DICCIONARI PERSONAL ALTERNATIU

DICCIONARI PERSONAL ALTERNATIU. (nova entrega)

Nota prèvia: Agraït per la bona acollida del meu diccionari alternatiu, us envio una nova entrega, en la qual he donat preferència a conceptes que tenen a veure amb el fet religiós, tal com acostumo a tractar-lo: com una invitació a pensar.

------------------------------------------------------------------------------------------------

RELIGIÓ I MORAL: No existeix una moral pròpiament religiosa. Existeix una tendència religiosa a moralitzar els costums. No deixa de ser una forma de domini i, per tant, una expressió de poder, dos conceptes aliens al fet religiós. La religió viscuda -o el fet religiós- no ha demostrat mai un interès real i sincer en la defensa dels Drets Humans. El Papa que més ha fet en aquest sentit va ser Joan XXIII. Va ser el primer Papa que va escriure una encíclica -”Pacem in terris”- dirigida a tota la Humanitat, i no únicament als catòlics.

ÈTICA I MORAL: No s’han de confondre. Solem associar l’ètica a la filosofia, i la moral, a la religió. D’aquí ve que la moral provingui de l’oposició entre el Bé i el Mal, considerats com a valors absoluts o transcendents. El discurs moral és un discurs “normatiu”. La moral està formada per obligacions i prohibicions: Contempla el conjunt dels nostres deures i, per tant, el conjunt de les nostres transgressions. Respon a la pregunta: “Què haig de fer?” Per tant, s’adreça a la voluntat. Tendeix a la virtut i aspira (o pot aspirar) a la santedat.

L’ètica també és un discurs normatiu, però no pretén ser transcendent, ni aspira a valors absoluts. Posa l’èmfasi en el que és bo i en el que és dolent. I respon a la pregunta: “Com vull viure?” El punt de partença, doncs, tard o d’hora coincideix amb “què he de fer?” Ètica i moral, per tant, no són guies excloents sinó que es complementen. Ambdós ens condueixen a la felicitat, la qual, per l’home ètic és saviesa, i per l’home religiós és virtut.

UN MÓN MILLOR: Durant el pontificat de Pius XII, el P. Lombardi, jesuita, va posar en marxa una campanya de gran abast, que tenia com a principal objectiu la construcció d’un món millor. Atret per aquesta idea, em vaig inscriure en un Seminari, que va tenir lloc a Segovia, en el transcurs de les vacances d’estiu. Estava a punt de complir els 20 anys.

Hi vaig anar il.lusionat i en vaig sortir decebut. Un món millor no s’aconsegueix amb paraules. El món millora en la mateixa proporció en què millora la vida i la consciència de cada persona. Vaig aprofitar el viatge per anar fins al Monestir de Silos. En el claustre d’aquest monestir hi ha un xiprer altíssim, al qual el poeta Gerardo Diego va dedicar un dels seus famosos sonets, que em sé de memòria. Em vaig quedar en el monestir de Silos uns quatre dies, gaudint de la pau, del silenci i del cant gregorià dels monjos benedictins. En vaig sortir renovat. Amb ganes de millorar la meva vida.

LES MULTITUDS: Vaig aprendre de Joan XXIII que, en les qüestions espirituals, el nombre (o la quantitat) no compta. El Papa Joan va ser més estimat que cap altre Papa. Va gaudir del fervor de les multituds, però no es va aprofitar mai d’aquest fervor. En això va ser ben diferent de Joan Pau II, que es complaïa prenent “banys de multituds”. Li agradava, fins i tot, que l’adulessin. Sobretot els joves:

• “Juan Pablo Segundo, te quiere todo el mundo”.

Ja serà menys, pensava jo. En l’Evangeli llegim que, en una ocasió, Jesús va mantenir un diàleg intens amb un noi jove, que volia ser un dels seus seguidors. Al final va ser que no. El noi jove se’n va desdir, perquè era ric. Si som capaços de llegir entre ratlles els evangelis, descobrirem, sens dubte, el seu altíssim valor simbòlic, que és el que fa que aquests llibres tan antics siguin sempre actuals. En efecte: els joves de tots els temps són -per definició- rics, i poc amants de la religió. Són rics en projectes, idees, somnis de futur i anhels de felicitat. Volen ser lliures. Ser ells mateixos. En fi: volen tot allò que la religió els prohibeix. No passa res. Ja es faran grans. Deixeu-los créixer. No vulgueu captar-los abans d’hora. Aprofiteu el temps per millorar la religió.

