UN MÓN CRISTIÀ

UN MÓN CRISTIÀ.

En la meva opinió, el món no ha sigut mai cristià, però sempre hi ha hagut cristians en el món. Els cristians no són les típiques persones que van a missa els diumenges. Si bé és cert que, assistir a missa els diumenges és propi de persones creients.

• En qui creuen, aquestes persones?

• No estic massa segur que la seva creença sigui Déu. Més aviat diria que creuen en l’Església. I aquí està l’error. L’Església no és Déu. És una Institució humana que, des de sempre, ha reclamat un origen diví.

D’acord amb aquest supòsit, l’Església l’hauria fundat Jesús. Però no consta enlloc que Jesús tingués el propòsit de fundar una Església. O una religió diferent de la seva. Jesús era un jueu pietós, complidor de la Llei -la divina Torà- i una persona carismàtica, amb una forta vocació a fer el bé. Excel.lent predicador, la gent deia d’ell que parlava amb una autoritat pròpia.

• Què vol dir aquesta expressió: “parlar amb autoritat pròpia?”

• Que no necessitava recolzar les seves afirmacions citant els Mestres de la Llei, sinó que ho feia en nom propi. Exemple: “Heu sentit que us deien…que heu de perdonar les ofenses. Doncs bé: Jo us dic que heu de perdonar els vostres enemics”.

• Quantes vegades?, li va preguntar algú. Set, per exemple?

• No. Set són poques. Setanta vegades set, o sigui: un nombre infinit de vegades. Tantes vegades com calgui, o sigui: sempre.

Aquí tenim un primer tret que defineix el cristià: Un cristià és algú que perdona sempre. No algú que confessa les seves culpes i demana l’absolució, sinó algú que sap perdonar i perdona. Quantes persones hi ha que tinguin aquest perfil? I és tan sols un tret del perfil cristià. Oi que ja no sembla tan exagerat afirmar que el món no és cristià? Ho ha sigut mai?

CRISTIÀ, CRISTIÀ…NO HO CREC.

Fins fa poc, el món era un dels tres enemics de l’ànima: Món, dimoni i carn. La temptació de la carn -dels plaers de la sexualitat- ha sigut sempre la temptació més execrada per l’Església. Ha sigut la seva gran obsessió. De tal manera que, en les confessions, el penitent solia recórrer a tota mena d’eufemismes:

• Pare, m’acuso d’haver tingut mals pensaments…

La qual cosa creava en el confessor l’obligació de preguntar:

• Has tingut mals pensaments, dius, però…els has consentit? Els has consentit?

• No, pare. He mirat d’allunyar-los de mi.

CONSENTIR ERA LA PARAULA CLAU.

Durant els anys en què vaig ser seminarista, el rector de Blanes, Mn. Joan Quer, repetia sempre aquesta pregunta i ho feia per duplicat:

• No hi ha hagut pas consentiment, consentiment…?

Era tot el que volia saber. Aquesta pregunta la feia amb veu alta, de tal manera que es podia sentir des de fora del confessionari. Hi havia en la seva veu un to d’impaciència, fruit de la fatiga. Com quan deia:

• Això, dona, no és pecat, no és pecat!, insistia, amb un esbufec. Altres, en sortir del confessionari, camí de la sagristia, exclamava entre dents: “Mare de Déu, com està el món, com està el món…!

En aquests casos, encara que un no volgués, girava el cap -en direcció al confessionari- esperant veure el pecador que havia provocat en el rector una tal exclamació de pessimisme. I la sorpresa no podia ser més gran. En la majoria dels casos -per no dir en el 100 per cent-, el gran pecador solia ser una velleta, vestida de negre, amb el cap cobert amb la mantellina, que caminava ranquejant cap el banc on era abans. Un cop en el seu banc, s’agenollava per complir la penitència:

• “Un Parenostre i tres Ave Maries”

Definitivament, el món devia estar molt malament. Aquesta era la meva conclusió.

EL SILICI.

L’ús del silici formava part del desig de santedat. El responsable de recomanar-ne l’ús era el director espiritual de torn. En el meu cas, va ser Mn. Enric Pèlach, director espiritual del Seminari Menor. Era un capellà molt correcte. Vestia una sotana impol.luta, amb un collet blanc més vistós que el de la majoria de capellans. Jo ho atribuía al fet que era de casa bona. Els Pèlach, de Girona, eren comerciants a l’engròs de fruits secs. Tenien la botiga a la plaça del gra. Era una família de les de missa de tota la vida. Dos nebots seus eren seminaristes.

