Les Epifanies

Post date: Jan 7, 2018 10:45:03 PM

LES EPIFANIES. Què són? Què signifiquen? Quin valor tenen?

Etimològicament, les “epifanies” són manifestacions.

• Manifestacions de què?
• En el context dels evangelis són manifestacions de la divinitat de Jesús.

Amb això sol ja queda dit que -les Epifanies- pertanyen al Kérigma.

• Què és el Kérigma?
• La predicació dels Apòstols a partir de la resurrecció de Jesús. A partir, doncs, de la fe dels apòstols en la divinitat de Jesús.

Queda clar, doncs, que els evangelis no ens ofereixen una biografia de Jesús. No pretenen donar-nos un perfil històric de Jesús.

Això que, avui, els creients ja ho tenim clar, durant segles no ho vèiem així. Perquè tampoc ho podíem veure. L’Església no ens permetia l’accés directe a les Sagrades Escriptures. Devem a Lutero aquest pas de gegant. A partir del qual, els estudis bíblics -i exegètics- començaren a obrir-se pas. En l’àmbit catòlic, el Pare Lagrange va ser un dels grans pioners. Va fundar l’Institut bíblic de Jerusalem. Allí es va retirar el cardenal Martini, l’home que demanava un Concili Vaticà Tercer, per tal de reconduir el Segon. L’home, també, que va renunciar als vots inicials que tenia quan el conclau que havia de nomenar el successor de Joan Pau II obrí les seves portes per tornar-les a tancar amb pany i clau (d’aquí el nom de conclau- tancat amb clau). Va sortir escollit Ratzinger, Benet XVI, Papa emèrit. I un Papa al qual dedicaré -algun dia- un article en exclusiva.

Els estudis sobre el Jesús històric ens ajuden a situar les epifanies en el lloc que han d’ocupar. Són relats afegits, que no van tenir lloc en el transcurs de la vida de Jesús. No per això són apòcrifs, sinó que tenen una funció didàctica i catequètica. Els apòstols necessitaven arguments que avalessin la divinitat de Jesús. Perquè, ¿Com podia ser Déu un predicador de Galilea condemnat a morir a la creu?

• D’altra banda, si les Epifanies -manifestacions de la divinitat de Jesús- van ser reals, ¿Com s’explica que els apòstols el deixessin sol quan fou detingut pels esbirros del Sanedrí i per un escamot de soldats romans? ¿Com és que no el van defensar?

De totes les Epifanies, les tres primeres les celebrarem ara. La primera, la dels Mags (o Savis) d’Orient és la més paulina de totes. Té com a finalitat cridar l’atenció sobre la dimensió universal del Messies, el Crist, l’Ungit. Ens ensenya que no va venir -únicament- a salvar el poble escollit, sinó tots els pobles, d’acord amb la Promesa de Déu a Abraham, el pare de les tres religions monoteistes: Judaisme, Cristianisme i Islam -tres branques d’un sol tronc.

Déu va prometre a Abraham (que, en principi no tenia fills) que la seva descendència -paradoxalment- es multiplicaria com les estrelles del cel o com els grans de sorra de les platges. La seva descendència, s’entén, en la fe en el Déu únic. Algunes sinagogues -anomenades renovades- ja s’havien obert a aquesta possibilitat. I admetien en les seves comunitats els gentils o pagans, majorment grecs amb inquietuds religioses. Entre els líders de les sinagogues renovades hi trobem Pau de Tars, que serà, per la seva ascendència grec-jueva, l’home que millor captarà la necessitat d’obrir la fe d’Israel als altres pobles veïns i a totes les nacions conegudes. És l’apòstol dels gentils i el teòric de la fe cristiana.

De seguida vindrà el Baptisme de Jesús, la segona Epifania. Amb una veu entre els núvols que diu: “Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo!”

Epifania molt oportuna per tal de diferenciar Jesús del seu cosí, Joan el Baptista, que tenia molts seguidors. Però no era el Messies.

Les Epifanies han servit, sovint, per divinitzar l’Església, que és la Institució que ens ha donat a conèixer el Crist, però que ens ha mantingut orfes del Jesús històric, sense el qual el Crist no existiria.

Amb tot l’afecte, en aquestes diades tan entranyables i familiars,

Jaume.