Conceptes clars (5): La Caritat

Post date: Mar 5, 2017 6:35:47 PM

Com definir la millor de les virtuts? El referent és Sant Pau. En la 1ª Carta als Corintis (cap. 13) hi trobem el seu famós Himne de la Caritat.-

Aquest és el nom amb què es coneix el cap. 13, el nom que se li ha donat. Perquè la paraula Himne no hi és. I la paraula Caritat, tampoc.

Aleshores, què hi ha?

Hi ha la llei de l’amor, l’esperit de Jesús. El camí incomparablement més alt. El millor. Escoltem a Sant Pau:

- “Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, no passaria de ser com les campanes que toquen o els címbals que dringuen.- Si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.- (Això és tan sols un fragment de l’inici del seu Himne.- Després segueix així:)

- El qui estima és pacient, és bondadós, el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

Quina delícia conviure amb una persona així: una persona que estima de debò? Un persona plenament convençuda que si no estima no és res? Existeix aquesta persona? I tant! Podries ser tu. De fet, ser cristià és això: és estimar. Tot el que cal és afegir: estimar com Jesús. Amb el mateix esperit que guiava Jesús a predicar. I quin era el nucli de la seva predicació? L’amor al proïsme (Voilà!)

AVIAT ES DIT: L’amor al proïsme que postulava Jesús (i que ell practicà) és l’amor desinteressat. No està de més recordar-ho, perquè el pròxim no sempre és interessant. Millor dit: ho és molt poques vegades.

Quin interès podien tenir els cecs de naixement, els coixos, els paralítics, els leprosos, els posseïts pels mals esperits, els epilèptics, els pobres i els marginats?

Qui regalaria a aquesta gent la benaurança? Jesús ho va fer. I com ho va fer? Els va estimar. A canvi de què? A canvi de res. Doncs bé: la caritat és això. Un amor que no fa accepcions; que no té fronteres: un amor universal. Però compte universal, si, però abstracte. Singular i individual.

Que sigui desinteressat, és el tret que diferencia l’amor al proïsme de l’amistat. L’amistat només es dóna a partir d’una elecció o d’una preferència. Escollim els amics, però no el proïsme. D’aquí ve que es digui que no és un amic el que és amic de tothom. Ningú no és amic de tothom. Els amics són propis, i un se’ls estima, però no a qualsevol preu. La preferència pot virar cap a uns altres amics. Això ho sabem tots. Anomenem amics de “tota la vida” els amics de la infantesa, que fa anys que no hem vist. És amic en el record. I ho segueix sent perquè no hi ha motiu perquè no ho sigui. Això és un amic de “tota la vida”. (Ja es veu que no és tota, sinó una part important)

En la caritat, la predilecció (que fonamenta l’amistat) no hi entra.

La caritat, tal com Sant Pau la descriu, és una virtut equipada de moltes altres virtuts, que fan possible que l’amor al proïsme sigui d’alta qualitat.

(El qui estima és pacient, és bondadós, no té enveja, no és presumit ni orgullós, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de la mentida sinó que troba el goig en la veritat.- (si se’m permet un apunt personal, aquest goig és el que vaig trobar quan vaig prestar el meu testimoni en el judici per la mort del fillol: trobar el goig en dir la veritat, a pesar de saber que, en aquell context, em portaria perjudicis, i, de fet, me’ls va portar; però no cometre perjuri és un goig que ningú me’l pot treure ni mai me’l podrà robar, cosa que -en el mateix judici- molt pocs poden dir. Va triomfar la mentida, i d’això no me’n puc alegrar).

L’AMOR no passarà mai, diu Sant Pau. No cal que ho digui. L’amor, entès com el va entendre Jesús, és la Caritat, la suprema llei.

Aquí hi ha un punt que cal explicar.-

L’amor al proïsme no era cap novetat. Es troba entre els preceptes de la divina Thorá. Però en la Thorá hi ha més de 600 preceptes. La novetat, doncs, és la importància que Jesús va donar a l’amor al proïsme. De simple precepte va passar a ser llei (la llei de l’amor). I això és el que va fer de Pau de Tars un convers. En el camí de Damasc va veure la llum. I es va sentir cridat per Déu. I aquesta crida va ser entesa per ell com si Jesús l’hagués escollit, de la mateixa manera que va escollir els apòstols: Segueix-me. D’aquesta conversió en vingué l’apòstol Pau, considerat el geni del Cristianisme. I el primer propagador de la fe en Jesús ressuscitat, o sigui en el Cist, l’Ungit, el Messies esperat.