Vaig començar a portar el silici quan feia el quart curs d’Humanitats, o sigui: dos anys abans d’entrar en el Seminari Major. Mn. Pèlach em va ensenyar a fer-lo servir. Amb quina finalitat?

• Amb la finalitat expiatòria contra els pecats del món. De moment, dues hores al dia. Més endavant ja es veuria si amb dues hores n’hi havia prou.

Vaig ser fidel a aquesta praxi fins un any abans de ser ordenat capellà.

Mn. Pèlach em va ensenyar a lligar-me aquell braçalet de punxes metàl.liques sota genoll. Era important que no fes sang. A tal efecte, les punxes metàl.liques ja havien sigut prèviament llimades. Eren romes. Provocaven coïssor, però era una coïssor suportable. El moment més delicat era quan havia de fer genuflexió, cosa que succeïa en totes les misses. També resultava especialment incòmode quan estava massa estona agenollat. Però, en fi: Tot era poc per compensar els pecats del món. No vaig saber que Mn. Pèlach era membre de l’Opus Dei, fins que va marxar al Perú. Com a missioner. Però jo, aleshores, ja era en el Seminari Major.

DE QUÈ ET SERVEIX GUANYAR EL MÓN, SI PERDS LA TEVA ÀNIMA?

Heus aquí la gran pregunta que presidia l’espiritualitat pròpia dels anys de formació en el Seminari. És la pregunta que Ignasi de Loiola va fer a Francesc Xavier de Navarra, quan un i altre es van trobar a la Sorbona de París. Ignasi de Loiola ja duia de cap fundar la Companyia de Jesús. I Xavier de Navarra era fill d’una família noble, que habitava en un castell de Navarra. Xavier era el menor dels sis fills del matrimoni entre Juan de Jaso, que va ser President del Consell de Navarra i de María de Azpilcueta, dona pietosa on n’hi hagi.

De Francesc Xavier es diu que era un jove intel.ligent, inquiet, amb un gran do de gents. Els primers estudis els va rebre dels clergues que treballaven a compte de la família. A finals de l’any 1525, recent tonsurat, va marxar a París, a estudiar a la Sorbona. I aquí és on es va trobar amb Ignasi de Loiola. I aquest ja no el va perdre de petja.

“EL DIVINO IMPACIENTE”.

Tot el que sabia sobre Francesc Xavier, de Navarra, ho sabia gràcies a aquesta obra de teatre, de José Mª Pemán, escrita en vers. El que no sabia era la relació existent entre aquest poeta i el franquisme.

“El divino impaciente” s’havia representat a Blanes, en el teatre Fortuny, bastants anys abans de la meva entrada en el Seminari de Girona. El meu pare hi sortia. Hi tenia un paper, però no aconsegueixo recordar quin era. Sí que recordo, en canvi, que em va fer aprendre de memòria un fragment d’aquesta obra. És un fragment en el qual se’ns dóna una descripció -molt completa- de Sant Ignasi de Loiola. Se’ns diu que, a pesar de la seva coixesa, és tan tenaç que…”cojeando, cojeando, llega siempre hasta el final”.

LA VIDA DE FRANCESC XAVIER EM SEDUÏA.

Durant l’últim any d’estada en el Seminari Menor, “El divino impaciente” va caure en les meves mans com ploguda del cel. Això va anar així. El meu pare havia deixat una quantitat de diners a un amic seu, un senyor de Banyoles que vivia a Blanes. Era un home que es dedicava a fer negocis. Últimament, però, les coses no li havien anat bé i el seu desig era tornar a Banyoles. Abans, però, va parlar amb el meu pare:

• Sé que estic en deute amb tu, i no vull marxar a la francesa. No tinc els diners que et dec, però he pensat que podem arribar a un acord.

• Tu diràs. T’escolto.

Aquesta conversa va tenir lloc a casa de l’amic del meu pare. Bona part dels mobles que hi havia, ja no hi eren. Se’ls havia venut. Llavors li va mostrar una llibreria curulla de llibres.

• No me n’he desprès, pensant en tu. Què et sembla si te’ls quedes tots, a canvi del deute?

El meu pare va donar una ullada als llibres. Era una biblioteca sense cap criteri, però molt abundosa. Hi havia una mica de tot. El pare va pensar que -com que els diners del deute ja podia donar-los per perduts-, els llibres eren millor que res.

