Currículum

Jaume Reixach i Felipe (1939) nascut a Blanes, és capellà.

mor a Girona el 7 de maig de 2022

Llicenciat en Teologia (Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma)

i llicenciat en Filologia Hispànica per la UAB.

Durant llargs anys ha estat director del col·legi Diocesà del Collell.

Ha estat rector de la Parròquia de la Catedral de Girona

i professor al institut de Batxillerat Jaume Vicens Vives.

Col·laborador habitual o esporàdic de publicacions diverses,

és també conegut com a conferenciant i orador.

Guanyador del premi Recull de narració en la seva primera convocatòria,

va ser des d'aleshores, Jurat dels premis literaris Recull, degà de les comarques Gironines.

Ha publicat la Narració "Funció de Titelles per a gent gran" premi Recull 1965,

el llibre "25 anys dels premis Recull".

Va guanyar el primer premi del III Festival de la cançó Catalana

i alguns dels seus poemes han estat recollits al llibre de Josep Grau,

"Antologia de sacerdots poetes".

Ha estat col·laborador habitual dels diaris Avui i El PuntAvui.

Conjuntament amb Enric Canet i Francesc Romeu,

ha publicat el llibre "Tertúlia de Capellans".

La meva Història.

Vaig néixer a Blanes (Comarca de la Selva i porta de la Costa Brava), al Carrer Raval, on vivien els meus avis i els meus pares.

Data de naixement: 24 de Juliol de 1939.

Sóc el gran de tres germans.

El 24 de Juliol és la vigília de Sant Jaume Apòstol. Inici dels dies de Festa Major a Blanes. Una mica més i neixo el mateix dia de Sant Jaume.

• • És per aquest motiu que els pares em van posar Jaume?

  • No.- Va ser per seguir la tradició. El meu avi patern i el meu pare també es deien Jaume. El meu nom ja estava decidit abans del meu naixement. Es va escaure en la vigília de Sant Jaume, però si no hagués sigut així, no hauria canviat res.

El carrer de Raval on vaig néixer

és el carrer dels terrassans. A Blanes hi ha terrassans i pescadors.

El meu avi era terrassà, i el meu pare també ho va ser un temps.

No vaig néixer, doncs, en cap clínica ni en cap hospital. Vaig néixer a la casa dels meus avis, que és on vivien els meus pares.

Som tres germans: Jaume, Pere i Domènec.

Els dos primers vam néixer al carrer de Raval. En Domènec, en un pis que era de l’Ajuntament. El meu pare ja havia deixat de treballar al camp i, com que tenia uns certs estudis, va entrar d’agutzil a l’Ajuntament de Blanes. En el mateix edifici que existeix avui. Només que, en aquells anys, no tot eren oficines, sinó que, a més de les oficines, hi havia tres pisos, propietat del mateix Ajuntament, que servien per allotjar-hi l’agutzil, el sereno, i un altre funcionari, que no recordo de què tenia cura. El nostre era un pis gran, a sobre mateix del balcó de l’Ajuntament.

En els baixos de l’Ajuntament (on avui hi ha les oficines d’atenció al client) hi havia una presó provisional, on anaven a parar-hi les persones que detenia la policia municipal, a l’espera de ser jutjats. Per regla general, algun lladregot, algú que havia alterat l’ordre públic amb alguna baralla, o algun “tocat de l’ala” perillós, potser perquè anava borratxo.

ENTRE ELS GERMANS ENS PORTEM 4 ANYS, RESPECTIVAMENT.

Els meus pares van tenir un fill cada 4 anys (mes més, mes menys).

Al carrer de Raval hi vam néixer els dos primers (en Jaume i en Pere)

El tercer, en Domènec, va néixer al pis de l’Ajuntament. La nit abans que nasqués, els pares ens van enviar -al meu germà i a mi- a dormir a casa dels meus avis, que no era lluny de l’escola. Hi vam anar a hora foscant, amb la cartera de l’escola, per tal que a l’endemà al matí ja poguéssim anar directament de casa dels avis a l’escola.

