Conceptes clars (4) - A propòsit de la Democràcia

Post date: Feb 26, 2017 7:12:31 PM

Per què he escollit aquest tema? Perquè m’hi obliga la més rabiosa actualitat. I quina pot ser, aquesta actualitat que qualifico de “rabiosa”?

• La sentència absolutòria dels delictes de la monarquia. La Justícia a fer punyetes, i la democràcia, la joguina de les dretes. Un panorama no gens engrescador. Fins aquí podíem arribar, diran alguns. I altres, amb més raó, diran: arribar? No ha fet més que començar.

Què entenem per democràcia? En teoria, res més fàcil de definir: és el règim de govern en el qual el poble és sobirà.

Ara bé: que sigui sobirà no vol dir governar, ni tampoc legislar. Vol dir, simplement, que ningú pot governar ni tampoc legislar sense passar per les urnes. El que té de sobirà, el poble, és el vot, ni més ni menys. És tot el control que podem exercir. I com l’exercim?

• Això voldria que cadascú s’ho preguntés.

El meu propòsit és aclarir conceptes. La democràcia s’oposa a la monarquia (la sobirania d’una sola persona: el monarca). I resulta que acabem d’assistir al triomf de tota una família monàrquica, la dels Borbons, que ja són ganes de tocar els……(...) I diria que ja es veia venir, o sigui que, res de res. De moment ho deixem aquí. La democràcia s’oposa, també, a l’aristocràcia (la sobirania d’uns quants). I finalment, per completar el quadre, s’oposa a l’anarquia (o absència de sobirà). L’absència de sobirà també es pot donar en una societat d’idees extremament lliberals, però no crec que això ens pugui preocupar. No arribem ni a lliberals. I a fe que, en principi, tota democràcia hauria de ser lliberal. Però no totes ho són.

Tampoc hem de confondre la democràcia amb la república, que, en teoria, seria la seva forma més pura; la democràcia absoluta. Els atributs de la qual serien la seva naturalesa laica i igualitària, nacional i universalista, en fi: un somni de democràcia. Un somni que suposa l’existència prèvia i consolidada de la democràcia. N’estem tan lluny, que no val la pena que hi entrem a fons. Dit sigui des de la perspectiva real, no com un judici pejoratiu. Al contrari: és bo que aspirem al màxim bé. Però primer hem de saber on som. Altrament ens exposem a fer volar coloms. O a indultar els Borbons, que també.

QUÈ ENS ESTÀ PASSANT?

Veníem d’una dictadura. El pas a la democràcia té nom propi: s’anomena transició. Durant una pila d’anys només sentíem lloances, de la transició. Era exemplar, segons deien. Ho era? Diria que no, però convenia que ho semblés. Potser cal recordar que l’heroi del 23 F. va ser el rei. En l’imaginari popular va arrelar aquesta idea: el rei Carles en va salvar d’un desastre, que semblava cantat. L’escriptor Javier Cercas va fer una proesa amb el seu llibre “Anatomia de un instante”. Si l’heu llegit, ja sabreu de què parlo. Un instant realment complicat. Però sí: un instant. Un colp d’Estat fallit. Un malson. I un munt d’esperances frustrades. Quantes monges i quants capellans no van passar la nit del 23 F vetllant, pregant, demanant a Déu que triomfés el colp d’Estat...No tenien ni idea de la democràcia. No és que no la volguessin, és que no la coneixien. I ja sabeu que diu la dita escolàstica:

• Nihil volitum quin precognitum.- (No es pot desitjar res, si abans no es coneix). La nit del franquisme va ser tan llarga (40 anys), que la majoria de nosaltres no havia conegut altra cosa. El fantasma de la guerra civil planava sobre una societat inhibida, temorenca, recelosa de la política. Vam entrar en el sistema democràtic sense cap preparació. La transició no va ser cosa del poble, sinó d’una elit (o d’una aristocràcia d’intel.lectuals, que no dic jo que no mereixin la gratitud de la gent; segur que sí).

ALESHORES, QUÈ?

Això és el que intento aclarir. Si m’ho pregunto jo (o m’ho pregunten a mi), la meva resposta és aquesta: la democràcia la fan els demòcrates, però no al revés: la democràcia no fa demòcrates. És el que estem veient. Un no és demòcrata pel sol fet de viure en una societat democràtica. No naixem demòcrates, sinó que podem ser demòcrates si la nostra formació abraça els valors democràtics. Es tracta d’això. Les conviccions han de ser democràtiques. La democràcia val el que valguin els demòcrates. El mateix dic de la religió: la religió la fan els creients. Val el que valguin els creients, ni més ni menys. Però, salta a la vista que no ho pensem així. La religió -pensem- és bona, així, a priori. Jo sóc religiós, ergo sóc bo. Però això no va així. Què es pot esperar d’aquesta manera de pensar? Ho sabem prou bé: res de bo. El Concili va fracassar per aquí.Com és possible reformar una Església que no creu en la reforma? Quina diferència hi ha entre una Església que no valora la reforma, i una societat que no valora la democràcia? No hi ha cap diferència. La corrupció és la mateixa. No som ni deixem ser. Ja s’ha vist que el vot no ho arregla. No és suficient. Votem els corruptes. I en l’Església, ens deixem governar per bisbes que ignoren el Concili. Viuen d’esquenes als valors del Concili. El Concili va ser dialogant, democràtic, amb vot i veu del pares conciliars.

Va costar Déu i ajut que els cardenals de la Cúria entenguessin en què consistia la llibertat religiosa. El seu argument era que no podien tenir els mateixos drets la veritat i l’error. On anirem a parar, deien.

-Vostè perdoni, Eminència: els drets no són ni de la veritat ni de l’error. Els drets són de les persones. La llibertat d’escollir la religió és un dret de les persones. No fem altra cosa que reconèixer aquest dret. Li ha quedat clar?

JO ENCARA RECORDO QUÈ CANTÀVEM, ABANS DE LA DEMOCRÀCIA...Cantàvem això: Llibertat, Amnistia, i Estatut d’autonomia. Quina d’aquestes tres coses hem assolit? A qui acaben d’amnistiar els jutges? A la monarquia. Si és veritat que el rei va salvar la democràcia del desastre que implicava el colp d’Estat del 23 F, dic jo que ja s’ho ha cobrat, no? I què direm de l’Estatut que no s’hagi dit? Va sofrir un segrest amb tota regla. Això què vol dir? Que la divisió de poders no és un fet. S’ha de fer.

El bé comú té les seves exigències. O les assumim, o mai no arribarem a res. On hi ha drets, hi ha d’haver deures. Expliqueu-ho al bisbe i a la cúria diocesana. Estan al servei de la diòcesi, o estem tots al servei del bisbe i dels seus acòlits? La meva experiència, en aquest sentit, no la desitjo a ningú. Amb això ja queda tot dit. Però no ens enganyéssim: no es tracta de dir, sinó de fer. La corrupció que no volem en la política, la tolerem en el govern eclesiàstic de la diòcesi. De debò és tan important l’assignatura de religió? I de debò no ho és gens la formació per a la ciutadania?

Vostre: Jaume.