EL MAGISTERI ECLESIÀSTIC. Conceptes Clars 16

Post date: Jun 12, 2017 8:53:46 AM

Nota prèvia: El tema que m’he proposat aclarir és complicat per definició. Va lligat a tota la història de l’Església, i aquesta és inseparable de la Història de la Humanitat.

A partir d’aquest primer aclariment, em limitaré al magisteri exercit pels Papes i les encícliques. I m’hauré de referí, per força, al tema del dogma de la infal.libilitat. No estarà de més recordar, doncs, que no pretenc esgotar el tema, sinó “opinar” sobre un tema complex, perquè va lligat al tema del poder de l’Església. La pèrdua dels Estats Pontificis, en el segle XIX, va motivar a Pius IX a convocar el Concili Vaticà I, amb el propòsit de reforçar al màxim el poder espiritual de l’Església. Ho escric en cursives perquè es tracta d’una expressió contradictòria en els seus termes. La pèrdua del poder terrenal justificaria, per exemple, que l’Església esdevingués més espiritual, o, si es vol, més evangèlica, però no més poderosa. El poder és poder sempre. I l’Església ja l’havia exercit de totes les maneres possibles. La principal de les quals eren les condemnes, les excomunions, els anatemes i la Inquisició. D’aquí ve que Voltaire considerés que l’Església era un dels principals obstacles del progrés que postulava la Il.lustració, precisament perquè havia passat de perseguida a perseguidora. I els seus crims, com a perseguidora, eren tant o més horribles que els que va patir com a perseguida.

El que em proposo, doncs, és oferir uns punts de reflexió sobre un tema que, a partir del Vaticà II, és d’una gran actualitat, però ningú no ho diria, perquè és un tema “tabú”, per la reacció de Joan Pau II i de Ratzinger, més endavant Benet XVI, contra la “reforma pastoral” (o la reforma a seques de l’Església) que Joan XXIII va iniciar amb una santa gosadia, que ningú no s’esperava, amb la convocatòria del Concili Vaticà II.

Atès que la doctrina del Vaticà II segueix vigent (fins que no es convoqui un nou Concili), el meu referent -per poder opinar- és la doctrina del Vaticà II i l’esperit de Joan XXIII, que va obrir una nova era en la història de l’Església. A més de convocar el Concili, va escriure dues encícliques, que són, de llarg, les millors d’aquest gènere epistolar. Em refereixo a les encícliques “Mater et Magistra” i “Pacem in terris”.

MAGISTERI: Etimològicament, ofici d’ensenyar.- Ofici de Mestre (en llatí, magister).- Magisteri de l’Església = Ensenyament de l’Església.

La pregunta és: Quan es comença a formar l’Església?

Jesús no va fundar l’Església, tal com l’entenem avui, o sigui: com una Institució.- Jesús va predicar el “regne de Déu i la seva justícia”.- Però el “regne de Déu”, en llavis de Jesús té un sentit escatològic. No manquen els estudiosos que consideren Jesús un profeta apocalíptic.- L’arribada del Regne de Déu, al principi de la seva predicació, era imminent.- Després, era pròxim.- Finalment “ja estava entre vosaltres”. Ja havia arribat? No. Almenys en el N.T. no està clar que ja hagi arribat.- En el diàleg amb la samaritana, Jesús afirma que: “arribarà un dia en què els veritables adoradors de Déu ho seran en esperit i veritat”.

Què volia dir, amb això, Jesús?

El diàleg amb la samaritana està considerat com el primer diàleg ecumènic. La raó és que els samaritans no seguien la religió del Temple. No practicaven el Judaisme. Jesús no sols no els condemna, sinó que escurça distàncies. Per altra part, la “paràbola del bon samarità” ens presenta el “bon samarità” com exemple de persona que interpreta a la pràctica l’amor al proïsme (és, doncs, el primer cristià, només que Jesús, quan predicava, no era, encara, el Crist).

ELS MESTRES DE LA LLEI: de l’època de Jesús, encarnen el “magisteri” de l’Antic Testament. Com? Interpretant la Llei (la Thorà). Les seves interpretacions són la Thorà oral.

Jesús, en aquest sentit, també era un “mestre de la Llei”.- Predicava en les sinagogues, i en el Temple, a pesar que era -sobretot- un predicador itinerant.- Amb els “mestres de la llei” del seu temps manté vives discrepàncies.- Els Mestres de la Llei li fan preguntes que són paranys.

EN UNA OCASIÓ, JESÚS ÉS ANOMENAT “MESTRE BO”

• La seva resposta és: ¿per què em dius bo? Bo, només ho és Déu.
• No protesta pel substantiu Mestre, sinó per l’adjectiu (bo).
• En la “Santa Cena (l’últim sopar) diu els deixebles: “Vosaltres em dieu “mestre” i ho sóc.- Però la lliçó que ´dóna als apòstols és la humilitat (amb el fet de rentar-los-hi els peus).
• Finalment, Jesús ensenya als seus apòstols que, de mestre, només en tenen un.

EL MAGISTERI, DONCS, SEGONS ELS EVANGELIS, ÉS EL DE JESÚS.- NO N’HI HA D’ALTRE.

