MOMENTS MÀGICS

MOMENTS MÀGICS.- 11 D’OCTUBRE DEL 1962

- Notes del meu Quadern Groc-

L’11 d’octubre del 2020- es compleixen 58 anys de la inauguració del Vaticà II. Aquesta columna l’escric el dia 10, a les 11 de la nit. Ha plogut durant tot el dia. I -a hores d’ara- continua plovent. Aquesta circumstància m’ha mogut a escriure sobre l’11 d’octubre del 1962. És dóna el cas que, la vigília d’aquell dia històric, també va ploure tot el dia.

Seguia plovent quan em vaig ficar al llit, però estava inquiet i no aconseguia dormir.

Recordo que em vaig llevar dues o tres vegades per comprovar si encara plovia. Esperava amb tanta il.lusió la solemne inauguració del concili, que tenia por que la cerimònia se suspengués a causa de la pluja.

Tres o quatre dies abans havia anat passejant fins a la plaça de Sant Pere, en companyia del meu amic Ricard Torrents, capellà de Vic, que residia en la mateixa residència on vaig anar a parar un servidor. Era més gran que jo. Uns sis anys, calculo, més gran que jo. Això, però, no va ser obstacle perquè fóssim amics. Com tothom sap, un no tria els pares ni els germans, però pot triar els amics, que ja és molt. De tota manera, fa de mal dir si els amics se’ls tria un, o si és triat pels amics. Tant se val! El resultat és el mateix.

En Ricard no tenia massa ganes d’anar a la plaça de Sant Pere:

• A la plaça de Sant Pere, vols anar?,em va preguntar. No l’has vist prou vegades?
• Sí, però hi vull anar.
• Per què hi vols anar?, em va preguntar.
• Per veure l’ambient. Els preparatius del concili…
• Tu i el concili…, em va dir. No saps parlar de res més?
• Només vull donar un cop d’ull, li vaig dir, amb to de súplica. I va acceptar d’acompanyar-me.

A la plaça de Sant Pere, l’enrenou era gran. Hi havia més cables que persones. Més obrers que turistes. La RAI s’havia fet seu aquell immens espai. L’ambient era indescriptible. La plaça de Sant Pere tenia l’aspecte d’un rusc d’abelles. Tot era moviment, Obrers especialitzats treballant contra rellotge. No es veia ni un sol obrer aturat. Tots semblaven estar afectats per la mateixa febre: la febre de les grans vigílies.

En un moment determinat, em vaig quedar embobat mirant les múltiples finestres del Palau Apostòlic, la residència oficial dels Papes. Sabia que el Palau Apostòlic té més de 1.400 habitacions, a les quals s’hi pot accedir per un laberint d’un miler de trams d’escales i 20 patis interiors. Les finestres del Palau Apostòlic sumen un total de 12.523 finestres, la major part de les quals donen a l’interior. Jo estava mirant les que donen a la plaça de Sant Pere. En Ricard va venir fins a mi.

• Es pot saber què mires?, em va preguntar.
• No res -li vaig contestar-, les finestres del Palau Apostòlic.
• Hi ha alguna cosa que vulguis saber?
• Ja que m’ho preguntes, si. Vull saber quines són les finestres de les estances papals.
• Les del penúltim pis. Les quatre del costat esquerre. Les veus?
• Sí, és clar que les veig. Però vull saber quina d’aquestes finestres correspon al despatx privat del Papa.
• La tercera començant per l’esquerra. I perquè ho vols saber?
• Perquè tinc entès que aquesta finestra -durant el pontificat de Pius XII- era la única que es veia il.luminada fins a les tantes de la nit.
• Què vols dir, amb això?
• Que Pius XII -segons tinc entès- treballava 14 hores diàries. I aquest és el motiu que fos la única finestra que tingués el llum encès fins a les tantes de la nit.
• I tu t’ho creus, això?, em va preguntar en Ricard.
• I per què no?, li vaig contestar.
• Ai, Jaume, Jaume!...No t’ha passat pel cap que -això del llum encès- pot ser cosa de la cúria, per tal que, els que són com tu, pensin això mateix que penses tu?
• Francament, no. No m’ha passat pel cap. A més: què vols dir amb això dels que són com jo?

En Ricard es va posar a riure, Era un riure entre benevolent i burleta.Jo també reia, esperant la seva resposta:

• Em refereixo als que són ingenus, com ara tu.
• I això és bo o dolent?
• No és ni bo ni dolent. Només que, amb el temps, es perd.

