Full en blanc

Post date: Oct 21, 2017 3:35:47 PM

8 d'octubre de 2017

Estimats amics: He estat temptat d’enviar-vos una pàgina en blanc. Però fins i tot el blanc (que conté tots els colors, segons diuen) ha sigut polititzat. A les proves em remeto: la manifestació d’ahir a Madrid, de persones vestides de blanc, pretenia enviar un missatge en blanc. A fer punyetes la meva idea d’enviar-vos un foli en blanc.

Estem a l’espera d’una decisió transcendent del President Puigdemont.

Ho té difícil, ho sé, però confio en ell.

Va ser alumne del Collell en els anys en què jo era director del col.legi, i va ser, també, alumne meu en les aules. Tenia vocació de periodista i uns ideals catalanistes, que, amb el pas dels anys, l’han portat, per circumstàncies diverses, a ocupar la presidència del govern de la Generalitat. No és una persona amb ambicions de poder; això el fa més temible als qui s’aferren al poder al preu que sigui. Ell no té aquest objectiu. No sé si sabeu que, poc després de ser nomenat president, vaig rebre una trucada seva. Una veu femenina em va preguntar si jo era mossèn Reixach.

• Sí, vostè dirà.
• Un moment sis plau, no es retiri. El president Puigdemont vol parlar amb vostè.

Vaig sentir una gratitud profunda: la mateixa que sento per tots vosaltres: els amics que m’heu fet costat en les hores més difícils. I com és lògic, sento també una gratitud especial a les persones que, com en Ramon i els feligresos de Riells, han fet possible que pogués comptar amb tots vosaltres, o sigui: amb tots els que m’heu fet costat. La meva gratitud més sincera i profunda. No tinc paraules per agrair-ho, però tinc els articles que aneu rebent cada setmana. Res em dona tanta força per tirar endavant com aquest deure que m’he imposat, que té com a principal objectiu demostrar-vos la meva gratitud.

Avui, com ja he dit, havia pensat enviar-vos una pàgina en blanc, com la millor manera de demostrar el respecte que em mereixen totes les opinions, sempre, és clar, que siguin opinions, no dogmes ni imposicions. Però m’han robat la idea, abans que veiés la llum. Això deu voler dir que no queda espai per el blanc, perquè tot és política, fins i tot el blanc. De fet, existeix el vot en blanc, que no deixa de ser “vot”.

Potser és aquesta la grandesa de la democràcia, però, precisament per això, és també la seva feblesa: hi cap tot. De manera que el meu article no és en blanc, sinó que em mullaré, com sempre he fet, però amb el respecte de sempre i una mica més. (Una mica més vol dir escriure una mica menys que altres vegades).

El poema que us envio parla dels “silencis de Jesús”. Amb això ja us dono una pista. No caiguem en la ingenuïtat de pensar que, “jo, no faig política; em mantinc al marge”. (En els marges també hi ha partits polítics; no un, sinó molts). No és cap mal, la política. El nom ja ho diu: ve de polis (la ciutat o, si es vol, la societat). La formem tots. Sobre això cap dubte. Els bisbes són els primers a dir que “no fan política”, i no sé com se’n surten, però el cas és que, sense fer política, estan sempre al costat dels vencedors (de qualsevol contesa política, valgui la redundància, perquè totes ho són).

D’aquí ve que hagi desestimat enviar-vos un foli en blanc. L’absència de missatge seria també un missatge, que potser diria coses que no són les que pretenia dir. Millor, doncs, que n’escrigui alguna, de les moltes que podria dir, però que no diré per respecte al compàs d’espera. Les manifestacions d’avui no han respectat l’espera. N’he tingut prou amb uns quants minuts per veure el pa que s’hi donava. He arribat fins el moment en què l’escriptor Vargas Llosas ha sigut presentat amb aquestes paraules: Premi Nobel de la Pau. Cert que, al cap d’una mica, el presentador ha rectificat. Rectificar és de savis. Rectificar, però no tota la resta de les coses que deia. “No han entès res”, m’he dit a mi mateix. I el meu alter ego, m’ha replicat a l’instant: “Massa que ho han entès”. (El meu alter ego -ja us ho dic per endavant- és més llest que jo: de manera que, vosaltres mateixos: teniu dues opcions: trieu la que més us agradi. Jo no m’enfadaré. I el meu alter ego, tampoc. El conec bé)

Sento tristesa, què voleu que hi faci...I això que hi ha una cosa que trobo positiva. Ahir, mentre veia uns estona el programa de TV3, titulat “Preguntes” (o un títol semblant), no podia deixar de constatar que el nivell polític del debat i, per tant, de les preguntes que donaven peu al debat, era molt més elevat del que pensava. Les noves generacions -vaig pensar- han “mamat” més democràcia que les de la meva edat. I això es nota. Les veus dels que, en el seu dia, van ocupar càrrecs de govern, avui, quan obren la boca (cosa que seria millor que no fessin) semblen cavernícoles. La diferència amb les veus joves és abismal. Són veus que no porten l’estigma del pecat original del franquisme, que es veu que, igual que l’altre, el bíblic, és hereditari, però, a diferència de l’altre, aquest no l’hereta tothom. (Que Sant Agustí en prengui nota).

La meva tristesa té una raó de ser, que no és la que pot semblar, però que, la situació present, me l’ha fet revifar. I és que és un foc que no s’apaga, sabeu?, i que consti que no és el de la Geena. Que no s’apagui, no és cap mal. Jo mateix procuro que no s’apagui, però el problema és que hi ha coses que em recorden la pèrdua de l’herència de Joan XXIII: aquella església que s’alegrava d’iniciar una renovació interna; que obria el cor i els braços als germans separats; que alimentava esperances i ens regalava somriures; aquella església on tothom hi podia tenir cabuda, i que, en lloc de fer prosèlits, es preocupava per fer el bé. Què se n’ha fet d’aquella Església? Jo no en vull d’altra. Sense aquell foc de la Nova Pentecosta, jo em moro de fred, què voleu que us digui… Necessito escalfor. No veieu que m’he fet vell? I aquí volia arribar: Com s’explica que em faci vell, si els àngels no envelleixen, oi que no? I Benet XVI va dir, des de la plaça de Sant Pere, perquè tothom ho sentís, que...els capellans som àngels. Què passa: que només ho vaig sentir jo? Si és veritat que som àngels, no hauríem d’envellir. Ni pecar contra el sisè manament. Els àngels no tenen sexe. Almenys no s’ha descobert que en tinguin. El que sí tenen -alguns, no tots- és orgull. Els àngels que van pecar d’orgull són àngels caiguts...Ai, ´Déu meu! Caiguts, en què: en desgràcia? I en relació a qui?

Sabeu què us dic? Àngels o no, si són “caiguts”, ja és prou desgràcia. Són perdedors. I què va ser, Jesús, si no un perdedor? Doncs fora dubtes. Triar per triar, sempre faré costat als perdedors. Allà ens hi trobarem. (S’ha acabat el compàs d’espera. He mirat d’aprofitar-lo a fi de bé). Fins a la pròxima.

Vostre: Jaume.