INQUISICIÓ: A més de ser una Institució de l’Església, creada en el segle XV -una Institució d’infausta memòria-, és també una espècie de patología que afecta la gent religiosa o molt religiosa. És cosina germana del fonamentalisme i de l’integrisme radical. L’Inquisidor no busca mai la veritat, perquè està convençut de posseir-la. En realitat, més que posseir-la, està posseït per la veritat, que és un concepte diferent. Si no busca la veritat, aleshores ¿què busca?

• Busca culpables. I si no els troba, se’ls inventa.

• L’inquisidor encarna l’horror a l’error. I ningú està més equivocat que ell, ni ningú fa més por que ell.

HERETGIA: L’heretgia d’avui és la veritat de demà.

HERETGE: No és el que crema a la foguera, sinó el que l’encén. (La frase és de Shakespeare)

VERITATIS SPLENDOR: Encíclica de Joan Pau II, que fa honor a l’esperit de confrontació, que va presidir el seu pontificat. La veritat resplendeix amb llum pròpia, no necessita ser il.luminada per les flames de cap foguera. El pontificat del Papa Wojtyla -amb l’ajuda del seu braç dret, Ratzinger- va ser un infern per a moltíssim teòlegs, sense els quals el Vaticà II no hauria existit tal com el coneixem.

POR A LA LLIBERTAT: Expressió encunyada per Erich Fromm. Ens fa por la llibertat, sobretot la dels altres, perquè pot posar en perill la nostra integritat i el nostre benestar. Només que, un benestar sense llibertat, no és un benestar complet. És més un malestar.

ELS CAPELLANS SÓN ÀNGELS: Va dir Benet XVI, el dia que va confessar públicament l’existència dels abusos a menors per part de clergues i religiosos. Va triar el pitjor moment que va trobar per fer aquesta confessió, que, d’altra banda, ja era del domini públic. Sort que és el Papa teòleg, com l’anomena la majoria dels capellans. Que per títols no quedi. A dia d’avui, encara no s’ha fet un estudi sociològic d’aquesta xacra de l’Església, que ja té dimensions de pandèmia. No conec ningú que tingui vocació d’àngel. En canvi, en conec molts que, malgrat tot, conserven intacte la vocació de servei a la comunitat. La única pega és que són homes o dones, però no són àngels.

ELS REIS D’ORIENT: Per favor: No digueu mai que els Reis d’Orient són els pares. Hi ha molta gent convençuda que els Reis d’Orient són els bisbes. Els mateixos bisbes són els primers que s’ho creuen: Reis d’Orient, d’Occident i sobretot Reis del Mambo. Deixeu que gaudeixin d’aquesta il.lusió. Millor aquesta que no l’altra: es creuen successors dels apòstols. I no ho són? No. Però deixem que s’ho creguin. En una cosa o altra s’han d’entretenir. Pensem en el bé comú. Entre dos mals, el menor.

LA CREACIÓ: No m’estranya que la idea d’un Déu creador tingui tants adeptes. La bellesa del primer relat del Gènesi és inqüestionable. Això no obstant presenta molts interrogants. I els presenta des de les primeres ratlles. Per exemple:

• Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.

Realment, aquest va ser un moment màgic. L’alba de la creació. I està explicat amb una simplicitat meravellosa. No dic que no. Però presenta un interrogant. Abans que Déu creés la llum, cal deduir que regnaven les tenebres. I la pregunta és: El Déu creador, abans de crear la llum, regnava en les tenebres? Eren les tenebres el seu hàbitat? Si és així, adéu a l’encant, adéu a la màgia del moment. I si no és així, ¿Com va ser? Com s’explica? Perquè una cosa és clara: el Déu creador preexisteix a la creació. Vol dir això que l’existència de Déu estava envoltada de tenebres? No ho sé, però no mola.

NEGOCIS: Si una cosa està fora de dubte, és la capacitat negociadora de l’espècie humana -tant dels homes com de les dones-. La història demostra que l’espècie humana ha sabut convertir en negoci totes les coses imaginables, i les no imaginables, també. D’aquí ve l’estranyesa que provoca que no hagi sigut capaç de negociar la pau. Em refereixo a la pau justa, la pau que no prové d’una victòria ni és el resultat d’una derrota. La pau no venjativa. La pau que perdura, la pau estable. Resulta estrany, perquè la pau és l’humus que permet que tots els negocis prosperin. Aquí ho deixo. Penseu-hi una mica.

Vostre: Jaume- 7-II- 021.- Columna: 359