La raó per la qual, Ratzinguer es va convertir en Papa

LA RAÓ PER LA QUAL, RATZINGER ES VA CONVERTIR EN PAPA.

Nota prèvia: Agraït per la bona acollida que ha tingut la columna anterior, sobre Joan Pau II, aquí va una altra entrega del meu quadern de Notes. Espero que mereixi el vostre interès. Gràcies!

Les enquestes van donar per fet que el cardenal Ratzinger seria el successor de Joan Pau II. Però jo tenia els meus dubtes. Si bé és cert que no vaig descartar mai aquesta possibilitat, perquè tenia tots els números al seu favor. Tots, llevat d’un: No existeix cap precedent que avali la candidatura del Prefecte del Sant Ofici. I altra cosa no és la Congregació per a la Doctrina de la Fe que la continuació del Sant Ofici amb el nom canviat. I el mateix cal dir del “Sant Ofici” (que, per cert, no és sant ni tampoc “ofici”, sinó la continuació de la Santa Inquisició). No crec que fer d’Inquisidor es pugui considerar un “ofici”. I perquè un ofici sigui sant, no basta amb posar l’adjectiu davant del nom. Però així són les coses.

Joan Pau II va morir el 2 d’abril del 2005. Va tenir un funeral faraònic. Ho dic amb fonament de causa. El seu funeral va ser retransmès per la televisió i la ràdio. En aquestes dates, jo solia col.laborar en el programa de l’Antoni Bassas (“Els matins de Catalunya Ràdio”). Un dia, en acabar el programa, em va dir que volia parlar amb mi. Es tractava d’un favor:

• M’agradaria -em va dir- que col.laboressis en la retransmissió del funeral de Joan Pau II.

Em va sorprendre que em digués això, perquè Joan Pau II encara no havia mort, si bé és cert que li devien quedar pocs dies de vida. El que l’Antoni Bassas esperava de mi, era els comentaris tècnics (o sigui: litúrgics) pels quals -em va dir- no se sentia preparat. Li vaig dir que podia comptar amb mi, i de seguida vaig comprendre perquè no se sentia preparat. Tan bon punt vaig haver dit “sí”, va obrir un calaix i va treure d’allí un totxo d’unes 400 pàgines, la majoria d’elles escrites en llatí. Vaig quedar perplex: allò no era un guió; era el llibre del funeral sencer de Joan Pau II.

• Té -em va dir-, perquè et vagis preparant.
• No fotis!, li vaig dir, sense poder-me reprimir. M’haig de llegir tot això?
• No necessàriament, jaume! No et vull cap mal. Això és el que hem rebut de la cúria romana. Tu mateix: Dóna-hi una ullada. Confio que sabràs destriar el gra de la palla. Ho faràs?
• Ja hi pots comptar, Toni.

Vaig sortir de Catalunya Ràdio amb aquell totxo sota el braç. Insisteixo: Joan Pau II encara no havia mort. La cúria el va mantenir en vida tant com va poder. A mi no em va sorprendre que les seves últimes paraules fossin: Deixeu-me anar a la Casa del Pare. Eren les paraules d’un home que la cúria el tenia retingut. Poca gent es va fixar que el que entenem per “una mort digna” és el dret a dir “prou”. Joan Pau II no acceptava aquest dret. Tanmateix, el va exercir.

El conclave per escollir un successor de Joan Pau II va reunir 115 cardenals, tot un rècord (normal: no endebades Joan Pau II ha passat a la història com el papa dels “rècords”...I de la venda de records o souvenirs, que també compta). A mi, el funeral se’m va fer llarg. Però l’Antoni Bassas va quedar content, i es tractava d’això. Vaig intervenir tantes vegades com senyals em va fer l’Antoni, Vaig estar tota l’estona amb el “totxo” d’amarres a la mà. En fi...Ignoro quants exemplars va editar la cúria, però la broma devia costar una picossada. Era el Papa de la cúria. Mentre Joan Pau II donava la volta al món en avió, la cúria va governar l’Església, que era la cosa que més desitjava. Mentre que Joan Pau II -que era tan partidari del centralisme romà-, mai no es va sentir tan a casa, com quan era fora de casa. No suportava la cúria. Per això la va omplir de polonesos, que li fessin companyia -entre viatge i viatge, s’entén-.

