MASSA JUDICI PER TAN POC DELICTE

La veritat és una i sol ser simple. La parafernàlia del judici que està tenint lloc aquests dies -i que va per llarg- confirma el títol del present article: Massa judici per tan poc delicte. Tan poc que, com més va, més convençut estic que no hi hagué delicte.

La defensa dels acusats ho ha deixat clar. No hi hagué rebel.lió ni sedició. Hi hagué violència per part de la policia nacional. Manca saber qui la va enviar a Catalunya. Els testimonis de Rajoy i de la vicepresidenta van ser contradictoris. Va semblar que no sabien res, i això és fals. Ho podien haver evitat, i no van fer res per evitar-ho. Rajoy va negar que hi hagués intermediaris, i Urkullu el va desmentir. Va mantenir amb Rajoy una conversa de dues hores. En fi…

El judici és tan llarg i complicat perquè s’està jutjant un no-delicte.

Això mateix va passar amb Jesús. La seva Passió i Mort són la part nuclear dels 4 evangelis. Segurament es van escriure començant pel final, i després van escriure la resta.

Sigui com sigui, la Passió i Mort de Jesús és el paradigma de totes les crucifixions. N’hi han hagut sempre. La mort del just, de l’innocent se segueix repetint cada dia. Hi ha pobles sencers crucificats. Són els que millor entenen la realitat de la creu. Els pobres entenen la mort de Jesús perquè saben -per pròpia experiència- que el poder necessita víctimes per subsistir. El poder crea estructures que justifiquen la crucifixió d’una persona o d’un poble. Simplement perquè els fan nosa. El poder no necessita cap més raó.

Jesús feia nosa al Summe Sacerdot i al Sanedrí. I Catalunya, amb les seves aspiracions, també fa nosa. Vegem perquè.

Jesús feia el bé. I el feia a les persones més necessitades de bé. No prometia el bé, a aquestes persones, sinó que el feia. El bé només existeix quan es fa. Al seu pas, els cecs recuperaven la vista, els sords, l’oïda, els paralítics, el moviment, i els leprosos quedaven nets. No hi havia res de dolent en tot això. Llevat d’una sola cosa: fent el bé als més necessitats d’ajuda posava en evidència la inoperància de les persones consagrades -oficialment- a fer el bé. Aquestes persones -no menys que la religió que representaven- quedaven en entredit. De fet, estaven sempre a l’aguait del que Jesús feia o deia. Fins que van decidir eliminar-lo. No de qualsevol manera, sinó amb nocturnitat i traïdoria. Perquè els feia por la reacció del poble que el seguia i l’escoltava. Van cercar el moment més oportú. I van comptar amb l’ajut d’un dels apòstols, Judes, el traïdor. Un cop detingut, a l’hort de les oliveres, tot va ser bufar i fer ampolles. L’escamot que va detenir Jesús el va portar a la casa d’Anàs, que havia sigut Summe Sacerdot, però, a pesar d’haver sigut destituït, continuava sent un dels homes més poderosos de la Judea. Això sol ja diu que la conxorxa era més àmplia del que solem pensar. No era una qüestió merament religiosa. Hi havia molts interessos creats. Tots ells relacionats amb el Temple de Jerusalem, del qual Jesús no en va parlar mai bé.

D’Anàs a Caifàs, de Caifàs a Ponç Pilat, de Ponç Pilat a Herodes Antipes, i d’Herodes Antipes altra vegada a Ponç Pilat.

La primera acusació va ser de blasfem; la segona, de sediciós; la tercera i definitiva que pretenia ser rei. Cap d’aquestes acusacions va quedar demostrada, malgrat els falsos testimonis aportats. I això no obstant, Jesús va morir crucificat. Abandonat pels seus apòstols i escarnit per la multitud que, cinc dies abans -el diumenge de rams- l’havia aclamat.

Com s’explica aquest canvi d’actitud? Per l’efecte “Sanedrí”.

Pel poder de les autoritats religioses i la seva capacitat de conxorxa amb el governador de la Judea, representant del poder de Roma. El “diferent” fa nosa al poder establert.

Aplicat a Catalunya, l’analogia és evident.

