REFLEXIÓ SOBRE EL PODER
Les últimes notícies sobre presumptes corrupcions del rei emèrit em conviden a fer la present reflexió sobre el poder. Espero que sigui oportuna.
Hobbes és el filòsof que millor ha definit la naturalesa del poder. En el seu llibre Leviatán (cap. 10) defineix el poder en els següents termes:
D’aquesta definició se’n deriven dues característiques importants: El poder real és present. Viu en el present. Perquè els mitjans de què disposa són igualment reals i presents, però estan totalment abocats al futur, al pervindre. El poderós, per tant, té en les seves mans el futur. Poder, doncs, és poder fer que les coses siguin d’una manera o d’una altra. Poder, doncs, és poder fer i desfer.
Això vol dir que no hem de confondre el poder de fer de la potència de fer, que ens assisteix a tots: poder caminar, poder parlar, poder estimar, etcètera. El poder, en sentit estricte, no és doncs aquesta potestat, sinó poder sobre els altres. Aquest poder arriba a condicionar la potestat que tots tenim, o sigui: el poder fer inherent a les persones.
El pas de la potestat de fer (de poder fer) al poder fer sobre els altres és el que defineix el poder, en sentit estricte. De tal manera, que el poder sobre els altres és exercit fins i tot quan no actua; governa fins i tot quan no mana; perquè la sola possibilitat d’influir sobre els altres, ja és influir sobre els altres; poder moure els fils, ja és moure els fils.
Atenció, doncs, al càrrecs emèrits. Deixar un càrrec de poder, mantenint, però, els mitjans, que fan possible el poder, és mantenir el poder. Es manté ocult, però no per això menys efectiu.
Per mantenir-lo ocult es necessiten un nombre important de còmplices (i de complicitats). Aquí ja hi entra la corrupció.
La corrupció és un vincle que uneix el corruptor amb el corrupte (el que es deixa corrompre). Aquest vincle es pot multiplicar i formar una cadena. Tal sembla el cas del rei emèrit. Estem en presència d’una corrupció de gran calat.
Segons Hobbes tan sols hi ha poder humà. Com a creient, aquesta segona informació és la que més m’interessa. Les persones creients confiem en el poder diví.Creiem en ell; posem en les seves mans el nostre futur. Sigui aquest immediat, sigui a llarg plaç. I en això ens equivoquem. Em sap greu haver-ho de dir: Déu no intervé en el curs dels esdeveniments humans, siguin personals, siguin col.lectius.
Això que dic està demostrat. És una realitat empírica. Fer-se la il.lusió que no és així, no passa de ser una il.lusió. No goso dir que sigui bona ni tampoc dolenta. En molts casos funciona. També funciona no fer-se il.lusions al respecte. Viure és complicat. I allò que, per a uns és bo, per a d’altres no ho és. (Aquí hi entra la idea de Marx sobre la religió, que actua com a “opi del poble”). Una certa dosi d’anestèsia, tal vegada és útil, però no cal esperar que sigui també operativa.
Hobbes situa la inclinació al poder (en termes generals) com un dels principals anhels de la Humanitat. De fet, Hobbes va fer seva l’antiga dita llatina que diu: Homo, homini lupus (l’home és per a l’home un llop).
Això explica que el poder sigui tan irritant quan està en mans dels altres, i tan deliciós quan està en les nostres. La lluita pel poder dels diferents partits polítics s’explica per la mateixa naturalesa del poder.
Deixo per un altre dia el tema dels dos papes. Penso que mereix un article a part. Tinc la meva opinió al respecte i no em fa res compartir-la, si creieu que us pot ser útil. També tinc la meva teoria sobre el Primat Absolut dels Papes (incompatible amb el poder omnímode de la cúria, que es mou en l’ombra. És un bon tema; potser el tema que explica el fracàs (aparent) del Vaticà II, i la situació actual de l’Església. En podem parlar, si us ho sembla. Les vostres suggerències són sempre benvingudes. Gràcies per endavant. Vostre: jaume.
P. S.- Som a la Quaresma, el temps que ens recorda l’estada de Jesús en el desert. Alguna cosa en vaig dir. Simplement vull recordar que Jesús no va voler mai tenir poder sobre les persones, sinó tan sols sobre els mals que afecten les persones de tots els temps, prefigurades en les del seu temps, que apareixen en els evangelis. Personalment, em decanto per la seva opció.