L’excusa que ens van donar, per aquest canvi d’última hora, va ser que la nostra mare no es trobava gaire bé. I que havien cridat el metge.

De fet, la meva mare m’havia explicat (quan jo ja tenia una certa edat) que, mentre va estar gestant el nostre germà petit, jo no parava de preguntar-li com era que s’havia engreixat tant, en qüestió de mesos…

Mai no em va dir que esperava un tercer fill. Els fills venien de París.

• • I com?

  • Amb avió, Jaume, amb avió..

No ho tenia gaire clar. El carrer de raval és costerut, i bastant estret. S’enfila fins a la primera falda de la muntanya de Sant Joan. Era un carrer on quasi tothom era terrassà. Quan els terrassans tornaven de les vinyes (o de les hortes) deixaven el carro al carrer. Les vinyes del meu avi eren a l’alçada del cementiri de Blanes, a l’altre costat de la carretera de Lloret (la nova). La vinya més grossa es deia “Mas Palou”. Era la vinya que més havia freqüentat. Sobretot en temps de verema. Hi anava a tallar raïms. I després els follàvem (sic) en els cups que hi havia a l’entrada de la casa dels meus avis. Follar raïms m’agradava i em divertia. Però tot va ser entrar al Seminari, i ja es va acabar el follar raïms. El verb va desaparéixer del meu vocabulari (i de la meva vida) i em va quedar el raïm. Tot un símbol del futur capellà que estava cridat a ser. De seguida en parlarem. Abans vull tenir un record pel meu cosí germà Jaume Ibars, cosí germà per part de mare.

En Jaume Ibars va ser, en el meu record, el primer germà que vaig tenir. Era dos anys més gran que jo. I va venir amb la seva mare (la meva tia Visi, de “Visitación”) a viure a casa dels meus avis, o sigui: a casa meva. Mentre hi vaig viure era a “casa meva”. Després, quan ja vivíem en un pis de l’Ajuntament, va ser la casa dels meus avis, als quals anava a visitar. Seguia essent la casa on havia nascut, però ja no era la “meva”. Sí que ho era, en canvi, quan van arribar la meva tia i el meu cosí germà. Va ser com una aparició. Van arribar de nit. Els pares ja n’estaven al corrent, i els esperaven. Van arribar de nit. Recordo el meu nerviosisme mentre els esperàvem. Però no vaig saber el motiu fins uns anys més tard.

De seguida vaig ser amic del meu cosí germà. La meva mare em deia que anàvem junts a tot arreu. I, com que ell era més tímid, jo el defensava quan el cas ho requeria. El defensava com si fos el meu germà, només que la gràcia estava en què ell era dos anys més gran que jo. El petit, doncs, defensava el gran.

De la mateixa manera que va venir, va desaparèixer un bon dia.I el vaig trobar molt a faltar. La meva tia el va portar a un asil per a orfes, no sé si a Saragossa. Això mereix una explicació.

Per part de mare, la meva ascendència és aragonesa. Mai no vaig conèixer els meus avis materns, els quals vivien a Tosos (província de Carinyena). Sí, però, que vaig conèixer quasi tots els seus germans i germanes (11 en total) que eren, lògicament, els meus oncles.

La tia Visi era la germana més gran després de la meva mare. I la meva mare era la penúltima dels onze germans. En els anys posteriors a la postguerra, les denúncies estaven a l’ordre del dia. El pare del meu cosí es deia Jaume Ibars. Era català. Feia d’electricista i tenia, fins i tot, botiga d’electrodomèstics. Havia fet treballs pel govern de la generalitat. I per aquest costat sembla ser que li vingué la denúncia. No per idees polítiques, sinó per malavolença (com tants n’hi hagué)

El cas és que va anar a parar a la presó Modelo, i la seva esposa (la meva tia), també. La meva tia estava embarassada del meu cosí Jaume. Ella no estava acusada, i va anar a parar a la cuina, amb les monges de la presó. El seu fill va néixer a la presó. No va conèixer mai el seu pare, perquè va ser afusellat, i no se’n va saber res més. Amb el “nacionals” les coses funcionaven així.

