. Cada pastor, la seva història. Quan el tren, que estava estacionat a l’estació de França, es va posar en marxa, en els vagons ja no hi havia pastors. Només ovelles, i per a major confusió, ovelles negres. Però que ningú no s’espanti: No era el tren de la mort. El destí d’aquell tren no era un escorxador, ni un camp d’extermini, sinó Roma, la ciutat eterna, la Roma imperial dels Cèsars, la Roma dels Papes, els nous emperadors del món.

Quan al poeta Juvenal, expert en l’art de la sàtira, els seus amics li van fer saber que el Cèsar el volia conèixer, va contestar:

• Si em vol conèixer és que ja sap qui sóc.

• Sí, però precisament per això, vol que vagis a Roma.

• Digueu-li que li agraeixo la invitació, però la meva resposta és No.

• Com que no? Estàs boig? T’estem parlant del Cèsar, i goses dir que no…?

• Ja sé que es tracta del Cèsar, però mantinc el meu No.

• Es pot saber el perquè?

• Què voleu que hi faci, jo, a Roma? Sabeu de sobres que no sé mentir.

Vaig recordar aquesta anècdota mentre el tren estava aturat a Ventimiglia, el poble que fa frontera, i dos carabinieri efectuaven el control dels passaports. Quan els dos policies van acabar la seva feina, el tren va fer uns quants esbufecs i va continuar la seva marxa com si s’hagués tret un pes de sobre. Corria més alegre que abans.

L’estació Termini em va semblar més gran i més moderna que totes les estacions que coneixia. Hi havia una tal quantitat de sotanes esperant l’arribada del tren, que a les ovelles negres del tren els va costar una mica trobar la seva parella. En aquella ocasió, la coneguda frase que diu: “Déu les cria i elles s’ajunten” tenia més sentit que mai. A mi m’esperava Mn. Joan Busquets, que en pau descansi. Vagi per ell aquest record, que és com un cluca l’ull a l’amic desaparegut. Vaig travessar Roma de paquet, a cavall de la vespa que pilotava ell, amb molt d’encert. Conduir per Roma exigeix una habilitat molt superior a la normal. Ja era de nit, quan vam arribar al col.legi Apol.linare, la residència oficial dels capellans que van a Roma a estudiar. És un palau que havia sigut la residència del cardenal Merry del Val, Secretari d’Estat de Pius X. Merry del Val tenia fama de ser molt irascible. Els seus motius devia tenir. Com més va, més entenc les raons del poeta Juvenal. No és gens fàcil donar a Roma les coses que Roma exigeix.

Vaig tenir sort. La meva habitació era en el segon pis de la residència per a capellans. Era més gran i espaiosa del que m’esperava. Millor. Això em va permetre dir “sí” al favor que em va demanar el director de la residència, un capellà operari, de l’orde dels Josepets. la congregació religiosa que té -com a primera finalitat- formar futurs responsables de la formació dels seminaristes dels Seminaris conciliars, és a dir: dels Seminaris tributaris del concili de Trento, el concili omnipresent en la vida de l’Església durant quatre segles, que són el segles que van des del segle XVI fins al segle XX.

Quan vaig arribar a Roma, no sabia res de tot això que acabo de dir. No vaig saber què volia dir el terme “conciliar” fins que jo mateix no ho vaig preguntar. Això va ser quan vaig fer l’últim curs d’Humanitats, o sigui: l’últim any d’estada en el Seminari Menor. Ho vaig preguntar a Mn. Vicenç Mª Capdevila, que era un dels prefectes de disciplina del Seminari Menor. El terme “conciliar” figurava en tots els impresos, inclosos els sobres de les cartes que escrivíem a la família. Mn Capdevila era fill de Josep Mª Capdevila, autor de llibres d’assaig sobre literatura catalana. Coneixia més el pare que el fill. Perquè el pare l’havia llegit, mentre que el fill amb prou feines l’escoltava, perquè era molt recargolat. Mn. Vicenç era una vocació tardana. Va entrar en el Seminari de Girona després d’haver acabat la carrera universitària d’advocat. Aquesta circumstància era molt valorada pels superiors. Pels seminaristes no tant, però tampoc no ens era indiferent. Jo pensava: si persones adultes com Mn. Capdevila, amb una carrera feta, o joves de casa bona, com en Joaquim de Toca i de Ciurana, amb el batxillerat acabat, entren en el Seminari, això deu voler dir que el camí que hem triat és el bo. M’ho deia a mi mateix, però pensant en tots els altres que havíem entrat en el Seminari a l’edat de 12 anys, els anys que jo tenia quan hi vaig entrar, amb el primer de batxillerat acabat, que em va ser reconegut i homologat. Vaig anar a parar de dret al segon curs.