No cal dir que en Ricard tenia tota la raó. Ell ja estava de tornada d’aquestes coses, jo no. I crec que això explica el meu neguit de la vigília de l’11 d’octubre del 1962. Plovia a bots i barrals. I temia que la pluja pogués espatllar -o simplement deslluir- la solemne inauguració del concili, que era el que més esperava, des de la meva arribada a Roma, recent ordenat capellà.

Cal que digui que -durant les dues setmanes anteriors a la inauguració del concili- el meu interès per aquell esdeveniment històric s’havia triplicat. Havia assistit a nombroses conferències, impartides per il.lustres teòlegs, el nom dels quals m’era familiar. Teòlegs com Hans Küng, que ja era famós aleshores, o com d’altres que havien sigut vetats per Pius XII per mitjà de la carta Humani Generis, publicada l’any 1950. Teòlegs de la talla de Chenu i de Congar, dominics, de l’escola de teologia de Le Saulchoir, o com els jesuïtes H. de Lubac -el gran amic i defensor de T, de Chardin- o Danielou, principals impulsors de la “Nouvelle Theologie”, vetada -com ja he dit- per Pius XII, però indultada per Joan XXIII, de tal manera que -aquests teòlegs van ser presents en el concili, ja fos en la fase preparatòria (com Chenu, per exemple) o en les sessions conciliars, en qualitat d’experts o de pèrits. Cito aquests teòlegs perquè -per molt paradoxal que sembli- en aquells dies eren dels més sol.licitats. I un servidor -fent honor a la meva ingenuïtat, com bé deia en Ricard- anava de bòlit perquè els volia conèixer tots. I quasi que ho vaig aconseguir. Gràcies a les cartelleres d’anuncis de la Universitat Gregoriana o de la meva residència a Roma. que -en aquells dies- eren plenes a vessar de tota mena de propostes.

Segueix plovent. Sol, en el meu pis de Blanes, beneeixo la pluja d’aquesta nit d’octubre, que tant em recorda la d’aquell 10 d’octubre, vigília de la inauguració del concili. De tant en tant, un llampec fa trontollar uns segons els llums del pis, com si -el tro que segueix al llamp- fes tremolar de por les moltes bombetes que mantinc enceses en aquestes hores de la nit, com la millor estratègia per continuar escrivint, sense caure en la nostàlgia, la temptació permanent en la meva situació actual. Demà no haig de matinar, com en el cas d’aquell 11 d’octubre, que guardo en la meva memòria com un dia màgic.

A les 6 del matí ja m’havia llevat. Mentre anava cordant els botons de la sotana, no deixava de mirar la finestra de la meva habitació, a fi de saber si encara plovia. Vaig haver d’obrir-la i treure la mà per saber-ho del cert, perquè, en aquella hora, encara era fosc. La meva habitació estava situada en el segon pis de la residència per a capellans, que encara conservava el nom del seu antic propietari, ni més ni menys que el cardenal Merry del Val, Secretari d’Estat de Pius X, famós pel seu caràcter irascible. Merry del Val va fer donació a l’episcopat espanyol de la seva residència, el palau Altemps, ubicat en la Via Sant Apol.linare, nº 8. Ocupava tot el carrer, que, més que carrer era un viale (un carrer estret i curt), però molt cèntric. L’episcopat espanyol el va transformar en residència per a capellans espanyols, residents a Roma. L’octubre del 62, el palau Altemps no tenia cap habitació lliure. Com, d’altra banda, totes les residències de Roma. El concili havia mogut molts capellans a viatjar a Roma, ja fos per estudiar, ja fos per seguir de prop el concili, com en el cas del canonge González-Ruiz, de Màlaga, conegut pels seus llibres, de mentalitat avançada, que algun dels Pares conciliars va citar en la seva intervenció en l’Aula conciliar.

L’Aula conciliar era realment una aula. Ocupava tota la nau central de la basílica de Sant Pere. Potser no està de més que recordi -per si algú no ho sap- que la planta de la basílica de Sant Pere té 39.800 metres quadrats. Això vol dir que, en el seu interior, hi caben 12 camps de futbol, dels més grans i complets. Tenia molta curiositat per veure l’Aula, el dia de la seva estrena. A tal fi, havia quedat amb l’amic Martín Descalzo -amb qui havia fet amistat, al cap de poc de la meva arribada a Roma- de trobar-nos davant d’una de les portes laterals de la basílica.

