Conceptes clars (3) Jesús, camí, veritat i vida

Post date: Feb 19, 2017 5:56:14 PM

1) JO SÓC EL CAMÍ.- En quin sentit Jesús és el “camí”?

Nota: el present comentari està fet pensant en el Jesús històric, no en el Crist de la Fe. Avui se’ns permet fer aquesta distinció entre Jesús de Natzaret, el predicador de Galilea, i el Crist de la fe, que predicaren els apòstols. Jo m´he centrat en el primer. Dono per fet que, en algun moment de la seva predicació, va sortir dels seus llavis que Ell era el camí.

• Diu Sagarra en el Poema de Nadal: Un cami! Quina cosa més curta de dir, quina cosa més llarga de seguir…!
• En el mateix poema, també s´hi diu: “Tots els camins van a Roma, però no van a Bethlem” . (Abans d´escollir el camí, cal saber on volem anar). Si el que volem és anar a Roma, qualsevol camí és bo. No ho dic jo, ho diu el Poeta. “Tots els camins van a Roma”. I és lògic: “Perquè a Roma hi ha de tot.- hi ha misèria i punyalades, hi ha la púrpura i el llot, i les mitres consagrades! Perquè a Roma hi ha de tot!”

Diria, doncs, per anar a una ciutat com Roma, on hi ha de tot, no importa massa el camí que escollim, perquè tots ens hi acabaren portant. “Perquè a Roma hi ha de tot”. Vet´ací la raó per la qual hi ha tants camins que hi porten. Roma és el corn de l’abundància. Hi ha de tot. És curiós que, on hi ha de tot, també hi hagi misèria. Per què?, ens preguntem. I les resposta és doble:

a) Si no hi hagués misèria, ja no podríem dir que hi ha de tot. (És aquest, el sentit?)

b) segona resposta: A Roma hi ha de tot, però (malauradament) no per tothom. Altrament, la misèria no hi seria.

La misèria (com a sinònim de pobresa degradant) no és l’únic mal que hi ha, en llocs (com Roma) on hi ha de tot. També hi ha punyalades (o sigui: traïcions, males jugades, decepcions, etcètera). I també hi ha, al costat del luxe ostentós dels jerarques (amb la seva púrpura i les seves mitres consagrades), el llot (la brutícia, la corrupció i tot el que el llot significa). Roma (en el context en què ens movem) simbolitza el comerç, i, amb ell, la religió institucional, que fa la mateixa flaire que el comerç. El poeta Alberti té un poemari titulat “Roma, peligro para caminantes”. (Nota: un servidor era a Roma, estudiant, quan aquest llibre es va presentar en públic. Amb l´amic Ricard Torrents (que estudiava al Bíblic i que, més tard, es va secularitzar) vam decidir d´anar-hi. Ens feia gràcia. Però… hi havia un inconvenient: no teníem invitació. La presentació del llibre estava prevista en el hall d´un hotel, prop de Piazza d’il Popolo. Sabíem que l’acte estava organitzat pel Partit Comunista. Vam pensar que si hi anàvem amb sotana tindríem problemes. Per tant: fora sotana! Aquesta va ser la primera vegada que em vaig treure la sotana. En Ricard i jo ens vam canviar en la mateixa residència on vivíem, només que en el teatre d´arlequí que hi havia en la mateixa residència, a l’entrada, en el magnífic sota escala. I és que, la nostra residència havia sigut (en altre temps) la residència del cardenal Merry del Val, Secretari d´Estat de Pius X. El nom de la residència ja ho diu tot: Palazzo Altemps.- Via Sant’Apol.linare, 7, prop de Piazza Navona, una de les places més boniques del món (en opinió de J. Pla).

L´excursus ha sigut llarg, perdó; però penso que ha quedat clar que, a Roma hi ha de tot. Si el que volem és aquest ambiciós “tot”, qualsevol camí ens hi portarà. Però…

Si el que volem és seguir Jesús, no és a Roma que hem d´anar, sinó a Betlem (als orígens, com postulava el Vaticà II).

A Betlem hi ha l´Infant diví. Però per anar-hi, només hi ha un sol camí. És cosa de cadascú saber on vol anar. Què en vol fer de la seva vida. Es tracta, doncs, d´escollir.

Quan Jesús diu: Jo sóc el camí, a qui ho diu? A la gent que l´escoltava. Als que el seguien. A tots els que es van sentir atrets per la seva predicació. Gent creient; gent religiosa, no ho oblidéssim. Jesús era jueu, i un jueu pietós, però no conformista, sinó inquiet. Si la religió no desperta inquietud, aleshores Marx tenia raó: és l’opi del poble Aquest no és el cas de Jesús: Jesús despertava moltes i molt bones inquietuds. Era proper a la gent que el seguia. No es limitava a predicar: Jesús guaria els malalts. Estimava el proïsme. Sabia posar-se en el lloc de l´altre, dels altres…, d´aquells als quals ningú s´hi apropa.

