Conceptes clars (8) Ecce homo - Sobre l'home i 1

Post date: Apr 5, 2017 5:06:36 PM

Som a les portes de la Setmana Santa. Començarà diumenge vinent, diumenge de rams i acabarà el diumenge de Pasqua de resurrecció.

Avui la celebració litúrgica de la Setmana Santa ha deixat de ser una imposició. Això, en principi és bo.Justament perquè “les imposicions” no són santes. Encara que s’imposin a fi de bé. A fi de bé no deixa de ser una excusa, que es pot aplicar a tot: des dels càstigs als suborns, o des del toc de queda a la censura. Tot té algun fi o finalitat, que per uns semblarà bo i per altres no ho serà gens. La dignitat humana passa per no coartar mai la llibertat de ningú. Per tant, exigeix el respecte mutu, i estimar la llibertat dels altres tant com la pròpia.

En vistes a la Setmana Santa voldria dedicar un parell d’articles a l’home, o sigui a la dignitat de la persona humana. Com la millor manera d’apropar-me al Fill de l’Home, que és el nom amb què Jesús de Natzaret es refereix a si mateix. Ell és el centre de la Passió. Jesús encarna el drama humà, el drama de la dignitat humana, que és el de tota la Humanitat. Pretenem conèixer Déu i no coneixem l’home que Déu va decidir ser. Aquest home és Jesús de Natzaret, el Jesús històric, del qual, en els evangelis, hi llegim:

Aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo.

Aquestes paraules apareixen en moments molt especial; moments qualificats d’epifànics. Què entenem per “epifànics”?

Moments en els quals es revela,de manera imprevista,la divinitat de Jesús. Moments, d’altra banda, que formen part del Kérigma o predicació dels apòstols. De fet, els 4 evangelis considerats “canònics” són fruit de la predicació del apòstols. Per tant, són fruit, també, del Kérigma. Entenent per tal la visió post-pasqual que els apòstols tingueren de Jesús, a partir de la seva resurrecció, un fet que, per la seva mateixa naturalesa, entra de ple en l’àmbit de la fe, i no de la història. Coneixem el fet de la resurrecció únicament pels efectes que aquest fet a-històric provocà en els apòstols. Els efectes, en canvi, mereixen ser qualificats d’històrics, atès que són demostrables.

En efecte: el capteniment dels apòstols va canviar de manera radical. I d’aquest canvi, sí que en tenim constància històrica. Coneixem, doncs, els Jesús històric a través del Jesús de la fe dels apòstols. Val a dir, però, que l’hem conegut tard, perquè els estudis bíblics han hagut de fer un llarg i complicat camí per descobrir-lo. Però el cas és que l’hem conegut. I el meu propòsit és compensar aquest dèficit de coneixement centrant la meva atenció en Jesús de Natzaret, l’home que predicava la “bona nova” i que morí crucificat.

El coneixement de l’home que va ser Jesús exigeix conèixer el context en el qual va viure. El text (com tantes vegades he dit i repetit) s’explica pel context. El context ha sigut profusament estudiat, tant pels historiadors com pels biblistes, sense oblidar el teòlegs de la fe cristiana en el Déu revelat (o el Déu de la Bíblia). To i així, el Judaisme (la religió del poble d’Israel, i la de Jesús) és poc conegut pels catòlics (i per la majoria dels protestants). Amb raó s’ha escrit que el Cristianisme és un Judaisme satisfet (Yves Compte-Sponville).

Què cal entendre per “Judaisme satisfet”, aplicat al Cristianisme?

El Cristianisme, com és sabut, va néixer a la sinagoga. Abans no es va emancipar del Judaisme no passava de ser -a ulls dels jueus, Pau de Tars inclòs- una secta. A partir del Primer Concili de Jerusalem (el primer de la història cristiana), el cristianisme començà a créixer i a tenir els seus propis adeptes. Aquests anys, coneguts com l’era apostòlica, són considerats (per intel.lectuals de la talla de J. A. Marina) com els anys més representatius de l’aventura espiritual humana. El terme “Aventura” no és ni vol ser pejoratiu. Al contrari: la història humana és tota ella una aventura apassionant, es miri des del costat que es miri. Les diferents etapes de l’home han sigut estudiades a fons. I en totes elles hi ha present una inquietud espiritual i un sentiment religiós, que s’ha expressat de maneres molt diverses. No sempre positives. L’home no ha deixat mai de ser un llop pels altres homes

DEFINICIONS DE L’HOME.- Que l’home és un llop per a l’home, no és una de les definicions més antigues, però sí una de les més prevalents.

