A MANCA DE ROSES

A MANCA DE ROSES, US ENVIO UNS PENSAMENTS.

1.- “Avui més que mai, i sobretot més que en els últims segles, ens hem de dedicar a servir els homes i les dones en tant que éssers humans, en lloc de servir únicament els catòlics; hem de defensar a tot arreu els drets de les persones humanes, i no solament els drets de l’Església Catòlica”. Joan XXIII.

Comentari: Res no podia ser igual, després d’un Papa com Joan XXIII.

• Com és, doncs, que sovint em sembla que tot torna a ser com abans de Joan XXIII?

El primer senyal d’alerta el vaig tenir amb motiu del primer viatge del Papa Wojtyla a Espanya. Aquest viatge va tenir lloc entre el 31 d’octubre i el 9 de novembre de 1982. En realitat, havia sigut planificat pel febrer-març del mateix any, però es va retardar a causa del cop d’Estat del 23 F., a càrrec de Tejero. El cop d’Estat va tenir la virtut d’afavorir l’ascens del Partit Socialista (PSOE). Quan el Papa Wojtyla va arribar a Espanya, no feia ni una setmana que havia tingut lloc la victòria del Partit Socialista, per majoria absoluta. La premsa, en general, va saludar aquesta victòria com la victòria de l’Espanya “catòlica i socialista”. Això degué indignar Karol Wojtyla, que, sense tenir en compte la llarga dictadura franquista, va escridassar els bisbes espanyols perquè “no havien sabut defensar els drets de l’Església”.

• Els “drets de l’Església”?, em vaig dir a mi mateix. “Quins deuen ser aquests drets? Aquest -em vaig dir- no és el llenguatge de Joan XXIII. Ell parla -com heu pogut veure- dels “drets humans”. no dels drets dels catòlics, i encara menys dels drets de la jerarquia catòlica. Malament rai!, vaig pensar, perquè això vol dir que Joan XXIII ja està sent arraconat. I, en efecte: el Papa més estimat dels últims segles, no va ser beatificat fins l’any 2.000. I això no és tot: Va ser beatificat al costat de Pius IX, el Papa més odiat dels últims segles, per la seva obstinada negativa a la reunificació del nou Regne d’Itàlia.

M’he estès en el meu comentari perquè, com ja sabeu, tot el que fa referència a Joan XXIII em toca de molt a prop. Em dol més el mal que li fan a ell, que el mal que m’han fet a mi, per fidelitat a ell.

Rosa vermella: Els cristians hem de tenir sempre present que, els banys de sang -sempre presents en la història dels cristians, d’ahir, d’avui i de sempre- són infinitament més valuosos que els banys de multituds.

Rosa de color rosa: És aquella en què l’amor s’hi posa. No hauríem de regatejar a ningú la rosa del nostre amor, si de debò som deixebles de Jesús. Ell va estimar tothom. I Joan XXIII, també.

Rosa groga: El color de la bandera del Vaticà. No seré jo qui li negui aquesta rosa, però voldria un Vaticà diferent: que tingués roses per tothom. Sobretot pels laics, les dones i els “diferents”.

Rosa blanca; Blanca com la sotana del Papa. Vagi per ell aquesta rosa. I per tots els menors d’edat, víctimes dels abusos sexuals de clergues i religiosos, no menys que per totes les víctimes dels abusos d’autoritat.

Rosa de bardissa: Rosa de mal collir. Vagi per tots aquells que no hem sabut acollir.

Rosa de pitiminí: Rosa menuda. La més agradable als ulls de Déu. Ningú no és mai petit davant dels seus ulls. D’aquí ve la seva grandesa.

Rosa de Sant Jordi: La rosa que envio als meus amics i amigues, no menys que als meus feligresos i feligreses. Amb una espiga de blat i un llacet amb la senyera. Que per molts anys poguem celebrar la festa de Sant Jordi! Això és el que desitjo per tots. Manca tan sols el llibre. L’estic escrivint. Que Déu m’ajudi a acabar-lo, i sereu els primers a rebre’l. Una forta abraçada (sense por, que ja m’han posat la segona vacuna contra el “covid”).

Vostre: Jaume.- 25-IV- 2021.- Columna: 366