FILL MEU...

Post date: Mar 26, 2017 7:28:14 PM

Sota els teus peus, fill meu, sempre hi ha l’aigua.

Per damunt teu, fill meu, milers d’estels.

Sadolla en l’aigua el teu afany de viure,

i que els estels t’ensenyin a somriure.

L’aigua, fill meu, és la mateixa vida.

Alimenta la terra que trepitges.

Herbes del prat, jardins, boscos frondosos,

amb aigua donaran fruits abundosos,

i res que sigui viu, no ho serà a mitges.

Estima el sol ixent que cada dia

ens desperta del son i ens il.lumina.

És l’únic rei, fill meu, sense corona,

que regna al mateix temps que ens acarona.

No escoltis mai, fill meu, veus cridaneres,

ni et deixis seduir per les sirenes.

En aquest món només són vertaderes

les veus que corren per les teves venes.

Pensa, fill meu, que la millor alegria,

és la que ve del cor, i és flor d’un dia.

No perdis, doncs, el temps en fantasies,

que la vida sencera són dos dies.

Ningú està sol si comparteix la vida,

Sempre tindràs a prop algú que et mira,

Algú, fill meu, a qui la teva ajuda

li és tan vital com l’aire que respira.

Pel teu descans, fill meu, sempre tindràs

a prop del mar, un llit de sorra fina. ,

Dormiràs com el príncep de la pau,

agombolat pel so de les onades,

timoner de la teva pròpia nau,

acompanyat per àngels i per fades.

Tot el que tinc, fill meu, et donaria,

i el que no tinc, també, si fos possible.

I tot i així, fill meu, no saldaria,

el que tu em vas donar amb un sol dia.

Demano a Déu que et tingui en els seus braços,

lliure de mal, de penes i fatigues.

I quan Ell vulgui refarem els llaços

amb vivències millors que les antigues.

Guardo de tu una memòria viva,

que, amb el temps, s’ha tornat ella mateixa

més exigent, més pura i selectiva.

En el record de tu no hi ha cap queixa.

Hi ha queixes, certament, d’altres persones,

que per nosaltres dos no han sigut bones.

Esborro cada dia una ferida,

i l’ànima ja està quasi guarida.

En la memòria, fill, ja no hi figura,

ni arma blanca ni calúmnia dura.

Tampoc hi ha la presència de la mitra,

ni l’olor putrefacta de la cúria.

Estic tip de mentides i d’injúries,

que he enterrat en les pàgines d’un llibre;

un llibre que no diu coses espúries,

sinó fets vertaders de molt calibre.

El meu dol es renova cada dia,

és un dol molt punyent i dolorós,

trobo a faltar la teva companyia,

cosa que si hagués mort ja no diria,

Vaig tenir la dissort de sobreviure’t,

i la vida que tinc jo la voldria

perquè tu la gaudissis plenament.

Sembla mentida que en un sol moment

es pugui perdre tot el que estimaves,

pensant que duraria eternament!

No em trauré mai de sobre la recança,

de tot el bé que va quedar a mig fer.

Eren tantes les coses que volia

ensenyar-te una mica cada dia,

que només de pensar-hi se me’n van

les ganes de saber que abans tenia.

Aquesta prova ha sigut de les més dures,

Per gratuïta i per innecessària.

Les dobles intencions són sempre impures,

Silenciar-me ha sigut una impostura,

que ja existia abans de la desgràcia.

Treure profit d’un mal tan horrorós,

només als carronyers els pot fer gràcia.

No pateixis fill meu que no estic sol.

Em fan costat amics i feligresos.

Gent que estima el padrí i el seu fillol,

I això ha sigut per mi més que un consol.

Estic tan orgullós dels feligresos,

i vivim tan units i ben entesos,

que a més de ser germans, som siamesos.

Sigui per tu, fillol, la llum del sol,

la llum que a tots plegats ens il.lumina,

la llum de Déu que mai no discrimina.

Cada matí, fill meu, surto al balcó,

contemplo el mar i observo les gavines.

Si no saps el motiu ni l’endevines,

jo te’l diré, a tu i a ningú més.

És un somni que tinc des de fa temps.

Quan el teu cos tornava a ser al Brasil.

Un somni que pot ser una fantasia,

En el somni hi veia una gavina,

que tot el mes d’abril va estar volant.

Va sortir, com ja deus estar pensant,

del teu país. I d’allí fins aquí,

va fer el mateix camí que vas fer tu.

La vaig veure arribar extenuada,

i va aterrar de cop al meu balcó.

Vaig sentir en el cor una punxada,

Una barreja d’alegria i por.

La mateixa visió em provocava

un doble sentiment ambivalent.

Desitjava que el somni fos real,

i temia que fos només un somni.

Entretant, observava la gavina,

que s’havia arraulit en un racó,

sense moure’s, com si estigués covant.

De cop i volta, vaig tenir un espant.

L’espetec sorollós de la gavina

movent les ales i aixecant el vol.

Va fugir cel amunt i mar enllà,

Vaig veure un sobre blanc en el racó

on la gavina havia estat covant.

Tremolant d’emoció, agafo el sobre,

Dins el sobre hi havia un paper escrit.

Llegeixo el contingut. Conec la lletra.

Reconec igualment la teva veu,

en cadascun dels mots que vaig llegint:

• Pare: sóc jo, el teu fill i fillol,
• ¿Com puc ser jo, la causa del teu dol?
• S’aprofiten de mi perquè estic mort.
• Doncs no és així; han enterrat un cos,
• el meu, ´l’únic difunt. No l’esperit,
• el meu, el del meu “jo” que segueix viu.
• Ningú té dret a dir, llevat de tu,
• cap de les coses que et vaig dir a tu.
• Ni la mare, ni el bisbe ni ningú,
• pot parlar en nom meu en contra teu.
• Què s’han cregut: que sóc menor d’edat?
• Era major d’edat quan vaig marxar,
• I vaig marxar per viure com l’adult
• que ja era quan tu vas arribar.
• Vaig veure en tu el pare que volia
• tenir i no havia mai tingut.
• Per què no el vaig tenir? La meva mare
• sap la resposta que també saps tu.
• No esperis que t’ajudi, no ho farà.
• Per ella sempre sóc menor d’edat.
• Amb tu vaig estrenar la llibertat
• que no tenia ni hauria tingut.
• T’han tractat com si fossis un leprós.
• M’ofèn a mi que diguin mal de tu.
• Tu has sigut el pare que volia
• tenir i estic content d’haver tingut.
• La meva llibertat l’has respectat
• més que ningú. N’estic ben orgullós.
• Pare: t’estimo més que mai. Llegeix
• el missatge final d’aquest escrit:
• l’he fet acabar en vers; rima amb gavina.
• Pare: el teu fill i fillol et diu: CAMINA.-