CARTA A JESÚS

CARTA A JESÚS, LA PERSONA QUE MÉS ESTIMO.

Estimat Amic: Gràcies per la teva visita! Mentiria si digués que no me l’esperava. Res no he esperat tant -ni amb tan deler- com la teva visita. Saps millor que ningú -perquè tu ho saps tot- que, des de la tràgica mort de Kekeo, el meu fillol, no hi ha res ni ningú que hagi esperat tant, com la teva visita. El cor no enganya. I el cor em deia que vindries. Un dia o altre, és clar, vull dir que la data concreta no la sabia.

Aquest no saber ni el dia ni l’hora, m’ha mantingut a l’aguait tot aquest temps. Confesso que, en això de mantenir-nos -a mi i a tots els que t’estimem- amb l’ànima en suspens, ets tot un mestre. En això i en tot. Ets el meu Mestre, Jesús, i voldria que fossis el de tots. Ja sé que això no depèn només de tu. Depèn de cada persona decidir el rumb de la seva vida. Jo, això, ho entenc. Ser lliure és el do més meravellós que ens ha sigut donat. I no saps pas el respecte que em mereix la llibertat de les persones. És una de les moltes coses que he après de tu. I també una de les que més admiro. El teu tracte amb les persones és sempre tan exquisit, tan deferent i respectuós, que quan penso en la manera amb què tu vas ser tractat, em vénen ganes de plorar. Sobretot, quan el maltracte prové de persones que -com jo mateix- han consagrat la seva vida a Déu. Tant és així que, d’un temps cap a aquesta banda, penso sovint que, això de consagrar la vida a Déu, és una vana il-lusió, una de les moltes que els homes ens fem, en el nostre afany de ser superiors als altres. O bé, de ser vistos pels altres com a superiors, que és l’altra cara de la mateixa moneda.

Aquest afany -tan comú entre nosaltres- no el veig en tu. I és una de les coses que més m’enamoren de tu. I qui millor que tu per ensenyar-nos en què consisteix consagrar la vida a Déu.

• Consisteix en fer el mateix que vas fer tu: consagrar la teva vida al pròxim. Començant per estimar aquella part del pròxim més necessitada d’amor, d’ajuda i de comprensió.

Si Déu vol ser estimat en els seus fills, qui és ningú per pretendre estimar Déu d’altres maners que no siguin aquesta que Déu mateix ens ha manifestat, per mitjà de tu, Jesús, el seu Fill més estimat, el Fill en qui Déu s’ha complagut. Corregeix-me, si m’equivoco.

La teva visita -tan llargament esperada- m’ha vingut com l’anell al dit. D’un temps cap aquesta banda, no hi ha res que desitgi tant com aclarir conceptes, no menys que corregir els possibles errors que pugui haver comès. “Errare, humanum est”, ho sé prou bé. Però el que em preocupa no és cometre nous errors, cosa a la qual sempre hi estem exposats, sinó induir a error les persones que més estimo, i que sé del cert que també m’estimen. Cada setmana dedico una part del meu temps a escriure un article destinat a aquestes persones. Aquesta setmana havia pensat parlar dels “cristians”. Pensava fer-ho en forma de pregunta: És fàcil o difícil, ser cristià? (Entens, ara, perquè la teva visita m’ha vingut com l’anell al dit?) Demà és diumenge. Això vol dir que l’article ha de quedar enllestit avui, millor que demà. I del dia d’avui, em queden tan sols unes hores de pròrroga, que vull aprofitar per enllestir l’article. I aquí volia arribar: Qui millor que tu, per contestar aquesta pregunta? No vols pas donar-me un cop de mà, Jesús? És fàcil o difícil, ser cristià?

Amics: disposo de la resposta, sortida dels llavis de Jesús. Del que no disposo és de més temps ni de prou espai per fer-vos-la arribar en la columna d’aquesta setmana. Us la faré arribar en la pròxima. Perdoneu l’espera, però crec que, en aquest cas, s’ho val.-

Vostre: jaume-24-X-21