LA NIT DELS VIDRES TRENCATS

diumenge 11 de novembre de 2018

El divendres -9 de novembre- va ser l’aniversari de la “Nit dels vidres trencats”, una data històrica de l’any 1938, tristament famosa perquè la violència antisemita es va manifestar amb tota la seva crueltat.Va durar, en successius atacs, fins a la matinada del 10.

Si presteu atenció a l’any, a Espanya hi havia la guerra civil. Per aquest motiu, i perquè l’Espanya era feixista, la notícia de la barbàrie nazi no va ser coneguda fins força més tard. Tard i malament. Perquè aquella tràgica nit va ser el preludi de les deportacions dels jueus. Primer fora del territori alemany, a Polònia, sobretot. Després vingueren els trens de la mort. Als diferents camps d’extermini. L’anomenada “solució final”.

L’any 1938, jo encara no havia nascut. Vaig néixer el juliol de 1939. No vaig tenir notícia de l’horror del nazisme fins qui sap quan...Uns anys abans d’ordenar-me de capellà, l’any 1962. Aquest any, a finals de setembre, el bisbe que m’havia ordenat -Josep Cartanyà- em va enviar a Roma a estudiar teologia a la Universitat Gregoriana. Fins aleshores, la idea que tenia d’Alemanya distava molt de la realitat. Els alemanys havien perdut la Segona Guerra Mundial, però els seminaristes érem -de forma inconscient- filonazis sense saber-ho. El professor d’història i de geografia, en els anys del Seminari Menor, mostrava un tal entusiasme per les campanyes bèl.liques de l’exèrcit alemany -en especial les de Von Rommel, el tigre del desert- que ens el va encomanar a nosaltres. Recordo que, en els anys d’adolescència, llegia una col.leció de Tebeos que s’anomenava -precisament- Hazañas bélicas, perquè els alemanys sortien sempre ben parats. Com és lògic, això era degut al feixisme imperant en l’Espanya de Franco. Però nosaltres no érem capaços -per manca de referents- de lligar una cosa amb l’altra.

Si avui parlo d’aquest tema és gràcies a l’Agenda Llatinoamericana, que em dóna notícies d’aquest calibre, notícies que no es troben en cap més agenda. Comença pel sant del dia i tot seguit parla de sants i de màrtirs que no han sigut canonitzats i és poc probable que ho siguin. Per exemple, del dia 9 de novembre m’informa que, l’any 1977, Juan Mejía, camperol i catequista, va morir màrtir de la fe a El Salvador. Així mateix, també m’informa que el 9 de novembre de 1984 va tenir lloc, a Rio de Janeiro, la Primera Trobada dels Religiosos, Seminaristes i Capellans de l’Amèrica Llatina. Del dia 10 -avui, mentre escric- em diu que va tenir lloc el Naixement de Luter, a Alemanya (1483). Em diu, també, que el govern brasiler, l’any 1969, va prohibir la publicació de notícies sobre indis, sobre la guerrilla, el moviment negre i la discriminació racial.

Pensant en el vencedor de els últims comicis, al Brasil, un representant de l’extrema dreta radical, em poso les mans al cap. No deuen tenir ni idea del que els espera…

Finalment, per acabar de completar, avui, diumenge, 11 de novembre, el dia que els amics rebeu l’article, l’Agenda em recorda que és Sant Martí de Tours, patró de la meva enyorada parròquia de Riells, i dels meus estimats feligresos, que cada dia s’envien washaps amb sucosos comentaris del discurs del Papa Francesc i dels sants del Santoral Oficial. Des d’aquí els convido a tenir presents els sants d’aquesta altra agenda, filla de l’esperit del bisbe Casaldàliga i de José Mª Vigil, amb altres col.aboradors, fidels a l’esperit de Vaticà II, de Joan XXIII, Com que aviat haurem de canviar d’Agenda, perquè l’any s’acaba, us recomano que us compreu l’Agenda Llatinoamericana, que us farà un gran servei. A mi me la van regalar, i és un dels regals que em fa més companyia. Sense aquest agenda no sabria que, avui, diumenge, també és un dia dedicat a Soren Kierkgaard, un filòsof que llegeixo sovint (sobretot el seu Diari), fill d’un pastor protestant. Un pastor casat, per tant, i pare d’un il.lustre filòsof de molt de pes. El pare -en tant que pastor protestant- no va tenir cap problema, per ser pare. Orgullós que devia estar del seu fill. Mentre que un capellà catòlic no pot tenir ni tan sols la companyia d’un jove, acollit a casa seva...perquè, per acollir un jove immigrant, primer es veu que s’ha de demanar permís (?) al bisbe.

En tal dia com avui -de 1963- va morir Sebastià Acevedo, militant, màrtir de l’amor filial al poble Xilè, una notícia, aquesta, que m’ha fet pensar en el nostre Joan Alsina, mort per la repressió brutal de Pinochet, quan va enderrocar el president Allende. Em ve tristesa només de pensar que, quan vam saber la seva mort (sens dubte martirial), no van mancar capellans que van dir:

• Això passa per ficar-se en política.

Que Franco entrés sota pal.li a les catedrals, no era ficar-se en política, es veu. Exhumar les seves despulles i inhumar-les en un lloc com l’Almudena, tampoc deu ser ficar-se en política. Caldrà preguntar-ho al cardenal Rouco Varela.

Tornant a la “nit dels vidres trencats”, les barbaritats que es van perpetrar fan escruixir. L’odi havia arribat a les classes populars, però, en realitat, no va ser el poble l’autor de la barbàrie. Van ser els escamots de l’esvàstica, la creu gamada del nazisme, formada per les quatre efes inicials, dels següents mots: Frisch, fromm, fröhlich, i frei (que signifiquen, respectivament, fresc, piu, alegre i lliure). Les quatre efes, entrecreuades, formen la doble esvàstica que identifica el nazisme. Ho he estat estudiant per poder escriure el present article, que escric pensant en els fets de l’1 d’octubre, que encara cuegen. Senyal evident que, a pesar que el dictador fa més de 40 anys que és mort, el franquisme segueix viu i amb ganes de brega.

Tan important com exhumar les despulles de Franco, traslladant-les a un lloc que no sigui de culte, seria donar cristiana sepultura als morts per afusellament que es troben en fosses comunes, sense que els seus familiars puguin, encara, saber on van ser indignament enterrats. En un país que es té per catòlic, això diu molt poc en el seu favor. La llei de la memòria històrica es va fer per això. Fou aprovada, no? Doncs cal portar-la a la pràctica.

I ja que parlem d’aquest tema, a veure quan els catalans deixarem de portar en el front l’estrella de l’estelada, com si fóssim jueus amb l’estrella de David. Salvant les distàncies que calgui, el problema de fons és l’odi, igual que en el cas de la Nit dels vidres trencats. Només que, en lloc de cremar sinagogues, aquí, a Catalunya, van rebre les escoles i van ser profanades les urnes, per un comici que, pel fet de no ser vinculant, no pot ser tractat com si ho fos. No era sedició ni rebel.lió. Però, en fi: Jesús tampoc va ser un blasfem ni un sediciós i fou condemnat a morir a la creu, com si ho fos.

Vostre: Jaume.