1 d'octubre de 2017

Post date: Oct 1, 2017 9:49:36 PM

Fa qui sap els anys que esperàvem que el govern de la Generalitat assenyalés una data pel referèndum sobre el futur de Catalunya. Es tractava d’exercir el dret a votar, el primer dels drets en un Estat de Dret. Cada ciutadà un vot. Hi ha res més igualitari que aquest principi?

És molt probable que no. És un principi diàfan, entenedor, bàsic i universal. Però és tan sols un principi, que es troba a l’inici de la democràcia. I la història de la democràcia és tan llarga i complexa com la història de la Humanitat. Tot el que afecta la naturalesa humana sol ser complicat. Ens agrada pensar que en la Grècia clàssica i en la Roma republicana la democràcia era com la Immaculada: sense màcula de pecat original. No va ser així. La democràcia ha arribat fins a nosaltres després de superar moltes batalles i de sobreviure a molts naufragis. Però el cas és que ha arribat fins al present, i mereix l’aplaudiment que reservem als herois i als vencedors de les grans competicions.

La democràcia és el govern del poble. Aquesta és, sens dubte, la definició més antiga de la democràcia. És un regal de la ciutat d’Atenas. Allí va néixer el terme govern del demos. En el llenguatge actual el terme fa referència a la sobirania popular, o al govern representatiu, sorgit de les urnes. A la pràctica és el govern de la majoria, que s’oposa al govern d’una sola persona (monarquia) o d’uns quants (aristocràcia).

Sòcrates, pare de la filosofia, era partidari de l’aristocràcia. I Aristòtil, que tanta influència ha tingut en l’Església a través de Sant Tomàs d’Aquino, recelava de la democràcia i es decantava per formes de govern compostes, en les quals s’hi barrejaven elements monàrquics, aristocràtics i democràtics. Són les formes que prevalgueren en la Grècia clàssica i en la Roma republicana.

El recel s’explica pel fet que la “majoria” incloïa els pobres i els desheretats. En conseqüència, la democràcia s’associava no solsament al govern del poble, sinó que també al de la xusma - “hoi polloi- o populatxo. Plató opinava que, en el sistema democràtic la raó se supeditava sovint a la passió, i per aquest motiu la mirava amb menyspreu.

És important no perdre de vista les idees d’Aristòtil i Plató perquè foren també defensades per Ciceró i per Sant Agustí. D’aquí en va venir la idea que els governants havien d’estar subordinats a la virtut, a la llei o algun tipus de limitació o de fre. Per aquest camí, el govern de la virtut o de la llei es va situar -durant segles- per damunt del govern dels homes.

El govern de la virtut és la idea que va situar els Papes d’Occident en el Soli Pontifici, el tron que, en l’Edat Mitjana es va elevar per damunt de tots els trons. Sant Tomàs d’Aquino hi va contribuir amb la seva doctrina. El Papa, en la seva Summa Teológica, apareix ornat amb uns atributs únics, propis del màxim representant de Déu en la terra. Els reis i els prínceps estan obligats a besar-li els peus.

Quan es parla de les monarquies com la forma de govern a l’extrem oposat de la democràcia -el govern del poble-, sovint s’oblida que la institució papal és la forma de monarquia més absoluta que mai ha existit. Els enfrontaments entre reis i papes ocupen capítols sencers de la història d’Occident. Són capítols llegendaris, d’una rivalitat increïble, que, avui, ens semblen fantasies del passat, però són reals com la vida mateixa; com les guerres més recents; com les tensions polítiques a les quals estem avesats. Em ve a la memòria, a tall d’exemple, el pontificat de Gregori VII, el Papa que va posar les prerrogatives papals per damunt dels núvols. En els arxius del Vaticà s’hi guarda el Dictatus Papae, un document del 1075, escrit pel Papa Gregori, que conté 27 afirmacions (o axiomes), destinats segurament a encapçalar altres tants capítols del Dret Canònic que estava en marxa.

Sigui com sigui, els esmentats axiomes revelen el pensament del Papa Gregori respecte a l’autoritat papal. La seva visió del Papat no podia ser ni més elevada ni més sublim. Ni tampoc més demolidora. Heus aquí algun botons de mostra del cèlebre Dictatus Papae:

1.- “Només el Papa pot nomenar, deposar i reposar els bisbes”.

9.- “El Papa és l’únic ésser al qual els prínceps de la terra li besen els peus”.

12.- “El Papa pot deposar emperadors”.

13.- “Pot ordenar clergues de qualsevol església que esculli”.

19.- “El Papa és l’únic que no pot ser jutjat per ningú”

22.- “Que l’Església romana no ha comès mai un error, ni el pot cometre, perquè la Sagrada Escriptura la preserva de tot error”.

23.- “Que el Papa de Roma està santificat pels mèrits de Sant Pere”.

Són tan sols exemples -o botons de mostra- del cèlebre Memoràndum de Gregori VII. La major part de les seves afirmacions, si les agafem per separat, ja havien tingut (o tenien) una certa vigència. Això no obstant, no tothom les acceptava. D’aquí ve que digui que tenien una certa vigència (o una relativa actualitat). El Memoràndum de Gregori VII expressà amb una tal rotunditat cadascuna de les màximes, que agafaren, des d’aleshores, un caràcter radical. D’altra banda, algunes de les afirmacions axiomàtiques eren noves, filles de la voluntat de poder i domini de Gregori VII. Entre aquestes, hi havia la nº 27 que “dispensava del jurament de fidelitat als súbdits d’homes injustos”.