Per què parlo d’aquests records? Segurament perquè, quan vaig ser enviat a Roma, vaig heretar la beca d’estudis que havia tingut Mn. Capdevila, que també havia anat a Roma a estudiar teologia, i va tornar al Seminari amb el doctorat fet. L’any 1961 -un any abans que el bisbe em destinés a Roma-, Mn. Capdevila es va estrenar com a professor de Teologia Fonamental. Un bon dia, sense que vingués a compte, em va dir: “Sé que la beca que jo tenia, t’està reservada a tu. Me n’alegro, però ja et dic per endavant que és tan petita que només dóna per un parell de caputxins”. A l’any?, li vaig preguntar. Noo!, em va dir: al dia! Menys mal!, li vaig contestar. Si són dos al dia, me’n sobra un. (No li vaig dir que aquella era la primera notícia de la meva anada a Roma, desitjada en secret, però mai comentada. “No es pot dir blat, fins que no és dins del sac i lligat”).

Els quinze dies anteriors a la inauguració del concili no van ser lectius. Les classes de la Gregoriana no van començar fins a mig octubre. Els vaig aprofitar per familiaritzar-me amb la ciutat. Val a dir que ja via estat a Roma un parell de vegades, les dues en qualitat de seminarista turista, i ambdues de la mà del Dr. Teixidor, director de disciplina del Seminari Major. Excel.lent persona i guia excepcional. Ja voldria jo tenir els coneixements de Roma que tenia ell. En canvi, en altres aspectes de la vida, com, per exemple, en la seva manera d’exercir el càrrec que ostentava, no hauria volgut ser com ell. Era massa permissiu amb els seminaristes que freqüentaven el seu despatx. D’altra banda, eren molts els seminaristes que li deien: “Vostè és com una mare per nosaltres”. Amb un pas més, van passar a dir-li “mare” directament. Fins que un dia, aprofitant l’absència del rector del Seminari, just en el moment en què havíem donat gràcies al Senyor pels aliments rebuts, ens va sorprendre a tots amb la següent confessió:

• “D’ara endavant, us prego que deixeu de dir-me “mare”.

• Per què?, li van preguntar alguns, com si no fos prou clar que el tracte que li venien dispensant era excessivament familiar.

El Dr. Teixidor va ignorar la pregunta. Se’l veia bastant afectat. Però la pregunta es va repetir tantes vegades que, finalment, amb llàgrimes als ulls, el Dr. Teixidor no es va poder contenir. I va contestar:

• Perquè el senyor bisbe no ho vol.

Primer vam riure, perquè ens va sobtar. Però després, de cop i volta, ens vam sentir culpables. I tothom va callar, que és el que solen fer els culpables. I com que tots ho érem, d’aquell assumpte no se’n va tornar a parlar mai més. Va ser com si la “mare” s’hagués mort d’un atac de cor.

“La vida ensenya tantes coses -em dic, sovint, a mi mateix- que una vida és poc per poder aprendre tot el que la vida ensenya”. Aquest pensament va presidir la meva estada a Roma. Un pensament que es pot resumir en dues paraules: Carpe diem! És tan antic com els versos d’Horaci. Els grans Mestres no necessiten moltes paraules. Amb poques en fan prou per dir-ne moltes i per suggerir-ne moltes més.

La vigília de la inauguració del concili -10 d’octubre del 62- va ploure tot el dia. Plovia a bots i barrals. Vaig arribar a témer que la inauguració del concili fos aplaçada a causa de la pluja, la qual cosa demostra l’escàs coneixement que aleshores tenia de l’alta jerarquia de l’Església. Si alguna cosa he après -al llarg de tota una vida- ho dec a l’interès que va despertar en mi aquell gran esdeveniment que vaig tenir el goig de presenciar. Perquè, com tothom sap, la inauguració del concili no es va haver d’aplaçar. Però mai no oblidaré la mala nit que vaig passar la vigília de l’11 d’octubre del 62. En el meu record, em fa l’efecte que no vaig dormir. Cada dos per tres anava fins a la finestra de la meva habitació i -amb el nas encastat contra el vidre- intentava saber si encara plovia. Els ulls no em van ajudar gaire, perquè el meu alè arribava als vidres de la finestra abans que jo. Per saber si plovia, m’havia de guiar per l’oïda. Tant és així, que no entenc què hi feia a la finestra, ni tampoc quina necessitat hi havia de llevar-me del llit tantes vegades, si del llit estant podia oir perfectament el soroll de la pluja.

