Conceptes clars (2) Els Valors

El que entenem per valor, en principi, té a veure amb el preu que tenen les coses. Això és el que tothom entén. I el preu de les coses es mesura pel temps de treball que la cosa exigeix (Marx) o bé per la llei de l´oferta i la demanda (l´economia lliberal). Però què passa amb les coses que no estan en venda? Què passa, per exemple, amb la Justícia, la Llibertat o la Veritat? D´aquestes realitats solem dir que no tenen preu. Però al mateix temps també sostenim la tesi que tothom té un preu. Aquesta convicció prové del trist espectacle de la corrupció moral i política. En què quedem?

Això ens porta a una primera distinció: Hi ha coses que tenen un valor (que es mesura pel preu), i coses que tenen un valor que no té preu. No entren en la llei del mercat (la llei de l´oferta i la demanada).

Dels valors que no tenen preu, Kant solia dir que tenen dignitat. Justament perquè tothom està d’acord que la dignitat no té preu.

Una societat sense valors que no tenen preu seria, doncs, una societat freturosa de dignitat (o sigui: sense dignitat). I una societat on els valors que no tenen preu abunden seria una societat digna.

Fins aquí, cap problema. El problema es presenta quan ens plantegem si el valor de les coses que no tenen preu és un valor absolut, o no.

Per abordar aquesta qüestió cal que ens preguntem què significa valer. Pel que respecta a les coses que són a la venda (les mercaderies), no hi ha problema: el valor d´aquestes coses és el valor que nosaltres els hi atorguem. Són coses desitjables i desitjades en funció de la seva utilitat (per a nosaltres). De seguida es veu que el seu valor ha de ser, per força, relatiu. En primer lloc perquè no tothom té els mateixos gustos ni les mateixes necessitats. Per tant, coses que per un seran molt desitjables, per a d´altres no ho seran. D´altra banda, les lleis de l´oferta i la demanda porten a una renovació constant dels productes. Coses que ahir desitjàvem amb delit, al cap d´un temps cauen en desús. El desig que ens motivava ha deixat pas a un altre desig.

NO ÉS, DONCS, L´UTILITAT SINÓ EL DESIG QUI TÉ L´ÚLTIMA PARAULA. El desig, encara que no ho sembli, és més determinant que l´utilitat en la nostra manera de valorar les coses. Si no fos així, les botigues d´antiguitats no existirien. Ni les botigues d´objectes exòtics. Ni les modes, m´atreveixo a dir. Només cal veure que un vestit de moda (un vestit que s´ha exhibit en les passarel.les dels sastres de més prestigi), vestit que potser no ha costat gaire treball de confecció és molt més car que un altre que, encara que no estigui de moda, ha costat moltes hores de treball. Això posa de manifest que la llei de l´oferta i la demanda (que impera en el món lliberal) és més forta que la teoria marxista del valor en funció del treball (pròpia dels països comunistes).

AIXÒ ENS PORTA A AFIRMAR QUE ELS VALORS SÓN RELATIUS.

Una afirmació que no sol agradar a les persones religioses; ja no diguem al Magisteri de l´Església. Benet XVI, per exemple, posaria el crit al cel. Què passa (ens diria) amb els valors morals i espirituals? Direm que són relatius? Que per ventura aquests valors no existeixen al marge de qualsevol mercat?

Què contestaríem davant d´aquesta pregunta?

• Amb tot el respecte, Santedat, que els valors morals i espirituals existeixin al marge de qualsevol mercat, no vol dir que existeixin al marge de qualsevol desig. L´error és pensar que sí. Però aquest error és fàcil de demostrar. Intentem-ho

LA JUSTÍCIA, per exemple: Com podria ser la justícia un valor si ningú la desitgés? I el mateix cal dir de la llibertat: què passa en les societats en què la majoria té por de la llibertat? Què hauria sigut del poble jueu en la seva travessa del desert, si Moisès hagués cedit a l´enyorament de les olles d´Egipte, en el moment que els sobrevingué la fam? Haurien tornat a l´esclavitud. Això que dic es pot aplicar a les dictadures. Hi ha gent que realment enyora el franquisme. És o no és?

