ANSUFATI - EL FUTBOL I L'ESGLÉSIA

ANSUFATI, EL FUTBOL I L’ESGLÉSIA.- LA COLUMNA 337

Existeix alguna relació en aquest triple enunciat?

• En la meva opinió, sí. i és el que pretenc explicar en la present columna.

En els anys del nacionalcatolicisme -els anys en què tothom semblava ser catòlic- vaig escoltar moltes vegades que el futbol era un espectacle cridat a desaparèixer, quan arribi la democràcia., se solia dir. Vagi per endavant que la democràcia no arriba mai del tot. No és tan sols absència d’un dictador, sinó el menys imperfecte dels sistemes de govern. La democràcia no arriba, sino que la fan els demòcrates. Es necessita molt d’esforç i molta convicció. En aquest context -que he definit de nacionalcatolicisme-, el futbol era vist com el “panem et circenses”, de l’època de la decadència dels emperadorss romans, els quals miraven d’acontentar el poble donant al poble el que aquest demana gratuïtament (pa i espectacles), com la millor manera de distreure el personal, a fi d’evitar que el poble critiqui els excessos dels seus governants.

La frase -panem et circenses- és del poeta Juvenal, molt crític amb Roma i amb els emperadors. Conté una bona dosi d’amargura i desengany, llegida en el seu context. Juvenal va ser un poeta llatí, molt estimat pel poble, perquè les cantava clares. Vivia lluny de Roma, i l‘emperador li va fer arribar -per mitjà dels seus aduladors- la seva invitació a viure a Roma, on viuria sota la seva protecció. Juvenal va contestar als ambaixadors de l’emperador:

• A Roma? Què voleu que hi faci a Roma, si no sé mentir?

Excel.lent resposta que conserva, encara, tota la seva validesa.

No cal dir que el futbol ha anat a més, no a menys. No és un espectacle decadent, com pretenien els profetes nacionalcatòlics. Si no entrem en els fitxatges milionaris -que no aprovo, però que no és el tema- continua essent l’espectacle que més agrada a les masses. Té les seves virtuts. També els seus defectes, és clar, però ningú pot dir que hagi anat a menys. Amb motiu del confinament obligat de la pandèmia, gairebé no em moc de casa, perquè -tant per l’edat com pel càncer de pròstata irreversible que pateixo- formo part del grup de risc en relació al coronavirus, i això fa que vegi més futbol per televisió que mai. No sé quants canals hi ha que emeten futbol, però són molts. Futbol d’ara i d’abans. La televisió no para d’emetre partits, perquè sap que tenen l’audiència assegurada. Hi ha la lliga, la Champions, la Copa d’Europa, la de l’Amèrica Llatina i la del Món. I estic segur que no les dic totes. Avui mateix, acabo de veure el Celta de Vigo-Barça, en partit de lliga, sense públic -per la pandèmia- i sota una pluja constant, com sol passar sovint a Galícia. L’estrella ha tornat a ser Ansufati, el jugador de la Masia, que ha obert el marcador amb un gol de campionat, al cap de 10 minuts de l‘inici del partit. Ja n’ha marcat 10 (crec). És el futur Messi, en opinió de molts. A mi el que m’interessa veure és que s’ha format a la Masia, o sigui: en la pedrera pròpia, no és cap fitxatge milionari, ni entra -de moment- en el mercat dels fitxatges,encara que això, tard o d’hora arribarà, ja ho sé, però ara no vaig per aquí.

Ara, tan sols pretenc que es vegi que el futbol ha anat a més, mentre que l’Església -després de l’huracà Wojtyla i de l’Inquisidor Ratzinger-Benet XVI- ha anat a menys. I si algú pensa que la comparació no és pertinent o fins i tot ofensiva, li prego que segueixi llegint.

L’Església es va renovar de dalt a baix, de la mà d’un Papa com Joan XXIII, que va demostrar que l’Església érem tots (tots els que en som), i que podia ser governada amb la bondat i amb la descentralització, coses que el futbol ha aconseguit sense fer trencadissa. D’altra banda, si hem de parlar de milions, l’Església romana també és milionària (o fins i tot multimilionària) i ho és gràcies als fidels o gràcies als creients, l’equivalent dels socis, i no gràcies als cardenals de la cúria, que no és aquesta la imatge que transmeten. Aleshores, què?

Simplement que el futbol ha sabut renovar-se. Compta amb programes de televisió com, per exemple, El dia després o La Casa del futbol, en el quals els comentaristes són d’un altíssim nivell. Fan veritables anàlisis dels partits ja jugats, on tothom hi pot aprendre alguna cosa. Com també dels “no jugats”. Ara que ja se sap l’aparallement dels equips -per sorteig- tant de la “Champions”, com de “l’Europa Ligue”, l’aficionat al futbol ja sap -d’antuvi i de manera argumentada- quin grau de dificultat ofereix cada futur enfrontament o bé quin grau de sort han tingut en el sorteig els equips considerats “de casa”, sigui quina sigui la casa. La neutralitat dels comentaristes és admirable. Són autèntics professionals, l’opinió dels quals està contribuint molt a veure el futbol d’una altra manera. Així mateix, durant el Vaticà II, encara que fos a porta tancada, les intervencions més destacades van transcendir als mitjans i es va poder comprovar la pluralitat i diversitat de l’Església en el món, i la immensa sort que suposa conèixer homes -fills del concili- de la talla del bisbe Casaldàliga o del bisbe Oscar Romero, Samuel Ruiz i d’altres que podria citar i no cito per tal de no allargar-me més del compte. I també perquè no vull que sembli que faig propaganda. Res d’això. Cito només els noms més coneguts i estimats, malgrat que, precisament per això, van patir d’incomprensió durant el pontificat de Karol Wojtyla i del seu successor, Benet XVI- (Ratzinger).

Com que suposo que ja es veu per on veig, no cal que entri a fons en les diferències, per tal de no ofendre els qui ni tan sols admeten la comparació. En el meu modest entendre, en canvi, es pot aprendre de tot i de tothom, precisament perquè tot és obra dels homes i les dones. El Papa, també, la cúria també, els bisbes, també, i els capellans i religiosos, també. Per no parlar de les religioses, que ens hauria d’avergonyir la poca presència que tenen a un nivell jeràrquic. Més masclista que el futbol, hi ha poques coses. I, en canvi, la dona ja té més presència en l’esport -o en el futbol, en concret- que no tenia abans. La televisió les ha fet visibles. Com també ha demostrat -la televisió, vull dir- que els programes abans esmentats -considerats programes estrella d’aquest esport- estan dirigits per dones, que no queden enrere dels més acreditats experts, sinó que els moderen. Només cal posar-s’hi i donar a tothom -sense prejudicis obsolets- l’oportunitat que és mereix.

No és una qüestió de gustos, creieu-me, sinó de “Drets Humans”.

Què n’ha tret l’Església, dels banys de multituds de Joan Pau II? Els seus viatges, eren missioners? Omplia estadis i buidava temples. A mi, això no em sembla missioner. Al contrari: fa pensar que tenir més audiència és la fita a la qual cal aspirar, i no és això. No es tracta de tenir més audiència, sinó de merèixer-la. I estic segur que les dues coses- més audiència i més merescuda- foren un fet si l’Església -que no va ser pionera en la proclamació dels Drets Humans- fos almenys líder en la seva defensa i aplicació, com ho són molts missioners i els bisbes abans esmentats, o altres de semblants.

Vostre: jaume