GAUDET MATER ECCLESIA

“GAUDET MATER ECCLESIA”.

Aquestes tre paraules són les primeres del discurs que va pronunciar Joan XXIII l’onze d’octubre del 1962. Aquest dia, el concili Vaticà II va començar la seva singladura. Va ser, per mèrits propis, un dia històric.

L’espectació que va despertar en el món la convocatòria d’un concili ecumènic va ser enorme. Però val a dir que, el dia de la inauguració d’aquell esdeveniment històric, l’interès que va despertar la convocatòria, ja s’havia disparat. La meva sensació era que el món sencer tenia els ulls posats en la celebració de la cerimònia inaugural d’aquell gran esdeveniment. S’esperaven grans canvis d’aquella magna Assemblea de bisbes i cardenals, que eren a Roma, fidels a la crida de Joan XXIII.

Jo era a Roma en aquelles dates. No hi era com un turista, sinó com un capellà recent ordenat que va ser enviat a Roma pel bisbe Cartanyà, de Girona, el mateix que m’havia ordenat. Mai he cregut que la decisió d’enviar-me a Roma fos exclusiva del bisbe Cartanyà. La comunicació oficial, no hi ha dubte que era seva. Vaig rebre una carta del bisbat en la qual se’m deia que el bisbe em volia veure. El dia assenyalat vaig anar a Girona i em vaig presentar en el Palau episcopal, a l’espera de la cita que tenia amb el bisbe. L’entrevista va ser curta, però molt positiva. El bisbe Cartanyà em va comunicar que volia que anès a Roma, a completar la meva formació acadèmica a la Universitat Gregoriana, de Roma. El primer any havia d’obtenir el títol de Batxiller en teologia, i el segon, el títol de llicenciat, que venia a ser com una revàlida dels quatre cursos de teologia que havia estudiat en el Seminari, amb resultats excel.lents, i els dos últims, amb matrícula d’honor.

Mentiria si digués que va ser una sorpresa, perquè, en realitat, desitjava en secret que això succeís. Però una cosa és desitjar-ho i l’altra, que el desig es faci realitat. Això últim no va succeir fins que el bisbe no em va comunicar que, el meu primer destí, de capellà recent ordenat, seria Roma. La meva alegria és fàcil d’imaginar. Però el que ningú no sap és que, en el transcurs de l’entrevista amb el bisbe, vaig gosar preguntar-li si, en lloc d’estudiar teologia, no podia estudiar literatura, que era una assignatura que, des de sempre, havia gaudit de la meva preferència.

El bisbe Cartanyà va quedar una mica sorprès. Em va mirar, es va posar la mà al mentó i s’ho va rumiar una mica, abans de donar una resposta a la meva petició. I heus aquí les paraules que em va dir:

• Conec la teva afició per la literatura. Em consta que, en el Seminari, et diuen “el poeta”. En l’Església abunden els capellans amb vocació de poeta. Mn. Cinto Verdaguer és el millor exemple. Però el meu desig, xiquet, és que, primer estudiïs teologia, i després en tornarem a parlar.

El`bisbe Cartanyà era de Tarragona, i d’aquí ve que em digués “xiquet”. I aquí es va acabar l’entrevista amb el bisbe.

La decisió del bisbe no va ser cap contratemps. Més o menys ja m’esperava que la seva resposta seria la que va ser. De manera que vaig sortir del Palau Episcopal feliç i content. Durant tot l’estiu no vaig pensar en altra cosa que en l’anada a Roma i em vaig preparar a consciència. Ben aviat vaig saber que, en aquella ocasió, tenia l’oportunitat de viatjar a Roma en tren. La raó era que s’havia organitzat un tren exprés per tal de satisfer la gran demanda de capellans i seminaristes de tot España que desitjaven anar a Roma a finals d’estiu, bé fos per cursar-hi estudis, com en el meu cas, bé fos per assistir al concili, que, aquell estiu del 62, estava en boca de tothom.

Per anar-hi en tren, calia primer fer una reserva i, posteriorment, adquirir el bitllet fent arribar l’import a l’adreça d’un capellà, que havia organitzat el viatge, negociant amb la RENFE un preu mòdic, a canvi de garantir un nombre determinat de viatgers. Això era determinant per aconseguir un bitllet col.lectiu. La data límit per entregar els diners va coincidir amb les inundacions del riu Besòs, que van tenir com a conseqüència la paralització dels mitjans habituals de transport. Els trens de rodalies no funcionaven. Per un moment vaig témer que em quedaria sense el bitllet col.lectiu. Per fi, a última hora, el problema es va solucionar. Alguna dia explicaré com es va solucionar, perquè crec que val la pena.