Dedueixo, doncs, que la seva arribada devia coincidir amb el fet de la sortida de la presó de la seva mare. Van estar vivint amb nosaltres, a casa dels avis durant un any i mig (calculo). Després, per raons pràctiques, la seva mare degué buscar l’asil d’orfes per terres aragoneses. Hi havia un cert secretisme en tot plegat, degut al fet que el seu marit (i ell, també) havia estat a la presó, i afusellat pels “nacionals”.

Més endavant, quan nosaltres ja vivíem en el pis de l’Ajuntament, va tenir lloc una segona vinguda de la meva tia Visi, que va viure amb nosaltres, en el pis de l’Ajuntament. I va començar a guanyar-se la vida fent de cuinera, amb molt d’èxit, per cert. Això va motivar que el meu cosí deixés l’hospici i vingués a viure altra vegada amb nosaltres, només que ara ja no era al carrer de Raval, sinó al pis de l’Ajuntament.

En aquesta època jo ja era al Seminari. I el meu cosí va anar als escolapis d’Olot. Però no s’hi va adaptar. I el meu pare li va trobar feina d’aprenent d’electricista a la SAFA, de Blanes. I d’aquí li vindria el futur: Perquè, anys més tard es va establir pel seu compte i, en la dècada dels 60, amb el boom dels hotels i discoteques va treballar molt i va poder consolidar el seu negoci, de fred industrial, que encara conserva. (Arran de la meva desgràcia amb motiu de la mort del fillol, s’ha portat amb mi com un autèntic germà. Em plau poder-ho dir).

RECORDS D’INFANTESA.- PRIMERA ESCOLARITZACIÓ.

Per part de pare, els meus oncles eren tres: 1 oncle, més gran que el meu pare, que vivia a Lloret (perquè es va casar amb una dona lloretenca), i dues ties.- El meu pare era el segon dels germans. Les ties eren la tia Joaquima (que va morir de tifus mentre jo encara vivia a casa dels avis) i la tia Maria.

De la tia Joaquima (o Quimeta) sols recordo que m’estimava molt. Quan va agafar el tifus, la meva mare em va dir que -sobretot- no m’acostés al seu llit (o sigui: que no pugés a la seva habitació, que, com totes les altres, eren en el primer pis. Per tal d’evitar que m’encomanés el tifus, la malaltia de la qual va morir. No recordo gaire la seva mort, però sí que recordo que ella, la tia Quimeta em cridava sovint. Volia que l’anés a veure. I vaig acabar pujant a la seva habitació, malgrat que la mare m’ho havia prohibit.

CONCLUSIÓ: Que vaig agafar el tifus i va anar de poc que no me’n vaig a l’altre barri.

La casa dels avis era gran. Moltes cases del carrer Raval ho eren. La nostra, però, potser ho era una mica més, perquè anava del Raval fins al carrer del darrere de l’Església parroquial, a toca de l’absis. A la part de darrera hi havia la cort del matxo i la cort de les vaques. De vaquen en devíem tenir un parell. Recordo una nit en què tothom anava de bòlit perquè una de les vaques va parir un vedell.

L’avi patern (igual que l’àvia) no parlaven castellà. Només català. No crec que l’avi fos home de missa, però, això no obstant, va tenir per mi un afecte de predilecció pel fet d’estudiar al Seminari. Vaig ser l’únic nét, dels 9 que tenia, a qui va deixar uns diners. Recordo com si fos ara el dia que em van cridar per anar al despatx del rector del Seminari. Hi vaig anar content, perquè, des que vaig entrar al Seminari, el Doctor Damià Estela, el Rector, em cridava bastant sovint per encarregar-me que recités tal o qual poema en alguna de les moltes Acadèmies que es duien a terme. El primer encàrrec me’l va fer quan jo cursava tot just tercer o quart curs del Seminari Menor. Em va fer aprendre de memòria algunes de les “Cántigas” de Berceo.