Però la més agosarada i inaudita de les 27 màximes del Dictatus Papae era, sens dubte, la número 12, que diu que el Papa podia deposar emperadors. Gregori opinava que existien precedents històrics al respecte, però no era així. Cap Papa no havia deposat mai un emperador. Era una afirmació, doncs, contrària als fets històrics. Tanmateix per a alguns, encara ho era més la màxima 23, segons la qual el Papa, pel sol fet de ser Papa, es convertia en sant. Heretava la santedat de Sant Pere.

L’enfrontament entre Gregori VII i Enric IV d’Alemanya va ser històric. Però no va ser l’únic monarca amb qui s’hagué d’enfrontar. El rei Felip I de França i Guillem el Conqueridor d’Anglaterra també li plantaren cara.

La llista podria ser més llarga, perquè, de fet, cap rei del segle XI (ni de cap altre segle) estava disposat a acceptar les seves idees. La monarquia, en opinió de Gregori VII, era fruit de la cobdícia i l’ambició, a diferència del sacerdoci, l’origen del qual, segons el Papa Gregori era espiritual. D’aquesta manera contraposava la realitat secular (o profana) a la realitat sagrada, amb una tal radicalitat que la concepció quasi sacramental de la reialesa, que fins aleshores havia prevalgut, quedà relegada o simplement anul.lada. Gregori VII n’estava tan convençut, dels seus principis, que s’atorgà la prerrogativa de decidir qui era apropiat i qui no per exercir la reialesa. L’argument que Gregori esgrimia amb més força era “la llibertat de l’Església” (libertas Ecclesiae), en favor de la qual va lluitar com un tità. Sense aquesta llibertat absoluta, en opinió de Gregori, l’Església no podia complir la seva missió d’implantar la justícia. La idea en sí és tan suggerent que, des d’aleshores s’ha convertit en l’eslògan més vegades invocat al llarg dels segles. Un eslògan que, més sovint del que sembla, ha servit, no per defensar exactament la seva llibertat d’acció, sinó les seves prerrogatives i els seus privilegis enfront dels governs hostils.

Enric i Gregori van posar en pràctica el seu acarnissat enfrontament en dos nivells. El rimer era el nivell de l’acció.; però el més profund (i alhora menys obvi) era el nivell teològic. És interessant observar que, un i altre, el rei i el Papa feien servir els mateixos arguments per defensar les seves postures. Ambdós eren teòcrates; ambdós es consideraven escollits per Déu; ambdós havien sigut ungits i les seves persones eren sagrades; finalment, ambdós reconeixien que el càrrec que l’altre ostentava tenia un paper determinant en el benestar de l’Església i de la societat, o sigui que ambdós, en definitiva, es necessitaven mútuament.

Això no obstant, la discrepància no podia ser més manifesta en el punt concret de quin dels dos càrrecs tenia més autoritat: el rei o el papa (regnum o sacerdotium).

M’aturo aquí. Si seguís hauria d’explicar la història completa de l’Església, i no és aquest el meu objectiu. El meu objectiu és força més modest, però molt punyent. El meu desig, avui, és anar a votar. El meu domicili no està gaire lluny d’un dels punt on avui, a Blanes, s’han col.locat les urnes. El dia ha començat amb un cel gris, plujós, però ara, a les 5 de la tarda, el sol brilla. No com altres dies de l’estiuet de Sant Martí, però brilla. I noto la seva llum i la seva escalfor amb gratitud. Estic content, perquè ja he pogut votar. He pogut donar el meu “sí” al procés constituent cap a la nostra independència. Som una nació sense Estat. Som un dels molts països colonitzats. I són aquests, precisament, els que han posat en el mapa del món la lluita per l’autodeterminació i pel pas següent: la independència. Sóc conscient que el terme està carregat de connotacions negatives. Algunes amb fonament històric, les altres sense cap fonament. Considero que ni els prejudicis ni els interessos polítics equívocament democràtics poden servir de fonament.

Ja no diguem la por a les represàlies de les forces de l’ordre, les primeres a crear desordres públics. M’hi oposo rotundament.

Per poder votar he fet cinc escapades. L’última a les 3 de la tarda. L’hora era la més propícia, per, això no obstant, he hagut de fer cua, cosa que he fet sense gens de disgust. Només amb el rau-rau de la gana, però això s’ha arreglat de seguida que he pogut introduir el meu “sí” a l’urna del meu districte.

“Sí” és una paraula fàcil de dir i llarga de seguir. No només ara. Ho ha sigut sempre. I no només en temes com el que avui ens ocupa, sinó en molts altres temes, no menys vitals que el d’avui. Sóc capellà. I és prou sabut que l’orde sacerdotal imprimeix caràcter. “Sacerdos in aeternum” (el sacerdot ho és per sempre). Em vaig ordenar l’any 1962, l’any de la inauguració del Concili Vaticà II. En aquell any, no tenia cap dubte que m’ordenava de sacerdot. Avui, en canvi, amb 57 anys de ministeri, no em considero sacerdot, sinó un servidor de la comunitat. El meu ministeri és servir. I la meva vocació, que, amb el pas dels anys he anat reciclant, també. Servir l’evangeli. Viure’l i ajudar a tots els qui vulguin viure’l. No és fàcil, perquè exigeix uns estudis que no van formar part de la meva formació. Ni en el Seminari, ni tampoc en la Universitat Gregoriana de Roma, on vaig ser enviat, recent ordenat de capellà, a estudiar teologia.

Vaig complir a satisfacció del bisbe l’encàrrec que em va encomanar, agraït com estava de l’oportunitat que aquest primer destí m’oferia de poder completar la meva formació. Val a dir que la formació, tal com l’entenc, no s’acaba mai. Perquè l’entenc com un servei a tothom.