El tren col.lectiu va sortir de l’Estació de França. En aquell tren només hi viatjaven capellans i alguns seminaristes. Avui, amb la manca de vocacions, no l’hauríem omplert. Es va fer de nit, i en els compartiments del tren, la majoria dels capellans dormien. Jo estava despert, fora del compartiment, en el corredor, mirant per la finestra el paisatge nocturn que s’oferia als meus ulls. Vaig constatar que, a pesar que tots érem capellans, no era fàcil entaular conversa, i encara menys fer amistat amb algun dels capellans del mateix compartiment o dels compartiments veïns. En algun moment es va apostar al meu costat Mn. Martínez Sistachs, i vam conversar una estona. Ell ja havia estat a Roma, a estudiar Dret Canònic. Era el Secretari privat del Dr. Jubany, bisbe auxiliar de Barcelona. Aprofitant que el bisbe Jubany ja era a Roma. anava a Roma amb el propòsit de fer el doctorat en Dret Canònic. Més endavant, els companys de la Residència per a capellans, on ens allotjàvem, em van comentar -sotto voce- que en Martínez Sistachs anava per bisbe. A mi no em va passar mai pel cap que algú pogués estudiar per bisbe.

A l’Estació Termini, vaig veure -amb gran satisfacció- que alguns capellans de les diòcesis de Catalunya esperaven la nostra arribada. A mi, concretament, m’esperava Mn. Joan Busquets, capellà gironí, de qui conservo un gran record. Em va portar, amb la seva vespa fins a la meva residència, situada prop de Piazza Navona, a la Via Sant Apol.linare, nº 8. En altre temps, aquell edifici, de dimensions colossals, havia sigut la residència habitual del cardenal Merry del Val, Secretari d’Estat de Pius X. Aquest cardenal era d’ascendència espanyola i havia fet donació del seu palau a l’episcopat espanyol. Posteriorment, l’episcopat espanyol va reformar el palau i el va convertir en una residència, destinada als capellans que anaven a Roma a estudiar.

Aquells dies, la ciutat de Roma era una ciutat ocupada pels bisbes de tot el món, que havien desembarcat allí, talment els aliats a les platges de Normandia. Hi havia bisbes a tot arreu. En els bars, les llibreries, les pizzeries i en el transport públic. Un s’havia d’esforçar per distingir-los de la resta dels ciutadans. L’anell episcopal era la pista més segura. La vida de Roma s’havia transformat. La imminència de la celebració del concili era el motiu principal d’aquesta transformació. Durant aquells dies, vaig poder acomplir un objectiu que ja duia de cap:vaig conèixer personalment en José Luis Martín Descalzo, de qui havia llegit la pràctica totalitat dels llibres que havia publicat. Gràcies a aquest fet, no vaig necessitar cap recomanació. M’hi vaig presentar i ens vam fer amics a les primeres de canvi. Gràcies a aquesta amistat, vaig fer uns progressos que estava lluny d’imaginar. Vaig visitar amb ell l’Aula conciliar, l’Oficina de Premsa del concili, de recent creació, i el que és més important: vaig aconseguir una acreditació per poder assistir a la cerimònia inaugural del concili, com a acompanyant de l’esmentat Martín Descalzo, que tenia molts bons contactes.

El dia abans de la inauguració, en José Luis ja m’havia fet entrega d’un sobre que contenia tota la informació de la fase preparatòria del concili, amén del discurs que el Papa havia de pronunciar l’endemà. L’única condició era que el discurs del Papa no es podia publicar o donar a conèixer fins l’endemà. Però el podia llegir, això si, en la versió original i en la traducció a l’espanyol. El sobre contenia, també, la informació precisa del nombre de bisbes -de cardenals i patriarques- que serien presents a la cerimònia d’inauguració. El nombre de Pares conciliars era el més elevat de la història dels concilis: 2.500 bisbes, procedents de 116 països diferents. D’aquests, 840 eren de l’Europa occidental (el grup més nombrós). 601, de l’Amèrica llatina; 332, de l’Amèrica del nord; 256, del continent asiàtic; 250, de l’Àfrica negra; 174, del bloc soviètic; 95 dels països àrabs i 70 d’Oceania. El poder de convocatòria del Papa Joan era més gran del que ningú s’havia imaginat. Cal ser molt roí per posar en dubte una realitat com aquesta. Cap altre Papa no havia aconseguit mai una adhesió tan gran i tan universal com la que va aconseguir Joan XXIII amb tan sols 4 anys de pontificat. I ho havia aconseguit sense moure’s de Roma, sense l’ajut moral de la cúria del Vaticà i sense que l’èxit li pugés al cap. Em moria de ganes de conèixer de prop aquest home excepcional.