De manera que vaig sortir de la residència abans de les 7 del matí. El primer que vaig comprovar, en sortir de la residència, és que havia parat de ploure. Això em va permetre prescindir del paraigua, que em feia més nosa que servei. També em feia nosa la sotana, però encara no havia arribat l’hora de poder-ne prescindir. La sotana no em deixava córrer, però sé que vaig anar fins a la plaça de Sant Pere quasi corrents.

L’amic Martín Descalzo ja era en el punt d’encontre quan hi vaig arribar esbufegant. Em va obsequiar amb una tarja d’acreditació especial, reservada als periodistes de confiança (per dir-ho d’alguna manera). Me la va penjar al coll, amb una cinta dels colors de la bandera del Vaticà. El guàrdia suís -que vigilava la porta lateral de la basílica- ens va deixar entrar sense problemes.La plaça de Sant Pere ja era plena en aquella hora. Poder entrar a la basílica, convertida en Aula conciliar, va ser també un moment màgic. Tot era a punt. La nau central s’havia convertit en Aula, en el ple sentit de la paraula. Cada seient tenia al davant un pupitre. En cada pupitre hi havia una carpeta i un bolígraf, lligat al pupitre amb una cadeneta. Això em va fer gràcia. “La cúria no es fia dels bisbes”, vaig pensar. “Ni els bisbes de la cúria”, com ben aviat seria fàcil de comprovar. Coses meves. En José Luis ja tenia pensat el lloc que volia ocupar: en el creuer de la nau central, prop de la tribuna destinada als cardenals i davant per davant de la destinada als “observadors”, de les altres esglésies cristianes, la nineta dels ulls de Joan XXIII. Darrera de l’altra major, hi havia el de la gloria de Bernini, que es fa servir en les beatificacions. En aquest altar hi ha un retaule que em va robar el cor. És un retaule molt especial. Hi ha un camafeu d’alabastre, que conté un colom blanc, símbol de l’Esperit Sant. El retaule té la forma d’una immensa custòdia d’or. Els raigs de la custòdia brillen com l’or i -com els de la custòdia- s’escampen en totes les direccions, Vaig dir a en José Luis:

• Si m’ho permets, m’agradaria fer una pregària davant d’aquest altar. Al capdavall, el protagonista del concili -si no m’equivoco- és l’Esperit Sant, no?
• Tens tota la raó, em va dir en José Luis. T’acompanyo. I es va agenollar en el mateix banc, al meu costat.

En José Luis duia un transistor de butxaca. Pensava en tot. Es va treure el transistor de la butxaca i , després d’escoltar-lo una estoneta, em va dir: Ya, ya, ya… Ja, què?, li vaig preguntar, intrigat. “Ya empieza el desfile de obispos. Escucha”. I em va encastar el transistor a l’orella. S’escoltava -llunyà i somort- l’himne “Ave, Maris Stel.la” (“Salve, Estrella del Mar”), cantat pels bisbes de tot el món. Eren les 8’35 h. del matí. Sortien de la capella Sixtina -segons em va informar en José Luis-, en direcció al Portone di Bronzo, i d’allí, a la plaça de Sant Pere, on la multitud els esperava amb un entusiasme mai vist. Els aplaudiments tenien el va i ve de les onades, ja que hi havia espectadors de tot el món, i cada grup aplaudia amb més intensitat els “seus” bisbes. Jo els sentia com aquell que escolta el mar a l’interior d’una caracola marina. Aquest era l’efecte que recordo. La desfilada dels Pares conciliars va durar una hora. Des de la cúpula de Miquel Àngel, la solemne processó de mitres blanques devia semblar una riuada de veles blanques en un mar imaginari de gent devota. Un espectacle únic, sense cap mica de dubte. Per fi -a les 9’30 h.- el Papa Joan va aparèixer en el llindar de la porta principal de la basílica, oberta de bat a bat. Vist a contrallum, em va fer l’efecte d’una aparició divina. La llum de l’exterior l’envoltava d’una aureola blanca com la seva sotana. Tenia tantes ganes de veure’l, que vaig canviar de lloc dues o tres vegades. Va entrar dalt de la cadira gestatòria -la més incòmoda del món, en l’opinió del Papa Joan. I deu ser veritat, perquè -a les primeres de canvi- va fer un senyal als sediari (els portadors de la cadira papal), indicant que volia entrar a peu. I així va ser. I llavors sí: el meu desig de veure el Papa de prop, es va complir. Ara mateix, si acluco els ulls, el segueixo veient. El veig avançar pel passadís central de la basílica. Els Pares conciliars s’han posat drets. Després d’un moment de dubte, han començat a aplaudir. I ja no han parat fins que el Papa ha arribat a l’altar major de la basílica.