Aquesta vegada, però, quan vaig ser davant seu, ja vaig veure que no era per cap encàrrec d’aquest tipus. Em va dir que el meu avi havia mort i que m’anés a arreglar per estar a punt quan em vinguessin a buscar per anar a Blanes, a l’enterrament del meu avi. La meva àvia l’havia vist morir, a casa, quan jo era un infant, però guardo algun record, alguna imatge de la seva mort. La mort de l’avi em fa agafar d’adolescent. Va morir a casa, en el seu llit. La capella ardent, en aquells anys, era a la mateixa casa on hi havia el difunt. Vaig trobar la casa, doncs, plena de gent: veïns i familiars. I vaig pujar de dret cap a la seva habitació. M’hi vaig apropar i, després de resar una mica, en absolut recolliment, li vaig fer un petó en el front. Mai no he oblidat (ni crec oblidi) la fredor que van notar els meus llavis: una fredor total i desconeguda: el rigor mortís.

És tot el que recordo. Dels funerals i de l’enterrament en el cementiri, no recordo res.

PER PART DEL MEU AVI tenia família a Tordera. Més en concret a Can Ricastell, un mas grandiós, del qual, el germà del meu avi n’era el masover. Estava molt als afores de Tordera, camí de Balmanya, on també hi tenia alguns parents, per part de la meva àvia.

A Can Ricastell hi havia passat setmanes senceres. Avui en sé el motiu. Quan m’hi enviaven, no el sabia. M’hi enviaven els pares perquè eren anys de fam. I en llocs com el mas de Tordera, que comento, de fam no se’n passava. Al contrari: els millors àpats de Festa Major que recordo són els dels meus oncles de Tordera. Tenien molt de bestià, molta aviram, conills, ànecs...I, sobretot, un camp d’avellaners, que feia goig de veure.

Un fet semblant a aquest va ser el de les llargues estades a casa dels germans de la meva mare, a Tosos, un poble petit, al qual s’hi arribava per mitjà dels autos de línia. Terra de secà. Poble d’una sola botiga i un sol bar cafeteria. La germana gran de la meva mare (la tia Bernarda, un nom ben lorquià) estava casada amb l’alcalde de Tosos. Aquest solia ser el meu destí.

A Tosos hi vaig passar mesos sencers, pel mateix motiu: per la fam de la postguerra. El rector (un home vell, als meus ulls, amb sotana i bonet, freqüentava la casa dels meus oncles, pel fet que l’oncle era l’alcalde, suposo. Feien el que se’n diu “buenas migas”. I mai millor dit, perquè a Tosos hi vaig menjar les millor “migas de pan”, fregides, que mai hagi menjat. Acompanyades de raïm negre, de grans molsuts i carnosos; ells l’anomenaven “uva de cojón de gato”.

El rector ben aviat em va ensenyar a ajudar missa. A més: també em feien anar a escola. I quan vaig tornar a Blanes, em sabia les obres de misericòrdia de memòria. Les deia a raig. I això, vés a saber per què, feia gràcia a la gent gran (als amics dels pares o als companys d’Ajuntament). Tant és així que, la Quimeta Cosialls, que treballava a l’Ajuntament, i era dona soltera i molt de missa, em feia dir de memòria les obres de misericòrdia en castellà cada vegada que em veia per l’Ajuntament on hi havia el pare, i per tant, la Cosialls m’hi veia sovint.

Ja no vivia al Raval, però es repetien les mateixes facècies. A les dones del carrer de Raval, el que els feia gràcia era preguntar-me:

• • Com et dius, maco?

  • Jaume

  • I el teu pare?

  • Jaume.

  • I el teu avi?

  • Jaume!! Tots Jaumes, tots Jaumes. (amb cara d’amoïnat, que és el que els feia més gràcia)..I és que, mentre deia “tots Jaumes”,movia els braços i les mans com dient: “massa que ho sabeu: deixeu-me en pau”. I m’allunyava pensant: “aquestes criatures...Què en farem, d’aquestes criatures?”

El cas és que, amb les obres de misericòrdia, per una banda, i les “gràcies” que em feien fer, m’anava consolidant com una persona minúscula que se sabia expressar, tenia bona memòria i queia en gràcia. Tant és així que, la meva primera tribuna d’orador (o de futur conferenciant) va ser el carro del meu avi.