La nit abans amb prou feines vaig dormir. A les 7 de la tarda va començar a ploure amb una intensitat mai vista. I ja no va parar en tota la nit. Dormia neguitós. Temia que la pluja espatllés la cerimònia d’inauguració, que preveia que seria molt solemne. Tot estava a punt; tot havia estat previst, llevat d’aquella inoportuna pluja, que era la causa del meu insomni. Em vaig llevar dues o tres vegades, i en totes vaig repetir, com un somnàmbul, la mateixa operació: caminar descalç fins la finestra de la meva habitació i comprovar si havia parat de ploure. No havia parat. I me’n tornava al llit amb un desassossec cada vegada més gran.

El meu despertador va sonar a les 6 del matí. Just quan havia agafat el son, pel cansament d’una nit d’insomni. Vaig anar a la finestra, i la pluja havia minvat. Més enllà de la finestra, regnava la foscor. Semblava que tot s’havia conjurat per desanimar-me. Sortir al carrer a aquelles hores no era gens engrescador. Això no obstant, em vaig vestir i vaig baixar al menjador de la residència. Els llums eren encesos. Hi havia alguns capellans que havien arribat al menjador abans que jo. Les taules ere parades, però no hi havia servei. Hi havia -això sí- el desdejuni habitual, preparat en una taula llarga, per tal que cadascú se’l servís. Mitja hora més tard sortia de la residència. El portal era obert, però no vaig trobar ningú per anar fins al Vaticà acompanyat.

Havia deixat de ploure. En el cel es veien algunes clarianes. Vaig accelerar el pas, mogut pel convenciment que faria sol i que l’11 d’octubre seria un gran dia, tal com havia esperat i desitjat.

A mida que m’acostava a la Via della Conciliazione, sortia gent de totes bandes. I en arribar a la Plaça de Sant Pere, la gent ja havia ocupat el corredor que les tanques protegien. Per aquell corredor havien de desfilar els Pares conciliars, en una processó de mitres banques, que com a mínim duraria una hora. Jo no veuria la processó fins que la riuada de mitres blanques no entrés a la basílica de Sant Pere. Era el preu que havia de pagar pel privilegi de seguir la cerimònia a l’interior de la basílica, convertida per a l’ocasió en Aula conciliar. En José Luis ja m’esperava en el punt d’encontre que havíem acordat. I vam entrar junts a la basílica amb l’esperança de trobar el millor lloc possible.

A les 8’35 h. del matí, vam oir, llunyà i apagat, el cant Ave Maris Stella. Venia de l’interior del Palau Apostòlic. Senyal que els bisbes s’havien posat en marxar. No vam trigar gaire a sentir els aplaudiments de la multitud, que expressava així la seva alegria i donava la benvinguda als principals protagonistes de concili.

Joan XXIII havia dit que el Vaticà II seria el concili dels bisbes. A ells els correspondrà decidir els temes que el concili farà seus, després d’haver-los debatut i sotmès a votació.

L’ expectació era immensa. El que s’esperava del concili només ho sap Déu. Però el desig de reforma era evident. Com també era evident el desig d’unió amb les esglésies separades, les quals ja havien enviat a Roma els seus representants. Aquests van rebre el nom d’observadors. En la sessió inaugural, el nombre dels observadors era de 50. Però el nombre va augmentar en cada nova sessió. Se’ls hi havia reservat una tribuna en un lloc preferent. Nosaltres -en José Luis i jo- ens vam situar molt a prop d’aquella tribuna.

La magna riuada de mitres blanques va trigar una hora fins que no va arribar al seu destí. Vaig observar -atònit- que els Pares conciliars van ocupar el seu lloc sense cap problema. Tots van trobar el seu seient a la primera. Davant del seient hi havia un pupitre. I en cada pupitre, un bolígraf, enganxat al pupitre amb una cadeneta. El paper devia ser en el calaix dels pupitres, perquè no es veia enlloc. No tinc cap dubte que l’organització era perfecta. Els monsenyors del Vaticà, en això són més experts que ningú. Per altra part, Joan XXIII havia pres part en totes les activitats de la fase avant-preparatòria i de la preparatòria. Havia posat en tot el seu interès personal. Algunes decisions eren seves. Com per exemple, l’elecció dels pèrits o experts en les diverses matèries que concili havia de tractar. Per a cada activitat havia publicat el pertinent decret. L’últim intervenció del Papa va ser un missatge radiofònic, que fou molt ben rebut i àmpliament comentat. En aquest missatge va encunyar l’expressió “Església dels pobres”, que després, en el transcurs dels debats, va obrir nous horitzons a l’Església.