• D’acord, va dir, em quedo els llibres i no en parlem més. El meu noi en dirà bé.

El “meu noi” era jo. Som tres germans, i el gran sóc jo. Quan va arribar a casa, carregat amb una maleta -plena a rebentar de llibres-, vaig tenir una alegria immensa.

• Són per tu. Tu veuràs què en fas.

Era l’estiu. Quan va arribar setembre, els llibres em van precedir. Van arribar primer que jo al Seminari. Després, amb l’ajuda d’un company de curs, vam pujar la maleta fins a la meva habitació. I va anar a parar a sota el llit, a l’espera de disposar d’un moble escaient.

LA PRIMERA BIBLIOTECA AMBULANT DEL SEMINARI.

De seguida va córrer la veu sobre l’existència de la meva maleta i aquesta es va convertir en la primera biblioteca ambulant del Seminari. Els meus clients més assidus eren seminaristes del Seminari Major. Aquesta era potser l’única irregularitat, digna de ser tinguda en compte. No era normal que, un seminarista del Menor rebés tantes visites de seminaristes del Major. Però, com que les visites es duien a terme amb una màxima discreció, mai no vaig tenir cap problema. No era cap secret que, sota el llit de la meva habitació, hi havia un tresor amagat, que, per a mi, valia tant com el tresor de l’illa, de Stevenson.

Aquella maleta farcida de llibres va tenir -com a primera virtut- consolidar la meva passió pels llibres, una passió que, des d’aleshores ençà, no ha fet més que créixer. També em va proporcionar alguna sorpresa agradable. Com, per exemple, haver merescut un 10 en un examen escrit d’història. Vaig ser l’únic alumne que va saber contestar una pregunta solitària i despenjada de tota la resta. Aquesta:

• Quin polític va ser el principal artífex del reaccionari Congrés de Viena, després de la 1ª Guerra Mundial?

• Metternich, vaig escriure sense que el pols em tremolés.

A l’endemà, quan Mn. Pol va entrar en la classe amb els exàmens corregits, l’expectació dels alumnes era màxima. Mn.Pol s’hi va recrear.

“Dels 40 alumnes que hi ha en aquesta aula, només un ha sabut contestar la pregunta sobre el gran artífex del Congrés de Viena. Aquesta alumne és Jaume Reixach. Enhorabona! Le pongo un diez. Un bon estudiant no es limita al llibre de text. Un bon estudiant llegeix i s’informa. “Tomen nota y sigan el ejemplo”.

HO VA DIR TAN SERIÓS, QUE EL PRIMER SORPRÈS VAIG SER JO.

• D’on havia tret la informació, jo?

• De la meva maleta farcida de llibres. Casualment, n’hi havia un dedicat a Metternich. Era de l’editorial Austral; de la mateixa col.lecció que “El Divino Impaciente” (col.lecció “Crisol”, llibres petits enquadernats en pell).

La idea de buscar en els llibres que no eren de text les coses que valia la pena saber es va consolidar en el meu esperit i ja no la vaig abandonar mai. I tot va començar amb aquella maleta caiguda del cel..

A banda d’això, la meva biblioteca ambulant també em va servir per fer una certa amistat amb seminaristes del Seminari Major, els meus clients. En podria citar una colla, però em limitaré als més assidus. El més il.lustre de tots, Mn. Modest Prats, a qui jo admirava en secret. Mn. Modest era un dels alumnes més brillants del Seminari. Ho tenia tot. Era intel.ligent, simpàtic, brillant i poeta. Cada any se’n duia el premi dedicat a la Immaculada, fins que un any li vaig guanyar la partida. El meu poema -dedicat a la Immaculada- es titula “Angelus”. Encara el conservo. I durant anys i panys l’he llegit durant la missa en honor de la Immaculada. En Modest em va felicitar. Ho va fer de cor. Però ja no va tornar a concursar en els certàmens literaris d’estiu. Deia que ja havia trobat relleu.

ALTRES LLETRAFERITS.

No puc deixar d’esmentar Mn. Enric Bahí, que sempre em venia a demanar “El Divino Impaciente”, de Pemán. N’estava enamorat, d’aquest llibre. Mn. Bahí també era poeta, però no tenía la mateixa volada que en Modest Prats. Els seus versos eren més feixucs. Un cop ordenat capellà, va ser enviat a Blanes, de vicari. La nostra amistat, doncs, va continuar. Però de manera diferent.