PER FER UNA TRUITA, PRIMER CAL TRENCAR ELS OUS

Post date: Sep 24, 2017 9:45:41 PM

Acabem de viure una setmana intensa; una d’aquelles setmanes que fan història.

Escric aquestes ratlles als amics el dissabte, 23 de setembre, vigília de la Mare de Déu de la Mercè, Festa Major de Barcelona. El dilluns, 25, celebrarem la torna, un regal d’Ada Colau. Moltes mercès, alcaldessa de Barcelona, més amiga de les àmfores que de les urnes.

Per primera vegada les urnes han tret espurnes (pel maltracte que han rebut per part de la fiscalia). Era el que ens calia. Veure maltractades les urnes ens ha unit. Ha fet sortir la gent al carrer.

Setmana intensa, aquesta que acabem de passar, setmana immensa, amb un pont com el de Brooklyn, per tenir temps per pensar.

----------------Pensa, pensa, català:

vols votar o no vols votar?

La meva setmana ha estat doblement terapèutica. Per una banda, ràdio teràpia (per guarir el tumor), i per l’altra, la teràpia d’escoltar la ràdio, durant el trajecte Blanes-Barcelona-Blanes. El dimecres, sobretot el dimecres, acompanyat per l’Emili Chalaux, no donava l’abast. L’Emili anava de Catalunya ràdio a Rac 1.- Quan passàvem pels túnels de les Rondes es perdia la sintonia, i l’Emili tocava els botons de la ràdio, per tornar-la a trobar:

• Calma, Emili: tornarà sola, l’emissora. No se n’ha anat. Simplement l’han silenciat una petita estona. Saps quan temps fa que visc silenciat?

La pregunta el va descol.locar, però l’emissora va tornar sola. Les dues coses són igualment lògiques. Les aturades tècniques només són tècniques, de curta durada totes. Els silencis imposats per la llei del més fort són llargs, però perquè volem. Cal ser molt dèbil per imposar la llei del més fort. La gent ho sap. I ha dit:

• Ara és l’hora, catalans…. (pausa per poder cantar)
• Bon cop de falç, segadors de la terra, bon cop de falç a tota llei injusta. (Ajusta la porta que ens poden oir).

BENEïDA TERÀPIA, que m’ha permès -una vegada més- conèixer més a fons els meus estimats feligresos. Moltes mercès pels serveis rebuts. De tota manera, per l’afecte que us tinc, he buscat solucions alternatives

perquè el vostre temps és or. Or de llei.

• La llei i l’ordre. Imposar l’ordre per llei. Actuar al marge de la llei és crear desordre. Davant del desordre, els ciutadans surten al carrer. Es manifesten.
• Què volen, els ciutadans, que criden de nit fins a la matinada?
• Que allibereu la gent empresonada.
• S’ha fet un pas important. Per fi hem trencat els ous. Estem més a prop de poder fer la truita.
• Quants anys fa que el tema de la Independència està sobre la taula? (feu el compte i el recompte). De seguida veureu que no hi ha hagut precipitació. Paciència, si: molta. I quan aquesta s’acaba, aleshores arriba la cavalleria armada. A fer por. Doncs no. Diguem No.- Nosaltres no som de la por. Ni volem fer por ni que ens facin por. Per fer por, ja tenim l’home del sac.

Deixem la por per la meva estimada Església, que no sé de què té por. Deu tenir por que li robin el sac. Si és així, no cal patir. Ella és la dona de l’home del sac. Ja s’entendran, no us preocupeu.

CELEBREM LA FESTA DE LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ:

• L’Orde dels Mercedaris va néixer a Barcelona, l’any 1.218.
• La van fundar tres grans homes: Pere Nolasc, Raimond de Penyafort i Jaume I,
• Amb quina finalitat? Rescatar els captius que estaven presoners dels àrabs. Seguim estant captius del terror musulmà. Captius de la guàrdia mora de Franco, que guanya batalles després de mort (donant per sabut que va morir…, però jo no posaria la mà al foc).
• Veurem les autoritats civils anant a missa el diumenge, festivitat de la Mercè. Això no ha canviat. Curiós, no?
• Molt de compte, per aquest costat…! Aquí hi ha una assignatura pendent.
• Els mercedaris van tenir molt de paper en l’Evangelització de l’Amèrica Llatina. En realitat la van colonitzar. Tot just ara comença a anar llatina, l’Amèrica de Casaldàliga, Òscar Romero, Samuel Ruiz, bisbes conversos. Qui els ha convertit? La gent del poble. No és divertit?

ES POT SER independentista i solidari?

• Ai de tu, si no ets solidari…! La Independència que volem és econòmica, administrativa i jurídica. No ens fa nosa ningú.Som nosaltres que no volem fer nosa. Estem tips de fer nosa i resulta que quan decidim no fer nosa, ens necessiten!!
• Sis plau: no juguem amb les coses de menjar. Volem pa amb oli i una bona truita. Ja hem trencat els ous. No ens els toqueu, sis plau.
• Serem veïns. I, a més, bons veïns. A disposar. No es tracta de marxar. Qui diu que volem marxar? Doncs no: només volem la separació de bens. I quan sigui hora, ja ena vagarà de casar-nos o de fer vida de parella, si s’escau (Ada Colau).
• Qui m’havia de dir que viuria per veure coses tan grans com aquesta que he vist durant la setmana (santa) que acaba de passar, sense que hagi passat res d’especial, i tanmateix, res no serà igual, d’aquí en endavant. Simplement, ja no podrem tancar els ulls a l’evidència (M’està escoltant, Eminència?)