En aquella data, ja m’havia fet amic d’en Martín Descalzo, perquè aquesta idea ja la tenia al cap abans d’arribar a Roma. I anar-lo a veure a la seva residència va ser una de les primeres coses que vaig fer. Ja m’esperava, perquè l’havia trucat. I em fa l’efecte que, en aquella primera visita, em vaig guanyar la seva amistat. De seguida va poder comprovar que, el capellà que tenia al davant, era un fan dels que ja no en corren. Un fan que havia llegit totes les obres que fins aleshores havia publicat, les poesies de la revista “Estria” incloses.

• “Eso también lo has leído?”

• I per què no? Que per ventura no són teus, aquests poemes? Doncs aquí tens el perquè de tot plegat, li vaig dir, parodiant un títol d’en Quim Monzó.

Va quedar convençut. De tal manera que, en el transcurs d’aquells primers quinze dies, ja vam dinar junts un parell de vegades. Sempre en el mateix restaurant. Meitat bistró, meitat pizzeria, en un dels carrerons que donen a Piazza Navona, una de les places més boniques del món, en opinió de Josep Pla. El Premi Josep Pla s’atorga la nit del dia de Reis, conjuntament amb el Premi Nadal, el premi que Martín Descalzo va guanyar l’any 1956 amb la novel.la “La frontera de Dios”.

• Que un capellà hagués guanyat un premi de novel.la va causar un gran impacte en aquells anys de la postguerra. Només cal veure que, el mes d’abril del 57, el llibre ja anava per la tercera edició.

• ¿A ti te gustó?

• Si no m’hagués agradat, ¿creus que jo estaria aquí, ara mateix?

• “Me complace que digas eso. No es fácil que un cura opine sobre lo que ha escrito otro cura”.

• Tu, per mi, ets un escriptor nat. Et vaig llegir sense cap prejudici. Entenc els teus temors, que van quedar explicats en les primeres pàgines, escrites en forma de carta adreçada a l’editor. En la meva opinió, l’explicació hi sobra. Sortint al pas dels possibles prejudicis dels altres, vas posar de manifest els teus. L’escriptor ha de ser fidel a la seva vocació d’escriure.

Parlava per mi, o per ell? Fa de mal dir. Però va ser així com ens vam fer amics. I gràcies a la seva amistat, l’11 d’octubre vaig poder entrar a la basílica de Sant Pere. Era molt més del que podia esperar. Havíem quedat de trobar-nos davant d’una de les portes laterals de la façana. La de l’esquerra, mirant la basílica. Uns dies abans de l’11 d’octubre, en José Luis m’havia regalat una acreditació oficial, acompanyada d’una cinta amb els colors del Vaticà. Li vaig preguntar el perquè d’aquella cinta. I em va contestar que obeïa a raons pràctiques.

• “La manera más segura de llevar la acreditación es llevarla siempre a la vista. Y para ello, nada mejor que llevarla colgada del cuello, como si fuera un escapulario”

“O com la medalla Miraculosa”, vaig pensar, la medalla que es va posar de moda arran de les Aparicions de Maria a Catherine Labouré, a París, l’any 1830. Van ser les primeres d’una sèrie de tres. En les segones, la Verge Maria es va aparèixer als pastorets de La Salette. I les terceres (i també les més conegudes), a Bernardette Soubirous, a Lourdes, l’any 1858. Algú es deu preguntar: com és que les recordo tan bé, essent així que, el tema de les Aparicions, no ha sigut mai “sant de la meva devoció”?