El filòsof Tomàs HOBBES (1588-1679) va manllevar aquesta idea de Plaute, i la va aplicar a la seva filosofia materialista, negacionista de l’ànima. En la seva obra Leviatán (que vaig llegir ja fa uns quants anys, i que cito de memòria), sosté que els orígens del despotisme es troben en la naturalesa mateixa de l’home, que, des de sempre, ha sigut un depredador dels altres homes per la seva set de domini i de poder. Leviatán (1961) va tenir, com a principal antagonista, El Contracte social, de Jean-Jacques Rouseau (Ginebra, 1712-1778).- En aquesta obra, escrita l’any 1762, reivindica una visió de l’home força més optimista que la de Hobbes. L’home, segons Rousseau, seria bo per definició. Tot el que surt de les seves mans és igual de bo que la Naturalesa i els seus fruits. La cosa es complica quan l’home estableix relacions amb els altres homes (el contracte). La inquietud de Rousseau venia de lluny. L’any 1754, després d’haver sigut embaixador a Venècia, va tornar a París i va escriure el seu famós Discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes.- Després va fer vida d’ermità. El mateix any què va escriure El Contracte (obra de filosofia política) també va escriure la novel.la Emili (1762),obra pedagògica, que anà a parar a la foguera, per ordre del Parlament, a causa de les seves reflexions en matèria religiosa.

Això no obstant, Rousseau, amb la seva ambició de conciliar les llibertats individuals amb les exigències de la vida social (o sigui:de les llibertats col.lectives) està considerat com el fundador d’un ordre social natural, que va inspirar la Declaració dels Drets de l’Home, i, en termes generals, la filosofia de la Revolució Francesa. Val a dir que, aquest home va anar més enllà que el propi Montesquieu (el de L’Esperit de les Lleis), i fins i tot més enllà que Voltaire en la defensa de la llibertat i en la seva obsessió per instaurar la igualtat entre els homes. El seu cos descansa en el Panteó de París, com una de les glòries de França. Déu n’hi do per algú com ell, fill d’una família d’exiliats hugonots, que no va conèixer mai la seva mare (morta quan va donar a llum el petit Jean-Jacques) El seu pare, rellotger de professió, es va desfer d’ell quan tenia 10 anys. El donà (en adopció, o simplement el confià) al pastor Lambercier. No hi va durar gaire. Perquè, 6 anys més tard, el trobem a Ginebra, i comença per ell una vida errant, en la qual fa de servent (no gaire honest, per cert) d’una tal Madame de Warrens, i, en la seva biografia, hi consten també uns anys de seminarista, sense vocació. Retorna a París, escriu el discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes, i tot seguit se’n va al bosc de Montmorency a fer vida d’ermità, i a escriure com un autèntic profeta del futur. El seu afany de comprendre l’home i la seva naturalesa l’encaminà a l’estudi de les diferents etapes del creixement de l’individu, des de la seva infantesa (Emili, obra de caràcter pedagògic), fins a les seves relacions de parella (La nova Eloïsa, 1761). passant per les seva relació amb les ciències i les arts, l’origen de les desigualtats i la relació de l’home amb els espectacles (Carta a Delembert sobre els espectacles, 1758). Els prejudicis sobre la civilització i sobretot la injustícia que aflora constantment en les relacions humanes són la música de fons de totes les seves obres. D’entre les quals, El Contracte social va ser el llibre de capçalera de Kant, el gran filòsof de l’imperatiu moral. El propi Kant explica que rellegia sempre aquesta obra de Rousseau per l’ “emoció que li provocava la lectura de les seves pàgines”.

FINS AQUÍ, NOMÉS UN PARELL DE MOSTRES DE L’INTERÈS QUE L’HOME HA DESPERTAT SEMPRE A L’HOME.

Podria citar tot un florilegi de frases sobre l’home, escollides al llarg de tots els segles, però això seria excessiu en un article. No renuncio, però, a oferir-vos almenys un ram de llorer, per tal que diumenge vinent el porteu a beneir en la celebració pròpia del dia de Rams, si ho trobeu escaient.

Personalment, no cal ni dir que l’hi trobo, d’escaient. Per això m’he embrancat en aquest tema, que no és pas fàcil de tractar. Encara que només sigui per la seva dimensió, que és transversal a tots els aspectes de la cultura humana. D’altra banda, no veig cap més sortida al centralisme de la Cúria romana que aquesta que us suggereixo, com una metàfora. No és bo que el Fill de l’Home estigui sol, aïllat de la resta de la Humanitat. Déu es va fer home i va posar la seva tenda entre els homes. I resulta que no coneixem l’home que va ser Déu, ni els homes que més s’han dedicat a l’estudi de l’home i a la defensa dels seus drets. La majoria d’obres, que s’han ocupat d’aquest tema, figuren a l’Índex, o catàleg de llibres prohibits per l’Església catòlica. (I justament això és el que hauria d’estar prohibit).

