PAPES DELS SEGLES XX I XXI (2)

PAPES DELS SEGLES XX I XXI.- UN MOSAIC (2)

S’han escrit molts llibres sobre els Papes, la majoria dels quals solen ser hagiografies, motiu pel qual no són fiables.

• Què cal entendre per “hagiografies”?

• Literalment, vides de sants. No són biografies sensu stricto. Són llibres escrits amb la intenció de glorificar la vida de la persona biografiada. Tal va ser el cas del llibre dedicat a Pius X, de José Mª Javierre, un llibre escrit amb escuma, segons les seves pròpies paraules. Això és molt poc seriós. D’aquí ve la poca confiança que m’inspiren aquesta mena de llibres. La mateixa poca confiança que ens inspiren els “Evangelis Apòcrifs”. Ni més ni menys.

Aquest no és un tema menor. L’abast d’aquest tema és insondable. Posaré un exemple: el Papa Joan XXIII. Els Pares conciliars estaven tan convençuts de la Santedat del Papa Joan, i li estaven tan agraïts per la renovació de l’Església que havia posat en marxa, que van voler fer-lo sant per aclamació, com es feia antigament, i com també es fa ara, en els països de l’Amèrica Llatina. Ho van demanar, no una vegada, sinó dues. Una petició que va estar acompanyada -les dues vegades- d’un llarg aplaudiment del conjunt de l’Assemblea, amb el qual els Pares conciliars van voler palesar la seva total adhesió a la petició feta. Però ai! En ambdues ocasions, Pau VI va fer oïdes sordes-

• I això, com s’explica?

• Per una raó tan senzilla com aquesta. El model de santedat papal que Pau VI tenia al cap era Pius XII. Adorava Pius XII. Sentia per Eugeni Pacelli una tal veneració que vorejava el culte de latria. Penseu que, quan Pius XII el trucava per la línia interior, Montini, només de sentir la seva veu, es posava immediatament dempeus, i continuava en aquesta posició -posició de ferm. com un soldat- fins el final de la conversa.

D’acord, si no fos que, Pius XII li va negar la birreta de cardenal. Quan va ser l’hora d’elevar al cardenalat els seus dos subsecretaris d’Estat, es va abstenir. No va convocar el pertinent Consistori. De fet, Pius XII només va convocar dos consistoris. Per alguna estranya raó va descurar aquest aspecte, durant el seu pontificat. De manera que, quan va morir, el col.legi de cardenals estava sota mínims. Això obliga a fer-nos una pregunta:

• Com s’explica que un Papa, tan enamorat de la seva funció papal, com Pius XII, fos tan remís a l’hora de crear nous cardenals. Jo li hauria preguntat: Tan poca confiança li mereixen, els seus més immediats col.laboradors?

Fa de mal dir. Però aquesta qüestió és la mateixa que planteja el refús de Pius XII a disposar dels serveis d’un bon Secretari d’Estat. Costa d’entendre. Més que més. si tenim en compte que Pius XII, tres mesos després de la seva elecció, hagué de fer front a la Segona Guerra Mundial. No hauria sigut més prudent tenir al seu costat un Secretari d’Estat, algú amb qui poder-se aconsellar?

• Al meu modest entendre, sí. Però Pius XII ja havia deixat clar que no volia consellers, al seu costat. Volia únicament executius.

Només executius! Això encara ho complica més. Per què, només executius? No serà que, Pius XII, tenia un excés d’autoestima? En la meva modesta opinió, penso que sí. Faig meva una dita que circula entre els prohoms del Vaticà, que diu:

• El Papa regna, i el Secretari d’Estat governa. És obvi que Pius XII va voler fer les dues coses. I això, a la llarga, li va passar factura. Pius XII va tenir una mort molt trista.

Pel que fa a l’exclusió de Montini, hi ha qui diu que el motiu de fons, va ser la gelosia, Si és així, lliga amb la qüestió de l’autoestima. Montini era molt estimat. Davant del seu despatx, hi solia haver cua. Els bisbes italians preferien contar els seus problemes a Montini, abans que a Pius XII. Pius XII inspirava una barreja de temor i respecte. Quan alguna de les persones que treballen en el Vaticà se’l trobava casualment, la primera reacció era amagar-se. Mentre que, amb Joan XXIII, succeïa tot el contrari: ell era el primer a provocar l’encontre.