En efecte: el carro quedava varat davant de la casa de l’avi. El matxo, en canvi, ell el portava a la cort, estirant-lo pel morro. Donava la volta a la casa, agafant el primer carrer a la dreta. El carro, en canvi, dormia al carrer. I nosaltres, els meus amics i jo, l’agafàvem a l’assalt. Era l’hora d’explicar un conte.

• • Un conte! Un conte! Un conte!

Això es repetia uns quants cops cada setmana. Si m’ho demanaven, hi havia conte,si no, no. Un s’ha de fer pregar, si vol tenir èxit. Érem tots de la mateixa edat. Potser jo tenia menys anys que alguns dels que m’escoltaven.

• • I quin conte els explicaves?

  • Me’ls inventava. Ni jo mateix hauria pogut dir, deu minuts abans, de què aniria el conte. Algunes persones grans m’escoltaven d’un tros lluny. I és gràcies a elles que he sabut quins eren els meus trucs. Es veu que, quan m’encallava (o sigui: quan no sabia com continuar), deia amb molt d’èmfasi: I emprés...Emprés. ¿Què passa, emprès?

Amb aquest truc (segons aquestes persones que escoltaven de lluny), jo guanyava temps per pensar què diria a continuació.

No està malament, veritat?

L’ESCOLARITZACIÓ: No vaig anar mai a l’escola pública, sinó que vaig anar de dret al col.legi dels Pares de la Sagrada Família.

A Blanes, els pares de la Sagrada Família eren coneguts com els “Padres”. Però en els anys en què jo hi vaig anar, no hi havia “Padres”. Aquests havien fugit per cames quan esclatà la guerra civil. Es deia que tornarien, però devia anar per llarg… Perquè, quan van tornar, jo ja era al Seminari.

El Col.legi dels “Padres” no era gens lluny de la casa dels meus avis. És al carrer de la Salut, fent xamfrà amb el carrer de Raval Petit, que és un carrer paral.lel al Raval, però molt més estret.

A l’espera que tornessin els “Padres”, en el Col.legi s’hi impartien els cursos de pàrvuls, els de primària i secundària, i el comerç.

La mestra de pàrvuls es deia Trini, i era de falange. Soltera i una mica tristoia. Com amargada. Vaig començar per aquí, per pàrvuls. I vaig fer un pas de gegant en passar a la primària i secundària, que es donaven juntes, a la mateixa aula. El mestres? Pere Cortada, de Cornellà del Llobregat. Va venir a petar a Blanes no sé com, però era un mestre excel.lent. Tot un senyor. No necessitava cridar per posar ordre. Ens feia fer cal.ligrafia, dictat, còpia, i una mica de tot el que hi havia en el llibre de primària. Un llibre bastant enciclopèdic. I el de secundària, encara més. El senyor Cortada (que és la manera com teníem d’adreçar-nos a ell) era poeta. I cada any escrivia un poema (bastant llarg i rimat) dedicat a la vellesa. En vistes a la festa dedicada als vells, que organitzava la “Caixa de Pensions” (avui “La Caixa”). El propi director de la principal oficina de Blanes, el senyor Batllori, ja hi comptava. Eren amics. I tan podia ser que li ho demanés el director de la Caixa, com que li ho demanés el senyor Cortada. El cas és que hi comptaven ambdós.

El Senyor Cortada, un cop tenia el vers enllestit, feia un càsting. Quan s’acabava la classe ens feia quedar uns 4 o 5, i ens posava a prova. Havíem de llegir el text que ell ens donava (que no era necessàriament el poema, sinó textos en prosa i en vers, que ell escollia), i després de llegir ens feia canviar de lloc: o endavant (si havies llegit bé) o cap enrere. Qui quedava més vegades en primer lloc, era l’escollit per recitar el seu poema.- L’homenatge es feia en Teatre i Cinema “Fortuny”, el més gran de Blanes. Cada any s’omplia de gom a gom. I cada any vaig ser jo l’encarregat de recitar el poema del senyor Cortada. Cada any! ...seguirà...