Precisament per això: Un ha d’estar ben informat, tant de les coses que creu com de les que no creu. En els anys de la meva formació, en el Seminari, vaig ser molt devot de la Immaculada Concepció de Maria. Va ser el millor succedani de l’enyorament que sentia de la meva família i, en especial, de l’amor de la mare, que era el que més trobava a faltar. I per aquí van començar els meus primers dubtes seriosos. M’explico: per banda de mare, la meva família és aragonesa. Motiu pel qual, en els anys immediatament posteriors a la guerra civil, els meus pares em van enviar -amb una certa freqüència- al poble on va néixer la meva mare. Amb la lloable intenció que no passés gana. I així va ser, ja que en els pobles petits, de caràcter rural, la gent no va passar gana (o no en va passar tanta) com en els pobles urbans o en les grans ciutats. Però com que l’home no viu únicament de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu, en el poble on va néixer la meva, el rector de la parròquia em va donar les primeres lliçons de catecisme, quan encara no havia assistit mai -per raons d’edat- a la catequesi parroquial de Blanes. El primer que aquell venerable rector em va ensenyar van ser les “obres de misericòrdia”, que són catorze, i que les vaig memoritzar de tal manera, que, quan algú me les preguntava, les deia sencers d’una sola tacada, cosa que -no sé perquè- els feia molta gràcia a les persones que me les preguntaven. I això no és tot. A continuació venia la segona pregunta. “Explica’ns què diu la Pilarica. Au, vinga, que ja sabem que ho expliques molt bé”. La pregunta “què diu la Pilarica”, no era una pregunta innocent, sinó bastant maliciosa. Pressuposa una resposta que la persona que fa la pregunta coneix de sobres, però que vol sentir-la una vegada més, dels meus llavis. I era això el que divertia a les meves inquisidores del carrer Raval, que eren sempre les mateixes, i que el noiet de no més de cinc anys, que era jo, no era capaç de veure per on anaven els trets. Tot el que jo sabia de la Verge del Pilar era la lletra d’una “jota”, que una neboda de la meva mare solia cantar sovint, tant si venia a tomb com si no hi venia. I jo de tant sentir-la a ella, em sabia de memòria una estrofa. En castellà de l’Aragó, com és lògic. I era això els que els feia gràcia a aquelles dones del carrer Raval, on vivien els meus avis, i en la casa dels quals vaig néixer. I es veu que en aquell carrer no hi havia ningú que sabés parlar el castellà, “llevat del vailet de cal Parrado, que és molt espavilat, i que, segons diuen, va per capellà”.

“Voleu saber què diu, la Verge del Pilar? Ho voleu saber? Donc aquí va:

• “La Virgen del Pilar dice/ que no quiere ser francesa/

Que quiere ser capitana/ de la tropa aragonesa”

Com és possible oblidar, una estrofa com aquesta, que a l’edat de cinc anys, vaig haver de recitar -o fins i tot cantar- a ritme d’unes castanyoles, que només les sentia jo, perquè sonaven en el meu cap, i no en cap altre lloc? No, mai no he oblidat aquella jota, com tampoc les meves “fans”, les iaies del carrer Raval, que en pau descansin. Fins que un bon dia, sense saber com, em va assetjar el dubte, com era d’esperar. Perquè les coses passen, no pas perquè si, sinó perquè han de passar. “Tal has sembrat, tal recolliràs”. I si no has sembrat tu, sinó que algú altre ha sembrat la llavor en tu, tard o d’hora seràs tu qui recollirà el fruit de la llavor que altres persones han sembrat en tu. Això és així, per llei de vida.

El dubte es va presentar en el Seminari. Es va presentar sense avisar i sense trucar a la porta. Perquè després es digui que els dubtes són dolents. Com poden ser dolents, si tenen el mateix privilegi que va tenir el “Ressuscitat”? No llegim a l’Evangeli que Jesús s’aparegué als apòstols, quan aquests ja s’havien refugiat a l’interior del cenacle, i es mantenien allà, amb les portes tancades per dins, com els evangelistes tenen interès a subratllar, per tal de posar de manifest que el motiu de la seva reclusió era la por als jueus? Doncs bé: a pesar que les porten eren tancades, Jesús va entrar, no és així? No sols va entrar en aquella ocasió, sinó que, en la meva opinió, Jesús entra sempre que vol, per molt tancades que estiguin les portes, ja siguin les del cenacle, ja siguin les del cor. Això tant se val! Però aquest privilegi no és exclusiu de Jesús. També es pot dir del dubte, que acompanya a la certesa com si fos la seva ombra. Millor dit: és la seva ombra, perquè la certesa no és completa si no va acompanyada del dubte. Una carta certificada només és tal si porta estampada la certificació. És o no és?

És. Ara manca saber quin va ser el dubte. Quin creieu que pot ser?

• El dubte va venir -com no pot ser d’altra manera- de l’excés de certesa que es desprèn del dogma de la Immaculada.