L’entrada de Joan XXIII a la basílica va ser un dels moments més esperats pels Pares conciliars. La meva emoció era tan gran, que no tenia prou ulls per contemplar la seva aparició. Va entrar a cavall de la cadira gestatòria, que els sediari duien sobre les seves espatlles. El Papa Joan havia dit que, aquella cadira era la més incòmoda del món. Però gràcies a aquesta cadira, la multitud que omplia la plaça de Sant Pere el van poder veure i aplaudir, que era el que, de fet, la multitud volia. Aturat en el dintell de la porta principal, oberta de bat a bat, la llum del dia era com un resplendor que semblava sorgir de la seva figura. Els Pares conciliars es van posar dempeus tots a una, i es van treure la mitra en senyal de respecte a l’home de la tiara, la triple corona del Papa. Joan XXIII va avançar pel corredor central, beneint els presents a dreta i esquerra. Alguns dels Pares conciliars no van poder resistir l’impuls d’abandonar els seus seients per anar fins la primera fila, i poder veure de prop aquell Papa tan carismàtic. Davant del Papa, els bisbes són com criatures. Uns aplaudien, altres no gosaven, perquè sabien que el Papa no volia aplaudiments a l’interior de la basílica. Al final, però, l’emoció es va apoderar dels presents i l’aplaudiment va esclatar a l’interior de l’Aula com un torrent d’aigua desbordat, difícil d’aturar.

En arribar davant de la tribuna dels “observadors”, la mà del Papa Joan va quedar suspesa en l’aire, sense acabar la benedicció que havia iniciat. En aquell moment vaig veure que els seus ulls espurnejaven d’alegria, però d’una alegria continguda, com si no gosés beneir els representants de les altres esglésies cristianes, sense que aquests li donessin permís. La humilitat d’aquell gest era tan emotiva, que no l’he oblidat mai. No crec que cap protocol sigui més respectuós amb el que entenem pels “altres”, que aquella benedicció esbossada però no acabada. Els “observadors” van entendre de seguida el dubte del Papa, i, com obeint un impuls interior, van acotar el cap tots plegats, com si fos un sol cap. Llavors sí: el Papa els va beneir i es va inclinar endavant amb els braços oberts, com si els volgués abraçar.

Podria parlar hores seguides d’aquella cerimònia inaugural del concili, que, aquests dies de confinament, he procurat recordar i reviure com el millor remei contra la solitud i la manca de llibertat. De fet, estic treballant en un projecte, del qual en el present escrit us ofereixo tan sols un primer tast, del treball que vaig fent, amb la intenció de recuperar el llegat de Joan XXIII i de mantenir viu el seu record.

En el meu record, l’11 d’octubre del 62 va ser el gran dia de Joan XXIII.

La RAI va retransmetre en directe la cerimònia d’inauguració del concili, i milions de persones d’arreu del món van seguir la cerimònia, amb els ulls posats en el Papa de la bondat i de la pau, que, amb el seu discurs, va omplir d’esperança el cor de tanta gent, necessitada d’un ajut espiritual, com aquell que el Papa Joan va saber encarnar.

Llàstima que la cerimònia va ser tan llarga, que en el moment en què el Papa va pronunciar el seu discurs, el cansament ja havia fet acte de presència en els assistents a la cerimònia inaugural. Això no obstant, aquell discurs va ser entregat a tots els Pares conciliars, i va ser un dels documents més citats en els debats del concili. Avui és considerat com una obra mestra en el seu gènere. El propi Papa el va escriure amb la seva mà i el va retocar fins que va quedar satisfet. Aquell va ser el millor programa del que volia ser el concili. Si s’analitza, és fàcil trobar-hi els punts més importants de la reforma proposada per Joan XXIII, i de l’esperit que el va moure ha posar en marxa la millor reforma que fins aleshores havia dut a terme l’Església catòlica. Les tres primeres paraules del discurs em van arribar a l’ànima:

• GAUDET MATER ECCLESIA (S’ALEGRA LA MARE ESGLÉSIA)

Recent ordenat de capellà, em vaig sentir orgullós de la meva pertinença a l’Església. Altra cosa no volia que contribuir a l’alegria de la meva Església, just en el moment en què aquesta reunia els seus fills per tal d’iniciar una reforma. Perquè sempre he sabut, que la veritable reforma comença per un mateix. I que, en el fons, només podem despertar els que ja estan desperts. Aquell matí, a la basílica de Sant Pere, em vaig prometre a mi mateix que seria fidel a l’esperit del Papa Joan, que va governar l’Església amb la bondat i l’Evangeli.-

Vostre: jaume