CARTA ALS MEUS FELIGRESOS I ALS MEUS AMICS

5 de DESEMBRE -SETÈ ANIVERSARI DE LA MORT DE KEKEO-2013

Carta als meus feligresos i als meus amics.

Estimats tots: Han passat 7 anys des d’aquell fatídic 5 de desembre del 2013, que va canviar la meva vida. I que encara avui -7 anys després- l’està condicionant. Us escric una carta, no pas per lamentar-me, sinó per donar-vos les gràcies a tots i a totes, perquè m’heu fet costat en la desgràcia i perquè no us heu avergonyit de mi, a pesar de les moltes falsedats que es van arribar a dir (de paraula i per escrit). Haver sobreviscut a la mort de Kekeo ha sigut el fet més trasbalsador de tots els que he viscut en la meva vida. Sempre serà veritat que -aquella tarda del 5 de desembre de fa set anys- els morts havien de ser dos: el padrí i el fillol (el fillol i el padrí).L’ordre dels factors no altera el producte.

L’Eloi va venir al nostre pis a una hora insòlita: sobre les 4 de la tarda (potser les 4’15). No solia venir mai a aquesta hora. Solia venir -de forma calculada- sobre les 8 del vespre. S’asseia en el sofà -veient la televisió- i s’esperava fins que arribava l’hora d’anar a dormir. En Kekeo, quan l’Eloi venia a casa, s’estava a la seva habitació. No hi havia entre ells dos cap relació. Alguna vegada l’Eloi s’havia acostat a l’habitació d’en Kekeo i havia mantingut amb ell una conversa breu, de menys de cinc minuts. Mai no vaig preguntar de què havien parlat, mai. Per una qüestió de principis. Miro de no ser possessiu en la relació amb les persones. I no ho vaig ser amb cap dels dos. Tenien molt poc a veure un amb l’altre. L’Eloi sempre havia tingut problemes. Venia a casa a buscar solucions. Els problemes els tenia amb la seva família. Era la persona més possessiva que mai he conegut. El seu perfil era el propi d’un masclista extrem. Sortia de nits, i mai amb la seva dona. És més: quan la seva dona tenia un sopar -amb les companyes de la feina-, cosa que succeïa una vegada a l’any (màxim dues), venia casa i esperava que fos l’hora per anar-la a buscar. L’hora que ell calculava, evidentment, o l’hora que havien quedat. A mida que passava el temps, jo veia que s’anava posant nerviós. Poca cosa hi podia fer, perquè -si ell no demanava la meva opinió- era impossible encetar una conversa sobre les seves relacions familiars, perquè ell no ho tolerava. No podia ni pronunciar el nom de la seva dona (o d’alguna de les seves filles) sense que ell no es posés fet una fera:

• “Què dices tu de mi mujer? Què has dicho?”, solia dir amb to d’amenaça. En canvi, no tenia problemes per parlar de la dona o de les filles, amb un to enternidor, per demanar diners. Jo m’havia deixat enganyar per no tenir problemes. I és que el problema era ell; ell era la causa dels seus problemes.

Malgrat que la Tura Soler no en va parlar mai, l’Eloi té a Blanes una seva germana. Em va demanar a mi que li busqués feina, amb urgència, perquè la seva germana era víctima dels maltractes del seu marit (el cunyat de l’Eloi). I era veritat. La seva germana m’ha mostrat sempre gratitud i no m’ha causat mai cap problema. L’Eloi, en canvi, al revés. Mai no ha sigut agraït, i sempre m’ha causat problemes. Però no tan sols a mi, també a l’amo del càmping, a qui va demandar per acomiadament indegut, a pesar de la meva insistència que el que feia era un error. “No és aconsellable mossegar la mà que et dóna de menjar”. Cada any, l’amo del càmping, en arribar les vacances de Nadal, pagava a l’Eloi i la seva esposa el passatge en avió, a Filipines.

• Si poses la demanda que dius, t’exposes a perdre-ho tot.