Hi ha referents bíblics, de la Independència?

El terme, com a tal, no és d’origen bíblic. La lectura equivalent és alliberament.- La Teologia de l’alliberament comença explicant l’Èxode del poble escollit de l’esclavitud dels egipcis, camí de la Terra Promesa, guiats per Moisès, que no entrarà en la Terra Promesa. (Presteu atenció al President Puigdemont, que ja ha adoptat aquesta posició. Fer-nos caminar, renunciant -d’antuvi- a governar). En el Nou Testament, l’alliberament es troba en els “miracles de Jesús”, els quals cal veure, no com a fets sobrenaturals, sinó com a “signes de canvis; de novetats”.

• La cita d’Isaïes és important: els cecs hi veuen, els coixos caminen, s’acosta el temps de gràcia per a tothom, i sobretot pels humils.
• Si ho girem al revés, els canvis que hem vist són “un miracle”.Anuncien temps nous, en els quals el poble reclama la sobirania que li atorga el sistema democràtic. Els discursos d’aquests dies apuntaven cap la democràcia viscuda en plenitud.

ASPECTE RELIGIÓS:

• Després de la guerra civil anglesa, hi hagueren múltiples moviments religiosos separatistes, els principals dels quals foren els baptistes i el congregacionalistes. Mantenien que cada congregació tenia dret a ser autònoma, i a estar facultada per escollir el seu propi ministre i la seva forma de culte. D’aquí ve el refús tant a l’episcopalisme, com al presbiterianisme. Cromwell va limitar les seves activitats polítiques, però els va tolerar.

L’ESPANYA UNIDA, que reclama Rajoy. Compte amb la idea d’Unió en un món cada vegada més plural i mestís. És una fal.làcia o una quimera ideològica. La unió -se sol dir- fa la força. L’independència, també. Perquè cerca altres unions millors.

L’ESGLÉSIA UNIDA< El somni del Papa Wojtila era unir tots els catòlics en la defensa d’unes opcions sense ambigüitats i en l’obediència a una doctrina clara i inequívoca. D’aquesta manera -deia-, l’Església apareixeria unida a la vista de tot el món: un sol ramat, un sol pastor, una sola veu.- El resultat va ser contraproduent. En lloc d’obtenir una major unitat, s’aguditzaren les diferències en el si de l’Església, i engendraren tota mena de rancúnies, de sospites i de delacions. Els “veritables catòlics” (els partidaris de la unitat volguda per Wojtila), no trigaren gaire a acusar de deslleials els que discrepaven, o fins i tot d’heretges, perquè se sentien recolzats. És l’integrisme. Amb la paraula unió, es queden amb el resultat (la força), que l’ostenta una minoria. Dels Catecismes Nacionals (alguns dels quals, com l’holandès, era admirable) es passà al Catecisme De la Doctrina Catòlica, única, un Catecisme que -paradoxalment- abans de ser editat ja tenia venudes un parell d’edicions. Cosa estranya. No tant, si es mira bé. Els tradicionalistes, poc amants del diàleg, havien entès el tamp-tamp.

Per cert: el famós Catecisme Únic té greus defectes. Se separa sovint de la doctrina del Vaticà II. I s’autodefineix per la seva voluntat o missió de guardar el dipòsit de la veritat revelada. González Faus avisa que la veritat revelada no és un dipòsit, ni ho pot ser, perquè seria estàtica. La missió de l’Església no és guardar el dipòsit sinó transmetre’l. I per això cal adaptar-lo als Signes dels Temps.

És el que va fer Joan XXIII, posant l’Església sencera en diàleg. Buscava el diàleg dintre de l’Església i amb els germans cristians separats. El diàleg, no el monòleg.

UNA ÚLTIMA REFLEXIÓ: M’ha impactat la capacitat dels voluntaris i el seu compromís. I m’he dit: Veieu com sí que hi ha vocacions?

• Que no n’hi hagi a l’Església, hauria de preocupar a la seva jerarquia. La gent no és nècia: la jerarquia no demana vocacions, sinó servents. Persones al seu servei.

NO ÉS AIXÒ: Les vocacions no poden estar al servei de les persones, perquè això no és cap ideal de vida (com a màxim és una falsa vida ideal, de comoditat i d’obediència interessada).

LA CAUSA ÉS LA QUE ATRAU VOCACIONS: i ja la tenim: És l’Evangeli de Jesús. Fer feliços als pobres, als humils, als exclosos...Fer que tothom tingui els mateixos drets, per la senzilla raó que les persones tenim -totes- la mateixa dignitat. Aquesta sí que és una causa cristiana, que mou vocacions.

Servir el teu poble, és també una causa que genera vocacions, perquè es pot interioritzar i exterioritzar. O sigui: en pots fer una espiritualitat (un ideal de vida) i alhora un compromís amb els altres. Les Causes uneixen,les lleialtats personals divideixen i són, per definició, feixistes. Res de grans líders, i sí, en canvi, molta solidaritat, paraula que no està renyida amb l’amor al proïsme de la millor qualitat. Ápali! que quan el poble surt al carrer, la política comença a saber què ha de fer. I no a la inversa.

Jo hi he passat per aquesta vergonya de ser tractat per la premsa i pel bisbe com si no fos un ciutadà de dret en un Estat de dret. Invasió de la vida privada, i cap respecte per la meva condició de no imputat. I això val pels que siguin frares o monges, del tipus Tura Soler o Griselda Pladeveia. O bé pels Lluïsos Sunyers i els Peres Bellverts, escolans del bisbe i canonges.

Vostre: Jaume