Dels 115 cadenals que van entrar en el conclave, només dos no havien rebut la birreta de cardenal de mans de Joan Pau II.Un era el cardenal Martini, arquebisbe de Milà, home d’un prestigi inqüestionable, a qui vaig tenir l’honor de conèixer a la basílica soterrada de Lourdes, i amb qui vaig tenir el plaer de concelebrar. Però el cardenal Martini, així que el conclave va començar a rodar, va renunciar als vots que li eren favorables per raons de salut. Es trobava en la primera fase del mal de Parkinson. Potser és el moment de dir que Joan Pau II no va pensar mai en dimitir. De la qual cosa els catòlics conservadors -que són la gran majoria- en van fer la següent lectura:

• És evident -van dir- que vol portar la creu fins el final. Això mateix va dir un capellà en una tertúlia en la qual vaig prendre part. El vaig mirar i li vaig dir:
• Des de quan el poder és una creu? (No va saber què dir)

L’altre que no havia rebut el cardenalat de Joan Pau II era Ratzinger. En efecte: Ratzinger va ser nomenat arquebisbe de Munic per Pau VI. Abans, però, Pau VI el va fer cardenal, juntament amb Benelli, el seu estimat col.laborador en la Secretaria d’Estat, a qui va enviar a Florència. Però Ratzinger era el delfí de Joan Pau II. Des del 1981 fins al 2005, any de la mort de Joan Pau II, va estar sempre al seu costat. Per altra part, en el moment de la mort de Joan Pau II, era també el degà del col.legi de cardenals, per raons d’edat i d’escalofó. Com a tal va presidir el funeral de Joan Pau II. I va aprofitar l’avinentesa per avançar-se a la història, atorgant a Joan Pau II l’apel.latiu de “El Gran”, sense especificar en què. Deixem-ho així.

Tot plegat demostra que Joan Pau II, abans de morir, va voler que tot quedés lligat i ben lligat. Senyal que hi havia coses que no volia que se sabessin. Perquè això de deixar-ho tot lligat i ben lligat, és propi dels dictadors o dels monarques absoluts. Però aquest tema, avui no toca.

Avui sabem que el conclave va ser més mogut del que ningú es pensava. El cardenal Bergoglio (l’actual Papa Francesc) va obtenir un bon grapat de vots. Va ser gràcies a un discurs -a porta tancada- que va fer als cardenals votants. Això per una banda. Per l’altra, el fet vol dir que ja hi havia entre els cardenals votants la necessitat d’escollir un Papa que no tingués res a veure amb la cúria, perquè aquesta ja feia olor de podrit. Nota: els que disposin de Movistar -secció Netflix- tenen l’oportunitat de visionar una sèrie de dos capítols que es titula: “Dos Papas”. Val la pena. L’única pega que jo hi trobo és que el paper de Benet XVI l’interpreta el gran Hopkins, un actoràs que fa que Benet XVI brilli més que Bergoglio, i sobretot més que els propis mèrits de Benet XVI. Fi de la Nota. Però atenció que el fet és real. Benet XVI va voler conèixer Bergoglio, precisament perquè va obtenir un nombre de vots considerable, i el va convidar a passar un dies amb ell a Castelgandolfo, per sondejar-lo.

• Què va decantar la balança en favor de Ratzinger?
• La necessitat d’abordar el problema més greu que té l’Església actual: el problema de la pederàstia, que Joan Pau II va ordenar que li fos reservat, imposant a tots els bisbes del món el “secret pontifici”. Això va tenir com a conseqüència la multiplicació dels abusos. Espera que esperaràs, no hi va haver cap normativa al respecte. Joan Pau II va morir sense haver dispensat el “secret pontifici”. Ho va deixar pel seu successor. I aquest mort, no el volia ningú. Va ser llavors que les mirades dels cardenals van convergir en la persona de Ratzinger, perquè ningú sabia millor que ell les dimensions del problema. Un problema que esquitxava -també- Joan Pau II, per la seva amistat amb Marcel Maciel, fundador dels·”Legionaris de Crist”, el moviment neocatecumenal que actuava de “claca” en els viatges de Joan Pau II. Dic jo que els cardenals electors es van dir:
• Sabeu què? Qui l’ha segat, que el bati.-I van escollir Ratzinger.

El tema em va interessar de tal manera, que em vaig convertir en el Sherlock Holmes de Benet XVI. Conec tots els seus passos, els seus discursos i les seves relliscades. De tal manera que dec ser dels pocs que no es va sorprendre quan va dimitir. Em va semblar que els cardenals electors, tampoc no es van sorprendre. La qual cosa em permet mantenir la meva teoria, segons la qual Benet XVI, en el moment d’acceptar la seva elecció, va posar algunes condicions. Algunes les coneixem. Com,per exemple, que no faria tants viatges com Joan Pau II. Però n’hi ha una altra, poc coneguda: que quan hagués fet la feina per la qual va ser escollit, dimitiria. I així va ser. No per raons de salut (salta a la vista que no), sinó perquè ja havia fet els deures i es volia jubilar (atenció!) en el monestir del Vaticà, que ell va ordenar que fos reconstruït amb les comoditats actuals. Les novetats doctrinals el disgusten, però les comoditats modernes, li encanten.

Vostre: Jaume.