I ho va perdre tot: inclosa la indemnització -molt generosa- que l’amo del càmping li havia ofert. El jutge va considerar que no se la mereixia. Però ai! La seva insensatesa provenia d’una altra font: ell havia fet venir la seva esposa, i resulta que la seva esposa continuava en el camping, mentre que la persona acomiadada era ell. Quan va cometre el crim, feia quatre anys que era a l’atur. Vaig saber molt tard que, quaranta dies abans de venir al nostre domicili amb la intenció de matar, havia intentat escanyar la seva esposa en presència dels 4 fills. Una de les filles que va voler ajudar la seva mare, va rebre una tal bufetada de l’Eloi, que va anar a petar contra la pared. Mare i filla van presentar la pertinent demanda. I l’Eloi havia de complir dos anys i escaig de presó. A banda de l’allunyament familiar -que ja li havia sigut imposat i que incomplia. Aquest va ser el detonant de l’intent d’escanyar la seva esposa.

En el seus articles, la Tura Soler qualifica aquesta escena de violència domèstica extrema, de simples “aldarulls domèstics”. Com es pot ser tan parcial? A què treu cap -aquesta manera d’informar-, en la qual l’autor del crim sembla la víctima, i de la víctima real apenes se’n parla? Kekeo va morir quan li faltava un mes per complir 23 anys. Com és que la Tura Soler no va sentir cap mica de compassió per aquest jove, que tenia tota una vida per davant? Com és que es va riure de mi, quan li vaig dir que el primer en ser agredit vaig ser jo?

• “El Mossèn diu que l’Eloi li volia fer mal!”
• L’Eloi em volia matar, però no va poder. El crit d’alerta de Kekeo el va fer canviar del pla que ja duia pensat. Va venir dues vegades; la primera a observar; mitja hora més tard, a matar. La segona vegada duia una bossa de plàstic, i això em va cridar l’atenció. Això i la seva manera d’actuar, que no era normal. No va dir ni una sola paraula. Es va situar en el mateix punt on s’havia situat la primera vegada, va tornar a observar a dreta i esquerra, es va ajupir per treure el que duia a la bossa i em va donar l’esquena per tal que jo no pogués veure què treia de la bossa. El cor m’anava a cent, perquè estava segur que es disposava a fer un disbarat.I vaig tancar la porta del menjador de cop, just en el moment en què l’Eloi anava a entrar. Es va produir un forceig, a banda i banda de la porta del menjador, i vaig fer més força amb el peu que amb les mans. Encara conservo els dos llistons de la part de baix de la porta, que es va esberlar per la pressió del peu. La part de dalt de la porta es va començar a obrir, i jo estava segur que, si l’Eloi entrava, era home mort. Durant el forceig -breu, però molt intens-, jo mantenia els ulls clucs i les dents serrades. Fins que, de cop, la porta va cedir, ja no sentia la resistència, però no estava segur que l’Eloi no s’hagués amagat darrere de la porta del W.C., que és al costat mateix del menjador. Trec el cap a poc a poc, i veig -esgarrifat- l’Eloi corrent en direcció a Kekeo, ganivet en mà, com un foll. Baix com és, li va saltar al damunt i va descarregar el ganivet. Vaig trigar dies a saber que, de la primera ganivetada, l’Eloi li havia buidat l’ull esquerre. Vaig trigar tant perquè la premsa de Girona -i, més en concret, el Punt Avui- no va dir res d’aquesta primera ganivetada, ni de totes les altres, que va rebre Kekeo, seguidament.

S’acompleixen 7 anys de la mort de Kekeo. Sé que hauria de passar pàgina, però no puc. Em segueixo preguntant quin motiu podia tenir la Tura Soler -i el seu equip- per minimitzar un mal tan gran, tan absolut, alhora que m’atribuïa mals que no vaig cometre i que ella sap que no els vaig cometre. La seva imatge de persona que va de justiciera per la vida em provoca nàusees. Va callar coses que sabia i va dir-ne d’altres que -simplement- no sabia perquè no han existit. Com es pot presumir de legal, com va fer ella, anant de bracet amb un advocat que estava inhabilitat. Un advocat que ella i el seu equip van estar promocionant, fent-li una publicitat que no mereix, a expenses de desacreditar un capellà, que, si més no, havia ajudat Kekeo a realitzar el seu somni.

• Què li passa a la Tura Soler?, em va preguntar en Mateu, un dels 10 exalumnes del Collell, que em van venir a veure. Per què et té tanta ràbia? No ho entenc.
• I jo tampoc. I és veritat que no ho entenc. La maldat se m’escapa. Jo, quan penso en ella -i en tot el que va dir- sento ràbia. Però mai no m’ha passat pel cap fer-li mal.