• Per què han dubtat, abans d’aplaudir?
• Avui ho sé. Perquè el propi Papa Joan havia demanat que no s’aplaudís a l’interior de la basílica, però aquell dia va poder més l’estima que el Papa Joan, amb la seva sola presència, despertava en el cor dels Pares conciliars, arribats a Roma de totes les parts del món.El van aplaudir amb una barreja de respecte i d’amor, que no té parió en la història de l’Església. Alguns Pares conciliar no paraven de fer fotos, com si fossin turistes. Altres es van desplaçar del seu lloc per veure’l més de prop. I no van faltar els que es van treure uns binocles de la butxaca per veure’l millor, sense moure’s del lloc.

Pel que a mi respecta, mai no m’he sentit tan feliç com en aquella ocasió. Han transcorregut 58 anys des d’aquell 11 d’octubre històric. Són quasi les 6 de la matinada. I només de pensar en aquell dia, no sento cansament ni son. Em vull acomiadar de vosaltres -amics i feligresos- amb un últim detall del Papa Joan. Els seus ulls espurnejaven d’alegria. Havia aconseguit el que semblava impossible: reunir totes les forces vives de l’Església en la basílica de Sant Pere del Vaticà. I encara més: també havia aconseguit que hi fossin presents els germans de le altres esglésies cristianes. Això era el que el feia més feliç. I tu com ho saps?, algú es deu estar preguntant.

• Perquè, quan va passar pel davant de la tribuna reservada als “observadors”, es va aturar i, en lloc de seguir beneint, com venia fent, es va quedar amb la mà dreta a mig aire, sense saber què fer. Aquest moment de dubte em va impressionar, perquè era un senyal de respecte del tot inèdit en l’Església catòlica.

Els observadors ho van entendre -amb els mateixos termes que us explico-, perquè van ser els mateixos observadors -de les altres esglésies cristianes- que el van treure de dubtes.

• I com ho van fer?
• Simplement, acotant el cap. Senyal inequívoca que ells també -a pesar d’estar separats de l’Església catòlica, per raons històriques- volien ser beneïts per aquell Papa únic, per aquell Papa extraordinari, que els havia convidat a assistir al concili. I el Papa Joan -llavors sí-, els va beneir. I va fer més: es va atansar a la tribuna del observadors amb els braços oberts, com si els volgués abraçar.

En la primera fila d’aquesta tribuna hi havia l’únic seglar present en el concili. Ni més ni menys que Jean Guitton, el filòsof francès, que sempre se l’associa a Pau VI. I és veritat que eren amics. Però també ho era de Roncalli, en els anys en què aquest va ser Nunci a París. Va mantenir amb Jean Guitton més d’una conversa. I us puc assegurar que, en una de les converses, la necessitat d’un concili que tingués com a principal objectiu la unió de tots els cristians, va aflora com una rosa en mig d’un esbarzer. Perquè, per assolir aquest objectiu era precís emprendre una reforma a fons de l’Església, i això no era gens fàcil.

Roncalli va quedar impressionat per una confidència que li va fer Jean Guitton. Aquesta: “Mai no he pogut entendre perquè el meu millor amic i jo no podíem pregar junts. Érem infants. Ell, era d’una família protestant. Jo, d’una família catòlica practicant. Ho podia compartir tot, amb el meu millor amic: joc, lectures, hores d’estudi, tot, llevat d’una sola cosa: No ens era permès de pregar junts. Vostè creu que això està bé?”

Joan XXIII, quan va ser hora, el va convidar a assistir al concili. Era la resposta de Roncalli a la confidència de Jean Guitton. No havia oblidat les seves paraules. I heus aquí que, després de beneir els “observadors” -i mentre els Pares conciliars seguien aplaudint- el Papa Joan es va atansar a Jean Guitton i li va dir alguna cosa a cau d’orella, desafiant així el protocol papal. I què li va dir? De debò ho voleu saber?

Doncs aquí va. Li va dir: “el meu pensament està en vostè”, un altre moment màgic que poca gent coneix. I amb aquesta màgia us deixo. Si us agrada, en seguirem parlant.

Que tingueu tots un bon diumenge, un 11 d’octubre amarat de pau.

Vostre: jaume. 10 i 11 d’octubre, del 2020.