Joan XXIII -poc després de ser nomenat- va tenir dos detalls que, a pesar de ser poc coneguts, el defineixen millor que cap altra cosa. La primera va ser apujar el sou a tot el personal subaltern del Vaticà, guàrdia suïssa inclosa. La segona va ser cridar al seu despatx al comte Della Torre, director de l’”Osservatore Romano”. Della Torre feia qui sap els anys que no havia posat els peus en el despatx privat del Papa. Un detall més que demostra el que suara hem dit sobre Pius XII: el seu aïllament era total. I l’aïllament és mal conseller. Joan XXIII va lluitar contra aquest aïllament. Hi ha qui sosté que, l’aïllament, és el preu que ha de pagar la persona que ostenta el poder. A mi, aquest argument, no em convenç. Una de les millors aportacions que va fer Jesús va ser declarar que el poder és servei. I així ho va interpretar el Papa Joan. Com ho demostra la conversa que va mantenir amb Della Torre.”D’ara endavant -li va dir- s’ha acabat l’ús del superlatiu aplicat al Papa. Res de termes tals, com “altissimo”, “inspirato”, “il.luminato” i d’altres del mateix estil. Es limiti a escriure: el Papa ha dit això, o el Papa ha fet això. I el mateix dic respecte als meus germans i familiars. Són la meva família, no membres de la familia real. Així era Joan XXIII. No va permetre mai un tracte privilegiat; ni en el seu profit, ni en el dels seus familiars.

Aquest no és el cas de Pius XII. No va renunciar a cap dels privilegis papals. Es va blindar amb tots els atributs papals. D’altra banda, va posar el llistó tan alt, en l’exercici del magisteri papal, que es passava els dies estudiant. Treballava 14 hores al dia. I la seva salut se’n va ressentir. Al final de la seva vida, en una de les seves crisis de sanglot, va tenir la sensació que, durant uns minuts, se li havia aparegut Jesús. N’estava ben convençut, No m’estranya. També va estar convençut de ser el Vicari de Crist a la terra. I “El Vicari” (Der Stellvertreter, en la llengua original) és el títol de l’obra teatral, de Rolf Hochhuth, que es va estrenar a Berlín l’any 1963, l’any de la mort de Joan XXIII. La publicació d’aquesta obra va aixecar una immensa polseguera. L’he llegit. Vaig haver d’esperar la traducció en castellà. Aquesta no va aparèixer fins el 1977. En aquesta data, jo ja era rector del Collell. Rector, director i professor de literatura. Però no la vaig llegir per cap d’aquestes tres coses, sinó per una convicció personal, anterior a l’exercici del meu ministeri. Per poder opinar sobre un tema, és indispensable conèixer el tema. Aquesta ha seguit la meva norma en tots els articles que he escrit.

En el cas que ens ocupa, la lectura d’aquest llibre -un totxo de 400 pàgines- no va ser una lectura plaent. A ningú no li agrada que el Papa sigui objecte d’unes crítiques realment ferotges. Però encara m’agrada menys que només ens preocupin les crítiqes que s’adrecen al Papa. L’Església som tots. Tots els que en som i en volem ser. Aquesta és l’Església que volia Joan XXIII. I aquest model d’Església no acaba d’arribar mai. Hores abans d’entrar en el conclave que havia d’escollir el successor de Joan XXIII, el cardenal Montini estava escrivint un article en defensa de Pius XII. L’article anava destinat a un dels tablets de la premsa anglesa.Res a dir, llevat d’una sola cosa: No va ser Pius XII qui va posar Montini, en el camí que du al Papat. Va ser Joan XXIII. Ho va fer en el primer Consistori que va convocar. I el va convocar amb la intenció de reparar un dels molts errors de Pius XII. No menys greu, però, que l’error de Pau VI de fer oïdes sordes a la petició de canonitzar Joan XXIII per aclamació. Si hagués escoltat els Pares conciliars, canonitzar Joan XXIII hauria sigut també canonitzar -de forma indirecta- el Vaticà II, l’obra magna de Joan XXIII.

Vostre: jaume. 29-VIII-021,