LAS LLÀGRIMES DE PERE

LES LLÀGRIMES DE PERE.

1.- Les llàgrimes de Pere són més alliçonadores que tots els catecismes junts.

2.- Crec en la mirada de Jesús. Perquè ens fa veure coses que, per nosaltres mateixos, no hauríem sigut capaços de veure.

3.- Benaurats els que ploren -va dir Jesús-, perquè seran consolats. Aquell dia -ja us ho dic jo- ningú dels que el seguien va plorar. Ningú.

4.- El Déu creador de l’Univers és inabastable. Se m’escapa. En canvi, el Déu que habita en la meva consciència, no se m’escapa. Ni jo tampoc. Jesús és el meu presoner i el meu escarceller.

5.- Jesús no va dir mai que fos Déu. Per això és el meu Déu.

6.- “Pare: en les teves mans encomano el meu esperit”, va dir Jesús des de la creu. L’esperit és tot el que Déu ens demana.

7.- El cec no veu la llum, però sap que la llum existeix. És més: la desitja més que cap altra cosa. El que no fa és negar-la.

8.- Negar la realitat és cosa de la jerarquia eclesiàstica.

9.- Atès que Sant Pere passa per ser el primer Papa de l’Església, se’m fa estrany que cap altre Papa no hagi plorat. Vol dir, això, que cap Papa, llevat de Pere, no ha negat mai Jesús?

10.- Si és així, confesso que, a mi, això em fa plorar. Parodiant l’Alcover, poeta mallorquí, us dic que: “La font que no raja, la font que no plora, em fa plorar a mi”.

11.- Plorar és saludable. Fer plorar, no. Mai.Us convido, doncs, a plorar per totes les persones que els Papes i l’Església han fet plorar. Qui sap si aquesta no fora la millor manera de celebrar la festivitat de Sant Pere, l’apòstol que va negar Jesús per covardia. Vostre: Jaume.

PS.- Felicitats a tots els Peres. Especialment a Mn. Pere Torres, company de curs. Vull agrair -des d’aquí- les mostres de solidaritat que, encara avui, vaig rebent, arran de la meva situació i del silenciament a què em vaig veure abocat amb motiu de la mort del meu fillol, Kekeo, el jove brasiler, major d’edat, que vaig acollir a casa meva. Mai hauria imaginat que em veuria obligat a repetir aquesta obvietat -la seva majoria d’edat-, cada vegada que parlo d’ell. No per això, he deixat mai de parlar-ne. He plorat la seva mort molt més que la seva mare, de la qual ell, en bona part, fugia. “Llorar -com bé diu la cantant Dolores Vargas- no es privilegio de mujeres, pues yo he visto llorar a muchos hombres” . I és que plorar, no és el problema. El problema és que hi hagi tantes coses injustes -que potser no hi serien, si entre tots decidim extirpar-les- que són la causa d’un diluvi de llàgrimes tan universal com el que va viure el patriarca Noé (donant per bona la seva existència, quod est demonstrandum).

PS 2.- A Mn. Salvador Batalla (per tantes coses entranyable), Gràcies pel teu escrit, que m’ha fet feliç. El paràgraf anterior, també va per tu.