Catalunya -a partir de la transició- ha posat en evidència la feblesa d’un sistema democràtic, viciat d’origen. La confrontació -tots ho sabem- ve de lluny. El govern de Catalunya ha posat a la picota l’Espanya de les autonomies, l’Espanya que no ha deixat de ser franquista, ni ha sigut mai democràtica en el ple sentit de la paraula. Per la senzilla raó que la divisió de poders ha sigut una farsa. Sempre ha estat polititzat. La dreta franquista ha viscut a redors del govern del PP. La fòbia anticatalanista d’aquest partit està fora de dubte. Quan aquest partit ha fet aigües, ha sorgit Vox, un partit d’ultradreta. No és casual. On són els vertaders defensors de la democràcia? On eren els seguidors de Jesús, el divendres sant? Des d’aquell dia fatídic, el poble jueu va passar a ser el poble deïcida. L’antisemitisme és present en els relats evangèlics de la Passió de Jesús. I no ha cessat fins que Joan XXIII va suprimir de la litúrgia aquesta expressió malèfica que ha perseguit durant vint segles el poble jueu.

Catalunya no ha sigut mai franquista. Va ser víctima del franquisme.

El Concili ens va permetre un respir. Em plau recordar aquí un fet ocorregut l’11 de maig de 1966, un any després de l’acabament del Concili. Un centenar de capellans va anar de la catedral de Barcelona a la Comissaria de Via Layetana. Va ser una marxa pacífica i ordenada. Tots ells anaven vestits amb sotana, pensant que, d’aquesta manera, els seria més fàcil aconseguir l’objectiu que s’havien proposat: lliurar una carta al Comissari de la policia en la qual denunciaven les tortures que la policia aplicava als dissidents polítics en els interrogatoris. El cas més recent, que la carta citava, era el d’un estudiant -Joaquim Boix- que, per cert, no era cristià, sinó comunista. Ho remarco perquè la protesta no era en defensa dels drets i privilegis dels catòlics, sinó en defensa dels drets humans i de la dignitat de les persones, dos temes presents en l’encíclica Pacem in Terris, de Joan XXIII. Eren altres temps.

Quan els manifestants van arribar a la Comissaria es van trobar amb una pared de policies que els hi va barrar el pas.

El portantveu dels capellans va expressar el desig de poder lliurar la carta que duia a les mans al Comissari. No li ho van permetre.. Llavors va demanar que la mateixa policia fes arribar la carta al Comissari. Tampoc. Entre tant, havien aparegut tot de policies de la secreta, que van envoltar els capellans, com si fossin simples curiosos. A un senyal del Caporal, la policia va començar a apallissar els capellans amb les seves porres, i els va perseguir pel carrer amb puntades de peu i insults. Eren la 1’30 del migdia. Els carrers eren plens de vianants astorats. Els capellans corrien sense perdre la formació de columna, amb la qual s’havien manifestat. Alguns van entrar en alguna església que van trobar pel camí. D’altres, van entrar en l’edifici dels jesuïtes del carrer Casp. La carta va ser llançada pel portantveu a l’interior de l’edifici de la Comissaria, a pesar de la pluja de cops de porra.

No he oblidat mai aquelles imatges en blanc i negre a la televisió.

Vaig sentir admiració per aquells capellans que, amb la seva actitud, van posar en evidència la contradicció d’un règim que es confessava catòlic i practicava la tortura. Sense que la jerarquia eclesiàstica digués res en contra. Aquells capellans, almenys, van demostrar que no volien ser còmplices d’aquella barbaritat.

Els fets van ser públics i ben públics, però la versió oficial va ser tergiversada.

Es va dir -oficialment- que els capellans s’havien comportat de forma violenta. El règim va demanar a l’arquebisbe Modrego que els catigués. I els capellans van demanar a l’arquebisbe que, d’acord amb el Dret Canònic vigent, ex-comuniqués els policies agressors o els que havien ordenat l’agressió. No va passar cap de les dues coses. Dos mesos abans -l’11 de març- havia tingut lloc la “caputxinada”, o sigui: el tancament en el convent dels caputxins de Sarrià d’uns cinc-cents delegats dels estudiants de la Universitat de Barcelona per tractar el tema de la formació de Sindicats Democràtics, que estaven prohibits. La policia va posar setge al convent. El mateix va succeir als capellans que es van refugiar a l’edifici dels jesuïtes de Casp. A la tarda hi va haver jeeps de la policia estacionats davant l’edifici.

La dita de moda en aquells anys era que hi havia tres classes de comunistes: “los rusos, los chinos y los capuchinos”.

Catalunya -a ulls de Franco- era roja y separatista. Els espanyols sempre han dit que Spain is different. Cinquanta anys després de la mort de Franco, Espanya segueix sent franquista. Què entén per “ser diferent”? Els diferents som nosaltres, que ens hem pres seriosament el tema de les autonomies i no volem formar part d’un Estat predemocràtic.

Ens jutgen pel que som, no pel que hem fet.

Vostre: Jaume