NO PODEM PRESCINDIR DEL DESIG.- Qui millor ha explicat aquest punt és el filòsof Spinoza (jueu i filo cristià). Diu Spinoza: “Nosaltres no anem al darrere de les coses perquè les creiem bones (a priori), sinó que jutgem bones les coses que perseguim anhelem desitgem i volem aconseguir”.- Això sorprèn. De tal manera que ens preguntem: M´estàs dient que si estimo la justícia o la riquesa, no és perquè són bones? O si estimo la meva dona no és perquè és bonica? - No, diria Spinoza, t´enganyes a tu mateix. La trobes bonica perquè la desitges. Si no fos així, les lletges no es casarien; serien totes solteres. Per força. Però no és així, precisament perquè el desig les fa ser boniques. L´element subjectiu és, doncs, l´element que més compta. Hi ha qui no faria ni un sol pas per una joia. Altres es tornen bojos per posseir-les. Un mono, poso per cas, sempre preferirà una mona a la reina del concurs de bellesa d´enguany i de tots els anys. Algú dirà: això és així perquè no tenen bon gust. Fals. Cal ser molt ingenu per pensar així. No és que el mono tingui mal gust, sinó que el seu gust és diferent. I aquesta regla, si deixem en pau el mono, és aplicable a tot i a tothom. Sobre gustos no hi ha discussions: tothom troba que el seu és el millor (per ell, evidentment).

RELATIVISME? Per força, si hem de ser honestos. Un valor és el que és desitjable, i és desitjable perquè és desitjat. Tant l´individu com la societat valora allò que li agrada; allò que desitja; allò que el sedueix. No cal donar-hi voltes. No hi ha dues societats iguals, ni dos individus iguals. Tornem entusiasmats del que hem vist en un viatge a terres exòtiques, però de seguida ens n´oblidem, i ens quedem amb les nostres coses. Que són tan nostres, com seves les del país visitat.

NO HI HA, DONCS, VALORS ABSOLUTS. (Ni els religiosos?)

• Bona Pregunta! Ni els religiosos. Quin valor té per un cristià la submissió a Déu que postula l’Islam? I quin valor té l´immolació dels suïcides de l´Islamisme més radical? Els considerem màrtirs o bojos? I els centenars de màrtirs per “odi contra la fe”, que Joan Pau II va canonitzar, ¿Eren màrtirs o bojos, que, en lloc de fugir, es van deixar atrapar? ¿Què eren? I els que van sobreviure, perquè ho veien venir i es van amagar a temps, què són: apòstates, comparats amb els altres? Covards? Què són?

L’èxit del llibre “Soldados de Salamina”, de Javier Cercas, a qui vaig tenir el gust de conèixer quan era a Girona, i que va estar en el meu pis de Blanes un parell de vegades, ¿A què cal atribuir-lo?

Segons el propi Cercas, cal atribuir-lo al fet que un republicà, que havia d´afusellar Sánchez Mazas, l’ideòleg més destacat de la Falange Española, que estava pres en el col.legi del Collell, convertit en presó pels republicans, en el darrer minut el deixa escapar. O sigui que, el dolent perdona la vida al bo, el qual era -a ulls dels republicans- el dolent. Més relatiu que això, no crec que hi hagi res. Per què ens fa por el relativisme? Perquè el Papa Benet XVI el va condemnar. I per què el va condemnar? Perquè atempta contra el dogma, considerat un absolut. I què és el dogma, en realitat? Una veritat imposada. I una veritat imposada no passa de ser una Imposició.

VALORAR ÉS CREAR: El fet mateix de valorar és la joia de la corona. El primer valor a tenir en compte. Lògic: del nostre desig depèn que una cosa ens sembli bona o dolenta. Si de debò desitgéssim acabar amb la corrupció, aquesta tindria les hores comptades. Això és vàlid pels valors morals i pels valors religiosos, però no és aplicable a la veritat. “Tots els homes -afirma Sant Agustí- estimen la veritat, perquè no n´hi ha cap que accepti ser enganyat. Ni els mentiders”.

La veritat és, doncs, un valor? Sí, tal vegada el més universal. Però per la mateixa raó: perquè tothom l´estima, ningú no vol ser enganyat. En tant que valor, la veritat és un valor subjectiu, com ho són tots, però compte! No hi ha cap veritat subjectiva. En tant que veritat és, per definició, absoluta. El valor que tingui per nosaltres és forçosament relatiu, però no el contingut de la veritat. El contingut no s´altera per la nostra estima o la nostra manca d´estima. Resumint: Tot valor pertany a l´home. Tota veritat, a Déu. Sigui o no religiosa. El que és veritat ho serà sempre. Tota veritat és absoluta i alliberadora.

Jaume

Nota: Agradablement sorprès per la bona acollida que va tenir el primer article d´aquesta nova sèrie -Conceptes clars- sobre El Perdó, m´he sentit esperonat a continuar per aquest camí. A veure si tenim sort.