No va ser fàcil. Els jueus no acceptaren així com així la seva fe de convers.I què va fer? Començar pels gentils que es mostraven creients. Els “pagans”, en el llenguatge de l’època, pagans hel·lenistes, que freqüentaven la sinagoga renovada. En quin sentit? En el mateix (salvant les distàncies) del Vaticà II: la necessitat de posar al dia la religió. Una part del judaisme sentia aquesta mateixa necessitat. O es renovaven, ampliant el concepte de “poble escollit”, o no veurien mai complida la promesa de Déu feta a Abraham, pare de la fe “en un sol Déu” (monoteísme). Déu havia promès a Abraham que la seva descendència es multiplicaria com els grans de sorra de la platja. Com a premi a la seva fe. Pau participava d’aquesta convicció. És prou sabut que no va conèixer Jesús. Més aviat cal dir que era hostil als seus seguidors. En els Fets dels Apòstols hi ha constància de la seva aversió.

Però es va convertir. I la conversió és això: una metanoia, un canvi en la manera de pensar i de sentir. Del cor a la ment, i de la ment al cor. Va ser tan forta, la seva conversió, que les cartes de Pau són anteriors als evangelis (o sigui: a la predicació dels apòstols, posada per escrit). No totes les que hi ha en el Nou Testament són escrites per Pau,però conserven el seu esperit. I aquesta és la clau. El tret de sortida del que entenem per Cristianisme va ser aquesta consigna de Pau:

• “Apodereu-vos de la ment de Crist”.- I en la ment de Crist, que és la ment de Jesús, vista per Pau, hi té un lloc preferent l’amor al proïsme, en un grau molt elevat. Amb l’exigència que s’escau al Fill de l’Home, que ensenyà als apòstols (i a tot el seu poble) que Déu era Pare (Abbá). Un Pare que estima els seus fills, i que els vols salvar.

A partir d’aquí, Pau es va dir a si mateix: el Judaisme s’ha de renovar. No hem d’exigir als que no són jueus la circumcisió. No els hem de carregar de preceptes rituals. Hem de simplificar. Què és el que salva?

És la fe o l’amor al proïsme? I en això Jesús va ser molt clar: Estimar Déu no és dir “Senyor, Senyor”... Ni oferir sacrificis en el Temple. Ni tampoc és resar. És sobretot i per damunt de tot, estimar. La llei que vol Déu és l’amor. Segles més tard (el Vè), Sant Agustí dirà: “Estima i fes el que vulguis” .- Lògic, si se sap entendre. El que estima no et voldrà mal; no serà envejós, ni egoista, ni rancorós...En fi: l’himne de Sant Pau, resumit en una sola frase.

La caritat comença quan un deixa de preferir-se. Quan és capaç de vèncer el seu ego (l’egoïsme), i estimar l’altre (el que no ets tu, o sigui: l’estrany). La qual cosa implica, com a contrapartida, estimar-se a si mateix com un estrany.- La frase és de Simone Weil Un pensament de molts quirats, però molt lògic, si un hi pensa.

De fet, posar-se en el lloc de l’altre, ja és això: és ser capaç de veure’t a tu mateix en el lloc de l’altre.- Tu, doncs, éts l’altre. Com voldries ser tractat? Doncs això que voldries, és el que has de fer a l’altre. I aquí arribem al fons del fons.

Quí és Déu, si no l’altre absolut? Té lògica, penso, que estimar l’altre (el pròxim, el germà) sigui la millor manera d’estimar Déu, si sabem pensar-lo com a Pare, i Pare amorós. Déu és amor, i l’amor és Déu, aplicat als seus fills, els homes, les dones, els infants, els pobres, els humils, els marginats, els malalts, en fi: tots els homes, però no en abstracte, això no, mai. No és possible, igual que no és possible odiar la humanitat. Són conceptes abstractes, i l’amor és concret, personal, individual i requereix assumir la persona que estimes tal com és, no tal com la voldries, sinó tal com és.

Això qüestiona el proselitisme religiós, i em sembla molt bé. Estimar és viure i deixar viure. I alegrar-se de ser així, de veure les coses així, i fer d’aquesta alegria la teva religió, pensant en Jesús, el teu referent. Ell és el model: personifica la bondat i la comprensió. Déu estima perquè tot ho comprèn.

Per estimar cal comprendre. Ningú estima a cegues. La fe, s’ho pot permetre, però no l’amor. S’estima amb els ulls ben oberts, amb el cap al seu lloc, i amb un cor ample, on tot hi pot tenir cabuda. La caritat és així: el camí millor i la suprema llei.

Vostre: Jaume.