CONFESSIÓ

Post date: Jan 28, 2018 5:59:43 PM

(als amics i feligresos)

Valc pel que sóc; qui sóc i no què tinc.

Les coses importants són invisibles.

Tot allò que té un preu, no val ni cinc,

són gratuïts els béns més intangibles.

Els anys m’han ensenyat aquestes coses;

els anys i els llibres, que per mi són vida.

La vida és un roser de moltes roses,

collir-les sol deixar alguna ferida.

Vaig entrar al Seminari per servir,

amb el desig d’estudiar i aprendre.

Aprendre sobretot a discernir

el que hem de creure i el que ens volen vendre.

Aprendre de tothom és el camí,

que he seguit sense treva ni descans.

Aprendre és un camí que no té fi;

l’han seguit per igual savis i sants.

Jo l’he seguit perquè era el meu destí.

Una exigència de la vocació.

Vocació de fer el bé i de servir,

I és possible fer el bé a la religió?

Res més difícil que fer el bé al bo.

O servir a qui es proclama servidor.

S’ensenya a l’ignorant, mai al doctor.

No és fàcil, no, fer el bé a la religió.

Vaig descobrir que no sabia res,

i que vivia immers en un error.

Calia rebutjar el que havia après,

i analitzar-ho tot sense temor.

Vaig començar un camí inacabable,

el dubte era el camí de la certesa;

la fe no depenia del miracle,

depenia molt més de la ceguesa.

Era urgent que aprengués a discernir,

si volia servir als feligresos.

No podia mostrar-vos el camí

sense desfer abans els malentesos.

Avui estic segur que el meu destí,

el vau marcar vosaltres i els lectors;

les persones que han confiat en mi,

m’han canviat l’escala de valors.

Per què és cristià el samarità?

Pel valor que té saber ser humà.

Des que Déu es feu home i s’encarnà,

tot allò que és humà és cristià.

I què cal esperar d’un capellà,

si no que sigui un bon samarità?

És aquesta la meva aspiració,

ser el vostre servidor samarità.

Mostrar els esculls que té la religió,

que no fa mai costat al perdedor.

Jo també en sóc, i us dic que no em sap greu,

perquè també ho fou Jesús, i és el meu Déu.

Jaume. I-18