CARTA ALS AMICS I FELIGRESOS

LA COLUMNA 292.- CARTA als amics i feligresos (i viceversa)

ESTIMATS TOTS: Avui, diumenge, 24 de novembre, la meva columna setmanal té forma epistolar, perquè és el gènere que més s’escau a les coses de les quals us vull parlar.

Divendres passat vaig ser operat de cataractes, de l’ull esquerre, que, des de sempre és el meu ull bo. No us vaig dir res abans perquè no volia que ningú de vosaltres s’hagués de preocupar. Qui més qui menys, tots teniu les vostres preocupacions, que jo -espiritualment- faig meves, com bé ho demostra la meva voluntat de no afegir-ne cap més, evitant de ser una càrrega per vosaltres -amics i feligresos- , que prou que feu per mi, i molt agraït que us estic. Probablement, molt més del que ningú es pensa. En la meva situació, tinc molt clar que us ho dec tot.

El meu propòsit és compartir amb vosaltres les reflexions que m’he fet, a partir d’aquesta experiència recent. Ja coneixeu la meva tendència a interioritzar els avatars que la vida ens depara. Tant és així que, la present carta, la volia titular “els cecs hi veuen”. Aquesta frase, com sabeu prou bé, és part de la resposta que Jesús va donar als deixebles de Joan, el Baptista, quan aquest ja era a la presó, a causa d’haver denunciat la vida d’adulteri d’Herodes Agripa, fill d’Herodes el gran. Al meu modest entendre, Joan el Baptista era un pres polític. La seva denúncia molestava Herodes, i aquest va ordenar que l’empresonessin. Fins aquí, res que no sapiguem. La situació política del nostre país ens permet fer una lectura actualitzada dels evangelis. És el que pretenc fer per mitjà de la present.

La primera cosa que veig és la fortalesa de Joan el Baptista, el qual, a pesar d’estar a la presó, no abdica de la seva missió, ni renuncia als seus principis. El mateix dic dels nostres “Jordis” i de la resta dels presos polítics, que són un exemple per a tothom. Ho són també per mi, en la situació d’exclusió en la qual visc (i salvant les distàncies que calgui). Una altra cosa que veig és la coherència de Joan el Baptista. Ell ja havia dit -en el passatge del baptisme de Jesús en el Jordà- que ell no era el Messies, sinó que, darrere seu vindria algú a qui ell ni tan sols era digna de cordar les seves sandàlies, una imatge molt plàstica del respecte que li mereixia -a la bestreta- aquest “algú” que havia de venir després d’ell. Fixeu-vos que, en aquells anys d’espera messiànica, les inquietuds del poble escollit eren moltes. El Judaisme és una religió -bàsicament- d’esperança. D’una esperança forjada a base d’anys i anys de viure en l’esclavitud, en l’exili, i en la submissió a un imperi colonitzador, com era el cas de l’imperi romà. Davant de la força del poble invasor, les autoritats del poble sotmès -el poble d’Israel, en aquest cas- solien pactar amb l’invasor, la qual cosa feia més i més difícil l’alliberament desitjat del poble sotmès, alhora que la necessitat d’un líder alliberador -d’un Messies- també era més gran.

La resposta de Jesús als deixebles de Joan posa de manifest que Jesús -en virtut de les seves obres- era vist com el possible Messies esperat. Jesús no ho nega, però tampoc ho afirma obertament. Remet els deixebles de Joan a les obres que fa, i que són del domini públic: “Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova, i feliç aquell que no em rebutjarà” D’aquí se’n desprèn que la fe cristiana ha de ser el compliment de les esperances de tot un poble. No menys que la guarició dels seus mals. Curiosament, el primer dels mals que Jesús cita és la ceguesa. “Els cecs hi veuen”. Els cecs deixen de ser-ho, perquè el cristianisme és llum. “Vosaltres sou la llum del món”. No és casual, doncs, que la Constitució sobre l’Església, fruit del Vaticà II, porti el títol de “Lumen gentium” (La llum dels pobles, de la gent en general). El primer deure de l’Església és, doncs, ser la llum del món. Això no cal esperar-ho del magisteri eclesiàstic ni de les encícliques papals, un gènere literari que apareix molt tard en l’Església, concretament apareix arran de la pèrdua dels Estats Pontificis, com una forma compensatòria de la pèrdua del poder terrenal. Jesús va renunciar a tota forma de poder, perquè Jesús respecta la llibertat de les persones i no imposa el seu magisteri a ningú.

Val a dir que tampoc hi renuncia, al seu magisteri, ja que, en cap moment va deixar de predicar.

Si prestem atenció a aquest passatge dels evangelis, veurem que el Vaticà II és el concili que més i millor s’ajusta a la resposta de Jesús als deixebles de Joan. La qual cosa ens porta a concloure que la religió cristiana -filla de les esperances messiàniques del Judaisme- és (o hauria de ser) una religió de respostes. Una religió de fets (o factual), que millora la societat del seu temps, guareix tota mena de mals, satisfà les seves necessitats més peremptòries, i sobretot dedica els seus esforços als més pobres, de tal manera que per a ells és la millor notícia. Evangeli vol dir bona notícia (o bona nova). Per tant, “feliç aquell qui no rebutgi el missatge de Jesús”, sino que el faci seu. Finalment, doncs, professar la fe cristiana ha de ser motiu de felicitat per qui la professa, ja que ser cristià consisteix bàsicament en fer el bé; en formar part d’una comunitat que dóna bon exemple, il.lumina els cecs, ajuda a caminar els coixos, guareix la sordera dels prejudicis, i allibera més que no oprimeix. Voilà.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Des d’aquest punt de partença, vaig una mica més enllà. L’operació de la qual us he parlat va ser un èxit. Almenys de moment. Ara mateix escric sense les ulleres. Això no vol dir que en pugui prescindir, sinó que s’hauran d’ajustar a la nova situació. Però em permet concloure que el tradicional enfrontament entre la religió i la ciència és un error monumental. L’oposició neix d’un afany de poder. L’Església ha condemnat molts dels avenços de la ciència, i aquesta és una actitud obscurantista, que l’Església ha pagat molt car, i que seguirà pagant car, si no s’esmena. La religió no ha de fer màrtirs. Ni tampoc ha de fer fanàtics (persones cegues), sinó que ha de guarir els mals reals de la societat. En la mesura en què la religió cristiana sigui alliberadora, tindrà seguidors. Si no els té, és perquè s’apunta a la causa equivocada. Va en favor dels poderosos que l’afavoreixen, i en aquest cas, és lògic que perdi seguidors. L’esperit de Jesús és tan actual avui com ahir. I Jesús, abans i tot de ser proclamat Messies, remet a les seves obres, com a resposta als qui esperen l’arribada d’un salvador. Crec que, en el moment històric actual que viu Catalunya, les seves paraules ens poden servir d’ajuda. Nosaltres també estem necessitats d’un Messies, d’una persona carismàtica que ens ajudi a alliberar els presos polítics. Ara bé: no oblidem que -aquesta persona- podem ser-la tots. I aquest és el fenomen que actualment s’està donant. Assistim al naixement d’una nova consciència de país i de nació que ens interpel.la a tots. “Feliç aquell que no la rebutgi, perquè se sentirà cristià”.

Vostre: Jaume.