ELOGI DE SANT JOAN XXIII

ELOGI DE SANT JOAN XXIII.

El seu nom de pila és Àngelo Giussepe Roncalli. Tercer fill d’una família d’onze fills i el primer noi dels onze germans, va entrar en el Seminari de Bérgamo -la seva diòcesi- a l’edat d’onze anys. Hi va entrar de la mà del rector de la parròquia de Soto il Monte, la seva, de la qual era escolà. Els bons resultats en els estudis i la seva pietat evident van cridar l’atenció dels seus superiors i el van enviar a Roma a estudiar, amb una beca, els cursos que li mancaven per poder ser ordenat capellà. Va residir en el col.legi Apol.linare, molt a prop del col.legi Altemps, on jo vaig residir els dos anys que vaig ser a Roma estudiant teologia dogmàtica a la Pontifícia Universitat Gregoriana, dirigida pels jesuïtes. El col.legi Altemps era l’antiga residència del cardenal Merry del Val, Secretari d’Estat de Sant Pius X, un sant en el qual Joan XXIII no hi creia gaire. Ja explicaré el perquè.

Passava molt sovint pel davant del col.legi Apol.linare, i no podia menys que recordar Joan XXIII. (“Va estudiar aquí, em deia a mi mateix, i aquí va escriure una part del seu ingent Diari de l’ànima, un document imprescindible per conèixer el tarannà espiritual de Joan XXIII.

Era -abans que tot- bona persona, en la millor accepció d’aquesta expressió, l’accepció de Machado (“bueno, en el buen sentido de la palabra bueno”). Va tenir una formació tridentina, com tots els capellans dels segles que van del XVII al XX. Coneixia a fons el concili de Trento, per l’estudi que va fer sobre la visita pastoral de Sant Carles Borromeu, nebot de Pius IV, l’home que el donà per acabat i que signà en dues etapes els decrets sorgits del concili de Trento.

Hi ha només un precedent entre els papes, que hagi portat un Diari dels seus pensaments. Aquesta excepció va ser Pius II, i el seu Diari, del segle XV. Per contra, en els anys anteriors al pontificat de Joan XXIII, el Diari era un gènere molt conreat en la literatura de l’època. Em venen a la memòria, per exemple, el Diari d’Anna Frank, relatiu a les estretors i penúries passades pels jueus en l’època anterior a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, els diversos volums del Diari de Léon Bloy, amb títols diferents, el diari d’André Gide, premi Nobel de Literatura, la Història d’una ànima, contada per ella mateixa, de Santa Teresa de l’Infant Jesús (le petite fleur), canonitzada per Pius XI, o fins i tot la novel.la més popular de Bernanos Diari d’un rector de poble.

Joan XXIII no va ser un papa de transició, sinó el papa que va fer la reconciliació de l’Església amb el món modern. Un papa que no va voler -expressis verbis- (expressament) que el concili per ell convocat condemnés cap heretgia ni proclamés cap dogma. Entre altres coses perquè no confiava en els dogmes ni tenia ganes de condemnar. Volia que l’Església es posés al dia. I per això, el camí era el retorn als orígens. Retorn que va propiciar la recerca del Jesús històric, que és cosa de la segona meitat del segle XX. Per contra va amnistiar els teòlegs condemnats per la Humani Generis (1950), de Pius XII, tals com, per exemple, els teòlegs de la Nouvelle Théologie (De Lubac, Daniélou,Teilhard de Chardin, jesuïtes), així com també condemnava l’escola de teologia de Le Saulchoir, dels dominics, entre els quals hi figuraven teòlegs de la talla de Ivs Congar, pare de la teologia ecumènica, i de Dominique Chenu, el seu mestre, l’home que va encunyar el terme Signes dels Temps, adoptat per Joan XXIII i pel concili que va convocar. El P. Chenu va formar part de la comissió preparatòria del concili. El P. Congar va ser un dels teòlegs assessors del concili. Autor d’un extens Diari del Concili, un llibre que complementa i contrasta amb les seves Memòries d’un teòleg, un Diari dels seus anys d’exili forçat de l’ensenyament en l’Església.

No és poc mèrit. Sobretot si tenim en compte que tots els papes anteriors -des de Pius IX fins a Pius XII- havien pronunciat condemnes a mans plenes. Roncalli, en canvi, ja havia demostrat el seu tarannà tolerant en les seves missions diplomàtiques. Així, per exemple, mentres l’Església era acusada de ser antisemita, entre altres coses pel silenci de Pius XII davant de l’Holocaust jueu, Roncalli, en tant que simple delegat apostòlic als Balcans, havia salvat incontables vides de nens jueus estenent certificats de baptisme en blanc, signats per ell, per tal de salvar el major nombre possible d’infants jueus. Quan fou escollit papa, va fer esborrar del Missal Romà el terme “poble deïcida” i també el de “impius jueus”, que figuraven en l’Ofici de Tenebres del Divendres Sant.

Nomenat Nunci de París, va aconseguir reduir a tres els 30 bisbes refusats per De Gaulle per haver participat activament en el règim col.laboracionista de Vichy, del general Pétain. En va salvar trenta.

Vaig tenir la immensa sort de ser ordenat capellà l’estiu del 62 i tot seguit enviat a Roma a estudiar teologia dogmàtica. Això em va facilitar viure de prop i in situ la primera sessió del Vaticà II, la mort i l’elecció de Pau VI. Vaig ser present a la inauguració del concili, un dia gravat a foc en el meu cor. Havia fet amistat amb José L. Martín Descalzo i ell em va proporcionar l’acreditació per poder estar al seu costat el dia de la inauguració. Després de dues hores veient desfilar els bisbes d’arreu del món (un total de 2.500), als quals cal afegir-hi els “observadors” de les altres esglésies cristianes (luterana, anglicana, ortodoxa oriental, que no van ser presents en el Vaticà I, malgrat que també hi foren convidats), vaig veure entrar a la Basílica un Joan XXIII (ja malalt, però radiant) que plorava d’alegria veient el seus fills reunits en concili. Encara que anava assegut damunt de la cadira gestatòria -contra la seva voluntat- la seva era la imatge viva del bisbe de Roma, papa en tant que bisbe de la Seu primada, de la Seu de Per, el primer entre els iguals.

S’havia dit que no hi havia ningú que pogués substituir l’aristocràtic Pius XII, i en menys de 5 anys de pontificat Roncalli (Joan XXIII) ja l’havia superat de llarg en quasi tot. No era teòleg, però va omplir l’Aula conciliar de bons teòlegs, els millors de l’època. No era doctrinaire, i va ser el primer papa (i l’únic, fins aleshores) que no va condemnar els comunistes. Perquè va saber distingir la doctrina marxista d’aquells que la professaven (o professen). Una doctrina pot ser condemnable per diferents motius, però tota persona és lliure de professar la ideologia que més li convingui. Va plasmar el seu pensament -de Papa de la pau- en dues memorables encícliques: Mater et Magistra i Pacem in Terris. Aquesta va ser presentada a la Seu de les Nacions Unides (a Nova Iorq) pel cardenal Suenens, arquebisbe de Malinas i líder del vot majoritari favorable a l’aggiornamento de l’Església. Joan XXIII ha sigut el Papa més estimat de la història. Per dues vegades, els Pares conciliars van voler que fos canonitzat per aclamació. (Continuarà).

Vostre: Jaume