BORGES AL SEU AMIC, BYOI CASARES

BORGES AL SEU AMIC, BIOY CASARES:

• “Ya somos el olvido que seremos”

Comença una nova setmana en la Residència “Bisbe Sivilla”. Si els comptes no em fallen, ja en fa tres que sóc aquí. Tres setmanes en la mateixa habitació de la infermeria, que, en principi, només havia de ser per un parell de dies. Durant tot aquest temps, no m’he mogut d’aquesta habitació de la planta baixa. Sens dubte, la més sorollosa de la residència, però ja m’hi he habituat. No del tot, -és clar-, però sí suficient com per no deixar-me dominar per sentiments d’hostilitat.

Vaig arribar malalt, desganat, amb el cos adolorit pel càncer de pròstata que mai no descansa. No he vingut a guarir-me. Sé que el meu mal no té remei. El Dr. Rosselló ja no sap què més em pot oferir Tan sols m’ha ofert els serveis d’un dels seus equips de lluita contra el dolor:

• “No el deixarem patir”, em va dir el metge que em va venir a veure i em va receptar uns “parches” de morfina, que m’apliquen cada dos dies. És la dosi mínima aplicable, segons m’ha semblat entendre, però -això no obstant- el seu efecte positiu es deixa notar. Provoca una sensació de relax gairebé immediata en tot el cos, cosa que em permet agafar el son. En fi: Prou de parlar dels meus mals o de mi mateix. No és aquest el propòsit que em mou a escriure. No vull ser el centre dels meus escrits. Vaig saber callar quan era el moment de parlar i vull conservar el silenci com el camì més segur per sentir-me deixeble de Jesús. Sóc conscient que ja he començat a ser l’oblit que estem cridats a ser.

El metge que em va venir a veure, ja és fora. L’han enviat a un altre destí. Cal aprendre a estar sol. No n’hi ha d’altre. Aquests canvis inesperats del personal mèdic són una part important de la soledat del malalt. Un no ho sap fins que s’hi troba. Fa com el futbol, una de les estones més esperades del diumenge. Som pocs els que seguim els partits, però som fidels. I som sempre els mateixos. No arribem a la dotzena. A mi m’hi porten en cadira de rodes. Fins ara he sigut sempre ben rebut. Cap al.lusió al temps passat. Però el temps passat segueix present en mi. Condiciona el meu present.

Fa un dia rúfol. Des de la meva cel,la, veig un rectangle de cel encapotat. El terra brilla, per la pluja que ha caigut durant la nit. Em quedo amb la mirada perduda…Sense saber què fer.

Per una banda, experimento la necessitat d’expressar la veritat dels fets, tal com els vaig viure, cosa que no s’ha fet. I que no es farà mai, si jo no ho faig.I per l’altra, sento la temptació de deixar-ho córrer tot tal com està, encara que la veritat en surti perjudicada, com ja ha succeït. Què faig?

• La veritat és que no ho sé. El final s’ha presentat de forma inesperada. M’he trobat venint cap a la residència bisbe Sivilla sense haver-m’ho plantejat prèviament, empès per forces majors.

• Un bon dia em vaig adonar que les forces m’havien abandonat, No podia fer més de tres passos sense sentir que m’ofegava, L’última vegada que vaig anar al Trueta, vaig necessitar els serveis d’una cadira de rodes per arribar a la consulta del Dr. Rosselló. Això em va moure a canviar d’esquemes. El meu “no” a la residència es va transformar en un “sí”. Sense majors comentaris.

I aquí estic, sense estar del tot convençut d’haver-ho encertat. I sense saber si seré capaç d’adaptar-me a un estil de vida que no és el meu. Déu dirà! El càncer em té ben atrapat…

La residència Bisbe Sivilla és molt més gran del que jo pensava. Ara mateix no sé quants som, els capellans residents. Em porten el menjar a l’habitació. De manera que no sé quants som els residents. No estem mai junts. Però conec els estossecs dels veïns de pis. Cadascú amb el

seu rogall respectiu. Són rogalls carregats de mort propera. De mort que truca impacient a la porta de l’ànima, cansada del cos i de la vida. De mort que malda per obrir-se pas. No estic parlant de mi. Afortunadament, aquest no és el meu cas. Jo sóc aquí contra tot pronòstic. En teoria no tinc un lloc on poder morir en pau, Estic obligat a sobreviure fins que la mort de Kekeo es correspongui amb la realitat, Les coses no van anar tal com varen ser contades per la premsa carronyera. Sóc l´únic testimoni presencial de la seva mort i això m’obliga a mantenir-me en vida fins que la veritat se sàpiga.

• Què puc fer?

• No ho sé. Escriure és tot el que sé fer. I escriure és el que el bisbe Pardo voldria que no fes.

La mateixa nit d’autos, la decisió del jutge instructor de la causa ja no va ser respectada. I jo era el menys indicat per ser conscient de les anomalies que s’estaven produïnt. Ningú no em va posar al corrent de quins eren els meus drets. Vaig actuar completament a cegues, guiat únicament pel meu instint de conservació. I això i res eren la mateixa cosa. Si la decisió del jutge de no imputar-me en el cas, no crea cap obligació en ningú, de què serveix? Quin valor té?

No té cap valor. Avui ho sé i ho puc dir. És un tema complicat, perquè posa en evidència la feblesa d’un pontificat tingut per fort i per exitós, l no va ser cap de les dues coses.