El misteri de la Immaculada Concepció va ser declarat dogma de fe per Pius IX, apel.lant a la seva pròpia autoritat magisterial. Si bé és cert que va consultar els bisbes, no és menys cert que es desconeix l’abast de la consulta, però sobretot és cert que la consulta no va ser vinculant, mentre que la declaració del dogma obliga a tots els catòlics a incorporar a la seva fe una veritat més, que no és històrica ni bíblica, ni tampoc ha de ser necessàriament veritat, perquè, si ho fos, ja no seria necessari el dogma. I si és un dogma, al revés: que sigui o no veritat, no té cap importància, perquè un dogma no deixa de ser -en el millor dels casos- una veritat imposada (des de fora). I una veritat imposada, en realitat no és res més que una imposició. La realitat és aquesta. I més enllà del joc de paraules, sempre serà veritat que la declaració dogmàtica no va beneficiar el culte a Maria, ni va servir per augmentar la devoció popular, que ja era prou frondosa i prou arrelada, i més necessitada d’una poda que d’un excés de de fertilitzants.

A les proves em remeto. Va arribar un dia que em vaig preguntar: Com pot ser que la Verge del Pilar digui que no vol ser francesa, si sempre que s’apareix, s’apareix a França, mentre que mai no s’ha aparegut en terres aragoneses? Aquí hi ha alguna cosa que falla. Aquesta va ser la meva conclusió provisional. Avui, la meva conclusió seria molt més pessimista. No és que falli alguna cosa, sinó tot. I si algú creu que exagero, que vegi que, de ser-ho tot a no ser res, només hi ha un pas: el pas que ens va convidar a donar Joan XXIII. O sigui que, entre el tot i el res, el que hi ha -afortunadament- és Joan XXIII. Ai de nosaltres, catòlics, si deixem caure en l’oblit Joan XXIII! Jo el reivindico sempre, perquè l’estimo més que a cap altre Papa, i perquè són molts els que no l’estimen gens.

Vull acabar el present article evocant breument la solemne inauguració del Vaticà II, que, en definitiva, és el tema que m’havia proposat. Una vegada més, com podeu veure, no he sigut capaç de cenyir-me al tema, perquè no és tan sols un tema, sinó que tot el que sóc i el que he sigut, va lligat a la vivència de l’11 d’octubre del 62, el gran dia de Joan XXIII. Acluco els ulls i veig -amb més claredat que si els tingués oberts- una gran riuada de mitres blanques desfilant per la plaça de Sant Pere, entre els aplaudiments d’un multitud enfervorida i expectant, que puja de to quan identifica, entre els milers de pastors, els seus, que, sense ser diferents de la resta, són els propis, i és lògic que sigui així. La desfilada va durar una hora. I va ser llavors que, des de l’interior de la basílica, vaig veure Joan XXIII, entrant per la porta principal, a cavall dels sediari,

que són els portadors de la cadira gestatòria, damunt de la qual hi havia assegut el Papa Joan, Només d’entrar a la basílica, va baixar de la cadira, perquè volia entrar a la basílica a peu, com havien fet els altres bisbes.

No exagero si dic que les meves cames tremolaven d’emoció. Una emoció que, a mida que el Papa Joan avançava, anava pujant de to, i jo ja no era jo, sinó que ja m’havia fos en aquell mar de mitres, que juntes i per separat eren la màxima expressió d’una Església universal, que era més viva que mai, més plural del que pensem, i més disposada que mai a dialogar amb els germans de les altres esglésies cristianes, que també eren allí, en la persona dels seus representants. No s’havia vist mai una adhesió tan gran al projecte de reforma pastoral, que Joan XXIII va proposar a totes les persones de bona voluntat. S’explica, doncs, que Joan XXIII, en el moment de passar per davant de la tribuna reservada als “observadors” o representants de les esglésies cristianes separades de la catòlica, en lloc de seguir beneint, com venia fent, es quedés aturat, amb la mà a mig aire, sense saber què fer.

Va ser només un moment, un moment d’indecisió, però tan eloqüent que no ho podia ser més. Quantes virtuts no contenia, aquell moment d’indecisió! Després de segles i segles de condemnes i més condemnes, aquell gest d’indecisió tenia un valor incalculable. Tant és així, que la meva emoció es va desbordar. I va ser aquella, la vegada que he plorat més a gust en la meva vida. Gràcies, Joan XXIII. I gràcies, també, a tots vosaltres amics. Que l’esperit del Papa Joan sigui en vosaltres, i us acompanyi sempre.- Vostre: Jaume.-21-III-021.