LLIBRE DE LA SAVIESA AFORÍSTICA

LLIBRE DE LA SAVIESA AFORÍSTICA.

Déu en els textos de Saramago.

1.- Diu Saramago; “Seria més còmode creure en Déu, però jo vaig escollir el lloc de la incomoditat”.

2.- Segons Saramago, si l’home fos immortal, no necessitaria Déu.

3.- Per a Saramago, Déu és una creació humana. Només que aquesta és l’única que no controla, sinó que és ella la que controla els seus creadors. (No és l’única creació humana en què això succeeix).

4.- Ha canviat fins i tot la nostra manera d’interpretar les Sagrades Escriptures. Avui, per exemple, Sant Josep -fugint amb Jesús i Maria cap a Egipte, per tal d’evitar la criminal represàlia d’Herodes- està considerat per molts com un criminal per omissió. Hauria d’haver avisat del perill que corrien si no fugien. Però no ho va fer.

5.- Davant d’una observació d’aquest calat, un es pregunta si no tenia raó Marx qualificant la religió de l’opi del poble. (No dic que no).

6.- El Cristianisme ha omplert el món de meravelles artístiques: tant en l’arquitectura, com en l’escultura, en la música i la pintura… Això és evident. Però, No és igualment evident que també ha omplert el món de sang, de sofriment, d’angoixa, de renúncia i pecat? La història de l’Església no és una història de domini i de submissió?

7.- La religió -com les revolucions- devora els seus fills. La pregunta és: És lògic que Déu -Suprema Bondat- creï éssers per destruir-los? (S’han d’escoltar totes les veus).

8.- Per què, en l’àmbit religiós, les alegries han de ser sobretot sobrenaturals, per ser autèntiques? No poden ser terrenals, com som nosaltres?

9.- Quin dret pot tenir Déu a crear éssers vius, llevat que no sigui per fer que siguin feliços?

10.- Com s’explica que una civilització d’origen judeo-cristiana hagi sigut capaç de mantenir-se de braços plegats davant l’horror de l’Holocaust?

11.- Al llarg de la seva història, l’Església Catòlica no ha fet altra cosa que ofendre els altres (sense deixar d’ofendre els seus).

12.- L’Església -a partir de Constantí i de Teodosi- va passar de ser una religió de perseguits a una religió de perseguidors. A partir del segle IV, l’Església va heretar la universalitat de l’imperi romà. Vingué, després, l’era de la “penombra”, un temps de destrucció iconoclasta de temples pagans i de divinitats paganes. L’última temptativa per retornar al paganisme va anar a càrrec de l’emperador Julià, a qui l’Església qualificà immediatament d’ apòstata. Això no obstant, les festes del nou calendari romà es basen en les festivitats paganes, tal com eren abans de ser “cristianitzades”.

13.- És lògic -escriu Saramago- que qualsevol ciutadà, sigui quina sigui la seva ideologia, pensi en cristià, per raons de context. Això no obstant, a mi l’Església em va dir que, atès que jo era ateu, comunista i marxista no tenia dret a escriure un llibre com el que vaig escriure: “L’Evangeli segons Jesucrist”. I suposo que tinc tot el dret del món a escriure sobre el tema que em plagui.

14.- Trobo molt més ofensiu el que l’Església va fer en l’evangelització dels indis d’Amèrica. Un frare es posava davant dels indis i els deia:

• “El Vostre Déu és fals. Jo us porto el Déu vertader”.

Això sí que és ofensiu -diu Saramago-. Com es pot dir a una persona que el seu Déu -el Déu en qui creu- és fals? En nom de qui o de què?

15.- Sóc un ateu, producte del cristianisme.

16.- No crec en l’existència de Déu, però crec en l’existència de l’Església. És ella la que ha formulat una llista de dogmes, de preceptes, prescripcions i pecats. Déu va ser inventat per la ment humana i és en la ment humana on habita. El camí més curt entre dues persones és el directe, sense intermediaris. Si aquest camí passa per Déu, llavors tot es complica. Cristians i catòlics estan en permanent conflicte en nom del mateix Déu. És absurd. No crec en l’existència de Déu, però, en qualsevol cas, totes les formes de creença haurien de ser equivalents. Ningú no té dret a dir que el Déu de l’altre és fals o mentider.

17.- Encara que estic fora de l’Església, una cosa és clara: No estic fora del món cultural que aquesta ha creat.

18.- Vist com va el món, veig més probable que Déu sigui una creació de l’home, que no l’home una creació de Déu.

NOTA: Crec que és bo i positiu conèixer les raons del no creient (o de l’ateu). Ningú no pot estar segur de la pròpia fe, si no és capaç de confrontar-la amb la no creença del que no té fe. He començat per Saramago -sense acabar-me’l- per la seva honestedat. Però tinc diferents autors treballats, alguns dels quals ens depararan grans sorpreses. Almenys, així ho espero

Vostre: jaume- 13–II-22.