INVITACIÓ A PENSAR.

Amics: us ofereixo un tast d’un possible diccionari alternatiu, en el qual estic treballant.

Cridar: És el que acostumem a fer quan ens obliguen a callar.

Descans: El setè dia, Déu va descansar. (I no sabem del cert si continua descansant).

Sentit de l’humor: Virtut desconeguda entre les persones religioses.

Negar-se a si mateix: Segons com es miri és negar Déu.

Devot: Ser devot és fàcil. Ser humil, no ho és gens.

Savi: És aquell que prefereix convèncer, en lloc de vèncer.

Esport: Un luxe que els pobres no es poden permetre,

Ser feliç: El que tothom vol ser. Segurament perquè ningú no n’és.

Salut de l’ànima: És tan important com la salut del cos. I això no obstant, l’ànima no disposa de farmàcies.

Prou: Paraula desconeguda. Mai no en tenim prou de res.

Res: Qualsevol cosa. O qualsevol persona. Tu mateix, per exemple.

Comprometre’s: El que mai no es compromet, no té dret a reclamar.

Amic: Un tresor a l’abast de tothom i l’únic que no valorem.

Reciclar: Activitat que comença per un mateix.

Compassió: Passió compartida, i la única passió que no està prohibida.

Defectes: Tothom en té algun. Però només veiem els dels altres.

Desamor: Malaltia mortal. Mor més gent per desamor que per amor.

Agradar: El que tothom vol, sense sentir-se obligat a fer res.

Fer el bé: Com el seu nom indica, només existeix quan el fem.

Censurar: Activitat prohibida, aplicada als altres. Recomanable, si cadascú la practica amb si mateix.

Mentir: Vici pervers. Si tot sembla mentida, quina necessitat hi ha de mentir? Cap ni una.

Ser estimat: A canvi de què?

Camí: Tots els camins van a Roma. I no n’hi ha cap de tornada? Què passa amb Roma?

Nota: Si us serveix d’ajuda, feu-m’ho saber. I anirem completant el diccionari alternatiu.

Vostre: Jaume 7-II-021

“QUI NO ESTÀ AMB MI, ESTÀ CONTRA MI”

Només conec una sola persona que hagi dit -amb tota propietat- la frase que serveix de títol a la present columna. Només una. Per contra, són incontables les persones que han cedit a la temptació de fer-la seva, i han fracassat estrepitosament. Ningú no pot ser tan pretenciós com per creure que, qui no està amb ell, està contra ell. I això no obstant, aquesta mena de pretenciosos -com acabo de dir- abunden. Es troben en tots els àmbits. Són uns perfectes egòlatres, uns pagats de si mateix,

uns creguts (que no creuen en res), uns necis (que es creuen savis), i uns líders (del seu propi fracàs, que és l’abocador on van a parar els èxits momentanis, els èxits inconsistents, els èxits, simplement).

• Qui no coneix algú d’aquesta calanya? Qui no l’ha seguit, convençut que era un fora de sèrie? El seu líder, vull dir. I en conseqüència, també ho era ell. Estranya conseqüència, per cert. O no. Perquè hi va haver un temps en què Adolf Hitler va tenir més admiradors que una estrella del porno: els “porno-estrelles”, que jugaven a matar -de forma massiva- els portadors de l’estrella de David. Algú els havia dit: “divideix i venceràs”. I els molt rucs van entendre: “davideix i venceràs”. I van cometre la pitjor massacre de la història. Compte amb els líders!

No cal donar-hi voltes: Només existeix una única persona que hagi dit -amb tota propietat- la frase abans esmentada i que tothom coneix. Coneix la frase, però no l’autor de la frase. I em dol que això sigui així. Jo estimo aquesta persona, i sé que no puc dir que la conegui del tot. Perquè és una caixa de contínues sorpreses. Però, a pesar que sé que no la conec del tot -o no encara-, estimo aquesta persona. De quina persona us parlo? Qui és aquesta persona, que tant estimo?

• JESÚS DE NATZARET. (Efectivament: resposta correcta)

Ara vegem quins són els motius que em mouen a fer una afirmació tan rotunda com la que acabo de fer. Abans, però, necessito dir que “rotunda” no vol dir excloent, ni tampoc absoluta. Només vol dir que estic plenament convençut del que afirmo. Diguem que estic rotundament enamorat de la persona que va dir aquesta frase. Perquè, dita per ell, l’esmentada frase no és -ni ha sigut mai- bel.ligerant. En canvi, dita per qualsevol altre; en llavis que no són els seus, ho ha sigut sempre, de bel.ligerant. Ha sigut i és una permanent declaració de guerra. És la més incendiària de totes les frases.

Però en els seus llavis, no. En llavis de Jesús, aquesta frase té sentit.