REPRENC, AQUÍ, EL TEMA DEL CRISTIANISME COM A JUDAISME SATISFET.- Justament perquè això és el que té d’insatisfactori el cristianisme. Insatisfacció que té el seu origen en el segle IV, quan l’emperador Constantí adopta la religió cristiana com a religió “oficial” de l’Imperi Romà. A partir d’aquest moment, l’Església esdevé tan poderosa com el mateix Imperi Romà, però també tan decadent com el mateix Imperi. Tot sistema (sigui religiós o polític) que s’imposi per la força acaba igual: no dona els fruits que hauria pogut donar i que sens dubte prometia. Jesús va maleir la figuera estèril. Aquest gest de Jesús ha sigut sempre un “problema” pels exegetes de torn i pels predicadors dels diumenges. Perquè, quan Jesús s’hi acostà, no era el temps de collir figues. I troben estrany, com és lògic, que maleís la figuera.

Si se’m permet opinar, jo, el que trobo estrany és que Jesús no sabés que no era el temps idoni per trobar figues a la figuera. Penso que ho sabia de sobres. No era una rata de biblioteca, ni un savi despistat, sinó un predicador ambulant. Qui sap les vegades que hauria fet una cosa semblant… Jo, en aquest passatge, hi veig el que abans he insinuat. Jesús no va tenir mai el desig que descriu Hobbes: no va ser un home amb set de poder. Mai. La figuera maleïda per ell, la veig com un símbol del poder, sempre enganyós i sempre estèril. Jesús maleeix la figuera com hauria maleït el nazisme o els seus fruits terribles, com l’Holocaust jueu, per posar un exemple. Hauria fet el mateix amb el règim de Stalin.

ANEM A COLLIR EL RAM DE LLOR (ja que no podem collir figues).

Homo faber: L’home que fabrica (i també l’artesà). Un dels molts títols.

Homo fervidus et diligens.- De Tomàs de Kempis.- L’home animós i diligent, ad omnia est paratus (està disposat a tot).- Vegeu la curiosa semblança d’aquesta definició amb la de definició de Baden Powell dels minyons escoltes (o boys scouts).- “Sempre a punt!”.

Homo habilis.- Home hàbil (home destre).

Homo ludens.- Home de joc.- Home esportiu. (Home ludòpate? també)

• (Aquesta definició és de J. Huizinga, un estudiós alemany del Renaixement)

Homo mensura.- L’home mesura de totes les coses.- Les que són, en tant que són, i les que no són, en tant que no són.- La frase és del sofista grec Protàgoras, però esdevingué el lema dels Humanistes del segle XV, el segle que va preparar el Renaixement. (L’Església de Benet XVI hi veuria un principi del relativisme).

Homo mechanicus: L’home contemporani que viu i se serveix de les màquines.

Homo nomas: L’home nòmada.- L’home errant.

Homo Novus: En Sant Pau, l’home redimit per Crist.- L’home convers.

Homo Pictor: L’home pintor.- Les coves d’Altamira.

Homo Oeconomicus.- L’home, segons Marx, condicionat pels sistemes econòmics.

Homo Politicus: Home polític.

Homo Religiosus: home religiós.

Homo sacer: Home sagrat o bé consagrat a Déu o al ministeri del culte.

Homo Sapiens: L’home savi.- Racional (després de l’homo erectus)

Homo Sociologicus: Home sociològic (l’home que es relaciona)

Homo Humus, Fama Fumus, Finis Cinis: “L’home és fang; la fama,fum; el fi, la cendra”.- Visió barroca de l’home. (Visió Ignasiana)

Homo sum, humanum nihil me alienum puto.- “Sóc humà, i res del que és humà m’és aliè”.- Expressa el sentiment de solidaritat humana. La frase és de Terenci. Maragall se’n fa ressò en el Cant Espiritual.-

Fins aquí, ja tenim una branca de llor o d’olivera perquè sigui beneïda el diumenge de Rams. Saludem l’entrada de Jesús a Jerusalem.- Entrada triomfal.- I entrada, també, fatal. En qüestió de cinc dies veurem com els Hosannes al fill de David es converteixen en crits ferotges de Crucifica’l.- Què ha passat? No res, que la gent que l’aclamava ha canviat d’opinió, per influència del Sanedrí. ... (continuarà).

Jaume.