Sant Pau, quan dóna el tret de sortida del Cristianisme, diu ben clar:

“Apodereu-vos de la ment de Crist”.- Les cartes de Sant Pau es van escriure 40 anys després de la mort de Crist.- No totes són d’ell, però són paulines.- Segueixen el seu pensament (Vegeu les “Cartes Pastorals”).- Les primeres comunitats apostòliques són les primeres esglésies.- Ecclesia significa comunitat.- L’evangeli expressa la fe dels apòstols en la resurrecció de Jesús (el Crist, perquè ha vençut la mort, i aquest fet el converteix en el Messies, el Salvador.- La predicació dels apòstols és el Kérigma.- La predicació pasqual.-)

El magisteri apostòlic, doncs, no és una “font de revelació”, afegida a l’Escriptura o a la Tradició jueva, sinó una font d’interpretació; la garantia del sentit autèntic.

El primitiu magisteri, per tant, és comunitari.- El propi Pau vetlla per la recta doctrina de les comunitats i lluita contra les desviacions. En la 1ª Carta als Corintis, Pau els diu: “Pau és vostre” (no vosaltres de Pau.- “Apolo és vostre” (no vosaltres d’Apolo).- “Cèfas” (Pere) és vostre” (no vosaltres de Céfas).- Tot és vostre i vosaltres de Crist.

Són els cristians “infantils” els que diuen “jo sóc de Pau o d’Apolo” (Jo sóc de l’Opus o dels neocatecumenals.-Ja m’enteneu).

EL GRAN CANVI VE A PARTIR DE CONSTANTÍ I DEL CONCILI DE NICEA.- L’emperador Constantí adopta la fe cristiana com element de cohesió de l’imperi, que havia iniciat la seva decadència.- Divideix l’imperi en províncies i les fa coincidir amb els bisbats.- En cada bisbat posa un bisbe (episcopus= vigilant).- L’era apostòlica queda, doncs liquidada.- En el Concili de Nicea (convocat i finançat per Constantí, el bisbe de Roma no hi és present.- Se’l va convidar o no? No se sap, però cal deduir -en justa lògica- que el Primat no era, encara, el primat absolut que és obra de Gregori VII (amb el seu “dictatus Papae”).-

La principal atribució del poder omnímode del Papa és l’elecció de bisbes. Fa i desfà en els Estats Pontificis.- Des d’aquí, cal fer un salt fins a Pius IX, i després un altre fins a Pius X.- L’antecedent del magisteri papal és l’encíclica “Ubi Primum” (1744), de Benet XIV.

ENCÍCLICA.- Etimològicament és una carta circular, que, en principi, no s’utilitzava per ensenyar, sinó per comunicar. Ara bé: els Papes “ensenyaven” condemnant.- L’antecedent del que després vindrà és la butlla de Lleó X, “Exsurge Domine”, en la qual condemna els 41 errors de Luter.- En les encícliques “modernes”, els Papes adopten el to d’ensenyament, com si fossin professors en les seves aules, però no s’obliden mai d’alternar els ensenyament amb les condemnes. L’exemple més notable és Pius IX, que va publicar 38 encícliques (va tenir el pontificat més llarg de la història).- El 2 de desembre de 1864, Pius IX va publicar l’encíclica “Quanta Cura”, acompanyada d’un document annexe, titulat “Syl.labus Errorum”, en el qual condemnava els 80 errors dels temps moderns.- El món va rebre el Syl.labus amb tota mena de sarcasmes. El govern francès el va prohibir (i això que, les tropes franceses eren aliades del Papa en front de les tropes italianes del Rissorgimento). Lleó XIII (successor de Pius IX) va publicar 75 encícliques.- Nota: pel que fa als anteriors, Pius Vi, en vint-i-quatre anys de pontificat, n’havia publicat dues. I Pius VII (en 23 anys), dues.

L’anticlericalisme lliberal es començar a forjar a partir d’aquests excessos magisterials. Recordeu que Pius IX és el Papa del Vaticà I, el Concili inacabat, que va declarar el dogma de la infal.libilitat.- La nit abans de procedir a la votació definitiva, 55 bisbes van abandonar el Concili, per evitar haver de votar.- El 20 de setembre del 1870, les tropes italianes entraren a Roma, i el Concili es va interrompre.

Pius IX es declarà presoner del Vaticà. I va emetre el document “Non Expedit”, en virtut del qual els italians no podien votar ni ser votats. Podien ser catòlics o italians, però les dues coses juntes no.

El dia que les tropes de la reunificació d’Itàlia entraren a Roma, un mil.leni i mig d’història de l’Església va arribar al seu final. Més endavant, Pius XI i Mussolini signaren els Pactes de Letrà, que van significar el reconeixement de l’Estat del Vaticà i la renúncia de l’Església als Estats Pontificis, inclòs el de la Ciutat de Roma. Per la llei de garanties, l’Església va rebre grans quantitats de diners i la protecció i restauració dels Temples pertanyents als Estats Pontificis.

Bé, fins aquí hem arribat. Ara estem més preparats per abordar la tensió creada arran del Concili Vaticà II, de Joan XXIII, i la involució de Wojtila.