300 articles, 3000 gràcies !

300 ARTICLES I 3.000 GRÀCIES!

Tres-cents articles, són molts? Són pocs?

• Vaig aprendre de Joan XXIII que els afers de l’esperit no es mesuren per la quantitat.
• Si els articles han fet algun servei als amics i els feligresos que els llegeixen, em dono per molt satisfet. Això és el que compta. I en conseqüència, tot el que sento és gratitud.
• Us dono les gràcies a tots: els amics i els feligresos. A bona part dels amics no els conec personalment, però estan en el meu pensament quan em poso a escriure. Gràcies a tots: als que conec personalment i els que no.
• El que em mou a escriure és la meva indeclinable voluntat de fer algun bé. Prefereixo pensar que algun bé us ha arribat, altrament us hauríeu donat de baixa. No sóc jo qui us els envio: és en Ramon, en nom de la comunitat de Riells.
• La comunitat segueix viva. Si la meva exclusió els ha unit, lloada sigui la meva exclusió. Una de les dites més cristianes que hi ha és la que diu: No hi ha mal que per bé no vingui.
• Això no vol dir que el mal sigui benvingut o desitjable. No ho és. Però el mal arriba, el vulguis o no. Però el que dóna sentit a la vida és el bé.
• El bé sempre està per fer. Sempre se’n pot fer més. En això estic.

Dia de joiosa trobada, el d’avui, 19 de gener del 2020.

Si haig de ser sincer, no hi pensava arribar-hi. Però el cas és que hi he arribat. Lloat sigui Déu, no?

• El que importa de Déu, no és Déu, sinó la idea que ens hem fet de Déu. La idea és la que viu en nosaltres i és operativa o bé és estèril i inoperant.
• A Déu el fem viure entre tots: els creients i els no creients.
• “Crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu”, va escriure Joaquim Ruyra, escriptor blanenc per adopció. Va néixer a Girona, però va viure a Blanes. Estimo la seva prosa. Llegeixo Ruyra des que tenia 13 anys. Els seus llibres eren a casa dels pares. Ruyra pagava la beca del Seminari al meu pare. Els llibres són primeres edicions i estan dedicats al meu pare (q.e.p.d.). El meu pare va estudiar al Seminari. La guerra civil va interrompre els seus estudis. Va conèixer la que seria la meva mare a Barcelona. I es van casar.
• Van decidir que, el primer fill que tinguessin, si era noi, entraria al Seminari. I així va ser. El “Reis”, com tothom sap, són els pares. I la vocació, en molts casos, és la veu dels pares. Després, quan un ja és seminarista, arriba la veu de Déu de moltes maneres diverses.
• Ser capellà exigeix moltes renúncies, però no la renúncia als drets que un té com a ciutadà. Vaig aprendre a no renunciar-hi quan ja era capellà, i havia tornat de Roma.
• He conegut cinc bisbes. Només he tingut problemes amb l’últim. Això no obstant, no he deixat de tenir-hi la comunió exigida per la “caritat”, la virtut suprema. El que no puc dir és que sigui recíproca. Això és cosa d’Ell i dels seus vicaris.
• Estimo l’Església, però no he fet de l’Església el meu Déu. Entenc que tots som Església, i que l’Església som tots els que en som.
• Amb els anys he après que qui fa de l’Església el seu Déu, al final s’adona que ha viscut sense Déu.

Novament, gràcies per l’ajuda que rebo de tots els amics i dels meus feligresos. Meus en sentit espiritual, i només en aquest. Són lliures i crec que he contribuït a que en sàpiguen ser. En la mida que vosaltres vulgueu, estic i vull estar sempre a la vostre disposició.

Vostre: jaume.