JESÚS DIU: JO SÓC EL CAMÍ. La pregunta és: quin camí?

Diria que Jesús va tenir el mateix problema que té tothom. El poeta Machado descriu millor que ningú en què consisteix aquest problema que, segons hem dit, té tothom. Doncs que NO HI HA CAMÍ.

“Caminante, no hay camino, se hace camino al andar”. O sigui que sí que hi ha camí, però no abans de posar-te a a caminar, sinó que el camí apareix mentre camines. (Se hace camino al andar). Això és aplicable a Jesús. Jesús va començar a predicar amb l’idea de fer el bé. I de fer-lo amb urgència, perquè estava convençut que el Regne de Déu i la seva justícia no podia tardar. I veia que el seu poble no estava preparat. I què fa? Trenca motlles: Compleix la llei i, al mateix temps, l’incompleix. En quins casos? En aquells en què el compliment de la llei envileix; no és prou racional. El cas més emblemàtic és el del Sàbat, el descans sabàtic. Jesús entén que el dissabte està o ha d´estar al servei de l´home, i no al revés: l´home al servei del dissabte (el nostre diumenge). Aquí teniu, doncs, el camí: No som nosaltres els que hem d´estar al servei de la religió, sinó que la religió ha d’estar al nostre servei. I nosaltres, alhora, en tant que persones religioses, al servei de tothom, sense exclusions.

ELL ÉS EL CAMÍ, L´EXEMPLE A SEGUIR.

Jesús ens convida a seguir-lo, però no s´enfada amb qui no el segueix. Jesús confia en l´Esperit, que és lliure i bufa on vol. Està, doncs, obert a qualsevol sorpresa. Capgira els valors sobre la marxa. Si veu infelicitat al seu voltant, ell no és feliç. Per ser feliç necessita solidaritzar-se amb el proïsme, amb les seves carències, amb les seves malures i les seves limitacions. No pensa en ell, pensa en els altres. No el preocupa Déu, el preocupa què en fem de Déu. En nom de Déu fem coses que Déu, que és amor, i és Pare no pot aprovar. Mentre que Jesús va merèixer que una Veu”, des dels núvols, digués: “Aquest és el meu fill estimat, en qui m´he complagut.- Escolteu-lo i seguiu-lo. Ell mateix és el camí que cerquem: Jo sóc el camí. Un camí segur, que es fa caminant amb Jesús.

2) JO SÓC LA VERITAT.- En quin sentit? En el Judaisme, la religió monoteísta del poble escollit, Jesús hi veu molta hipocresia. Hi detecta, també, molta exclusió. Percep, amb la seva senssibilitat, que els pobres i els humils no es poden beneficiar del bé de la religió. I pensa: si la religió no és un bé per tothom, val més que ens n´oblidem. A Jesús, el que el preocupa és la falsa religió.

• No es pot servir Déu i el diner.-

Jesús era tingut per un home just, i bondadós. Jesús no enganya, no menteix, no és violent, però tampoc suporta que la religió sigui inútil, o sigui un negoci, o faci de la casa de Déu una cova de lladres. No, la religió ha de ser vertadera, no un engany. La religió s´ha de viure. No ha de ser una pietat inoperant. Compte! Perquè no és Déu qui necessita el culte, sinó nosaltres: la nostra vanitat social. Jesús aporta al món (per mitjà de la seva religió, el Judaisme) l’idea d’un Déu que és Amor, i és amor de Pare.

A partir d´aquí, és lògic que Déu estimi el món; no perquè l´hagi creat (que és un altre tema), sinó perquè l´ha salvat, enviant el seu Fill. A Déu ningú no l´ha vist. Només el Fill. Aquesta és la Veritat de la primera societat teocràtica. El Temple de Jerusalem ho era tot. I Jesús ens descobreix el nostre engany: temple de Déu ho és cada persona. I tota persona és fill de Déu. Tots els humans són germans, en tant que fills de Déu, i tenen tots la mateixa dignitat, els mateixos drets i els mateixos deures. Estem molt lluny de la veritat, perquè estem lluny de Jesús. Tan lluny de Jesús i tan a prop de la jerarquia! Trista veritat, que coneixem gràcies a Jesús.

3) JO SÓC LA VIDA.- Jesús és qui millor ha entès el sentit de la vida, que no és altre que viure-la fent el bé, estimant, i servint. Jesús perdona, posa pau, ens ensenya el veritable progrés humà: l´igualtat de drets, la divisió de poders (a Déu el que és de Déu, al Cèsar el que és del Cèsar)

la no violència, la felicitat de Ser, i l´engany de confondre el ser amb el tenir. Mai no serem feliços si pensem que una vida no val res. És al revés: no hi ha res que valgui una vida. La vida és tot el que tenim. Junts la viurem millor. Brindo per la vida i per Jesús, que va morir perquè tinguéssim vida.

Vostre i sempre agraït: Jaume