Si no estem amb ell, estem en contra de totes coses que ell ens va ensenyar i que va defensar fins a la mort. I són tantes, que és impossible estar en contra de totes elles, perquè seria el mateix que renunciar a viure o que renunciar a estimar. Però sobretot també seria estar en contra d’un mateix. I no hi ha ningú que estigui en contra d’un mateix. Llevat de Jesús, que sempre va estar disposat a negarse a si mateix, però no els altres. Van ser els altres que el van negar a ell. Van ser els seus, abans que cap altre, els que el van negar, o es van avergonyir de ser seguidors seus. Per tant, té raó Jesús: “No estaven amb ell, estaven en contra”. Potser sense ser-ne conscients, però això tant se val! No és suficient per desmentir la frase. A més, Jesús ja sabia que, un dels seus, l’havia de trair. I no va fer res per evitar-ho. Per què?

Perquè podia ser qualsevol, dels 12 apòstols. De fet, tots i cadascun -Judes inclòs- li van fer la mateixa pregunta:

• “Sóc jo, Mestre?”

He repassat la història i he vist que quasi tots els líders -perquè no goso dir tots- han sigut traïts. Per un dels seus. Però és que Jesús no va tenir pretensions de líder. D’altra banda, els “seus” eren tots: els que el van trair i els que no. Els que avui dia el segueixen i els que no. Aquests últims, han gaudit sempre de la seva preferència. De manera que no entenc per quins set sous no gaudeixen de la nostra. I quan dic “nostra” em refereixo a tots els qui hem tingut la sort d’escollir-lo a ell. O de ser escollits per ell, que, pel cas, és la mateixa cosa. Tant si l’hem escollit com si ens ha escollit, no té sentit que no tinguem per nostres tots els que Jesús va tenir per seus. I em sembla que està prou clar que va tenir per seus tots aquells que -llevat de tenir-lo a ell- no tenen ningú més.

De totes les frases lluminoses que ens va llegar Jesús, aquesta que comentem és de les poques que no ha tingut sort. Per la senzilla raó que hem permès que l’hagin fet seva tots els dictadors haguts i per haver. I qui diu dictadors diu sàtrapes, o fins i tot monarques, amants insaciables del poder absolut. Com hem pogut permetre un disbarat tan gros? Potser perquè, en lloc de seguir-lo a ell, hem seguit l’Església, des de la convicció que la va fundar ell. I no és així.

• No és així? Ara pla! Si no la va fundar ell, qui la va fundar?

• Es va fundar sola. Què té d’estrany? Al capdavall, què és una Església? Una Església és una secta que ha tingut èxit. I com tothom sap, Jesús desconfiava de l’èxit. No el va buscar mai. Raó per la qual, la seva vida va acabar en fracàs. Però va ser capaç d’assumir-lo. I d’aquí en va venir un èxit perdurable, etern, immens, inabastable, uns braços oberts que -paradoxalment- abracen el món sencer. De manera que, som allà mateix. No hi ha manera de no estar amb ell. Com tampoc no hi ha manera de no estar en contra seva, si seguim deixant de banda els que ell va considerar que eren els seus. Aquests no han canviat: són els mateixos ahir que avui. Són -diguem-ho clar- els que no poden comptar amb ningú que no sigui ell.

Jesús -no ho oblidem- no necessitava temples. Sabeu per què?

• Perquè cada persona és un temple. En cada persona hi habita Déu. No crec que hi hagi cap temple més proper que el pròxim. La mateixa paraula ho diu. Jesús ho sabia. Motiu pel qual va dir: “Estima el pròxim com a tu mateix”. Estareu d’acord amb mi, que aquí no hi ha escapatòria possible. Hi ha algú que no s’estima a si mateix? Doncs aquí hi ha la clau.

La clau és Jesús. No és l’Església, no és el Crist, ni tampoc l’Església del Crist. La clau és Jesús. Primer cal ser de Jesús, com la manera més segura de creure en Jesucrist (que viu i regna pels segles dels segles). L’Església hi té molt a veure en això. Però ai de nosaltres -i de l’Església- si ens oblidem de Jesús. No sabrem mai si estem amb ell o en contra d’ell. És el mal que té creure en l’Església. Per què hem de creure en l’Església, si l’Església som tots? I encara més: quina necessitat tenim de creure en l’Església, si la veiem? És més difícil no veure-la que veure-la. No, l’Església no és l’objecte de la nostra fe. És objecte del nostre amor i de la nostra gratitud, però se’ls ha de merèixer.

Finalment, una última observació. Les esglésies tenen en comú una mateixa cosa: ens mostren el camí que va de l’home a Déu. Jesús, en canvi, ens mostra el camí que va de Déu a l’home. I aquest camí és ell mateix: “Camí, veritat i vida”. Són paraules de Jesús, no meves. Sense cap sentiment bel.ligerant, o estem amb ell o no hi estem. Però si estem amb ell, no podem donar l’esquena a tots aquells que ell va fer seus. Aquells que no compten i amb els quals ningú no compta, llevat d’ell, llevat de Jesús. En definitiva, doncs, el que va dir Jesús és: si no compteu amb ells; si no estimeu els que jo més estimo; si no sou capaços de fer vostra la meva causa, ¿Què us fa pensar que esteu amb mi? No hi esteu, però podeu estar-hi sempre, si feu vostra la meva causa. Quin problema hi ha?

Vostre: Jaume.-7-II-021