En canvi, sí que tinc ganes de dir-li que l’Eloi va venir al pis a matar dues persones. I n’estic tan convençut que -la primera cosa que vaig dir als Mossos, després d’informar-los sobre l’Eloi- va ser:

• Sempre em quedarà el dubte de si he fet bé, sortint del pis a buscar ajuda, o si m’havia d’haver abraonat sobre l’Eloi quan aquest… (Aquí, un dels Mossos em va tallar)
• No hi doni voltes, Mossèn. Ha fet el que havia de fer. Si no, nosaltres, ara, tindríem dos cadàvers en lloc d’un.
• Oh! I vagi a saber -va dir un altre Mosso- quan els hauríem trobat.

Els Mossos estaven plenament convençuts del que em van dir. És més: mentre jo els hi explicava qui era l’Eloi i on el podien trobar, dos o tres Mossos van sortir corrents del pis, deixant-me amb la paraula en la boca. I és que ja sabien de qui els parlava. Ja el coneixien, per la senzilla raó que ja l’havien detingut altres vegades. I en totes, pel mateix motiu: per violència de gènere (i no per “aldarulls domèstics”, com va dir i sostenir la Tura Soler). Em costa de creure que la Tura Soler no estés informada. Em costa de creure que no hagués llegit l’informe del forense. El que no l’havia llegit, era jo. No el vaig poder llegir fins després del judici, quan la Sentència del jutge President es va fer pública. I mentre el llegia, me’n feia creus. L’Eloi s’havia acarnissat amb el fillol en un temps rècord. Perquè, després de liquidar-lo a ell, va córrer cap al menjador per liquidar-me a mí. Es va pensar que jo encara seria allà, mort de por. En veure que no hi era, degué recuperar el sentit de la realitat. I va tenir pressa per sortir del pis. Abans, però, com que devia estar esbufegant, per l’esforç realitzat, es va recolzar en el respatller de la cadira on jo estava assegut quan ell va venir al pis per segona vegada. En el respatller hi havia la jaqueta d’un xandall meu, d’estar per casa. I les dues mans de l’Eloi van quedar estampades en el xandall. Mans sangonoses, cosa que avala el que dic: Es va desfer de Kekeo en un tres i no res, perquè, després, volia desfer-se de mi, i això li exigia rapidesa, perquè l’Eloi no m’havia vist sortir del pis.

Quan va sortir, jo ja havia trucat als Mossos, des del bar Mamma Mia. Millor dit: va trucar la Mestressa, que és cubana. Va ser ella la primera que el va veure passar per davant del bar, i va exclamar:

• Mírale! Por ahí va… (just quan l’Eloi va girar pel xamfrà, jo vaig sortir corrents del bar, i vaig sentir que la Mestressa deia: “tío asqueroso” (?).

Tot això ja ho vaig escriure en el llibre “Més que un crim”(**). No va ser fàcil presentar-lo, perquè la censura del bisbe Pardo va comptar amb la complicitat del bisbe Omella. I per aquest motiu, en la llibreria Claret, per exemple, el llibre no era a la vista. Només el van vendre en els casos en què el client el demanava.

Han passat set anys, des de la mort de Kekeo. Set anys de patiment, perquè tot -absolutament tot- es va girar en la meva contra. Tot, llevat dels feligresos i del grup d’amics, que va sorgir de manera espontània, al caire de la iniciativa que va tenir en Ramon. No tinc prou paraules per demostrar-vos la meva gratitud. Saber que rebeu cada setmana la “columna” que escric -i que no es publica en els mitjans- . és el que dóna sentit a la meva vida, doblement limitada, pel càncer provocat per l’estrès del que vaig haver de viure, i l’actual confinament, que ens afecta a tots. Passo setmanes senceres sense sortir de casa. Però, mentre pugui escriure i ser útil als qui em llegiu, seguiré complint el compromís que vaig adquirir amb en Kekeo -un dia, amb la millor bona voluntat. El compromís no era proporcionar-li un futur -com va dir la fiscal-, sinó la possibilitat de buscar-lo ell mateix, lluny de la seva mare i de Salvador de Bahia. El seu somni passava per trobar el pare “que no tenia i sempre havia volgut tenir”. El va trobar en mí, de la mateixa manera que els capellans -i centenars de milers de catòlics- necessitàvem un Papa que fos el pare de tots els cristians, per tal de viure units i no dividits.

Agraït, us demano un record per Kekeo.- jaume.