El cor de l'home

Post date: Jan 29, 2017 6:08:37 PM

El triomf inesperat de Donal Trump m´ha mogut a rellegir el llibre d´Erich Fromm -El corazón del hombre- (editat per Fondo de cultura Econòmica, Mèxic) - del qual en tenia molt bon record. Es tracta d´un llibre de butxaca, menys conegut que altres llibres de Fromm, com, per exemple La por a la llibertat.- Això no obstant, el llibre citat va aconseguir en poc temps 7 edicions. La primera edició aparegué en anglès, l´any 1964, un any després de la mort de Joan XXIII.

L´any següent, aparegué en italià i en castellà. En castellà, en l´edició sud americana, va assolir cinc reedicions en cinc anys. No és, doncs, un llibre menor d´Erick Fromm, el reputat deixeble de Freud, que va saber donar la volta a algunes de les principals troballes del mestre.

Entre aquestes troballes el mite de Narcís, el narcisisme, que no és el que pensem. El narcisisme no és tant l´amor d´un mateix, com l´amor per la pròpia imatge. Narcís, incapaç de posseir la seva imatge, i alhora incapaç d´estimar cap altra cosa, acaba per morir. El narcisisme és la versió autoeròtica de l´amor propi, i també una trampa. Una trampa de la qual només és possible escapar per mitjà de l´amor vertader, que no té necessitat d'imatge.

A partir d´aquesta definició resulta fàcil veure en el triomf de Trump una revifalla del narcisisme de grup, liderat per un excèntric Narcís, incult, però enamorat de la seva imatge de milionari sense escrúpols. En el fons, el seu orgull s´alimenta del sentiment de raça: sóc americà i sóc blanc. Una vella, coneguda melodia: Sóc ari.- L´ou de la serp del nazisme.

El narcisisme de grup és tan maligne i excloent, com ho pugui ser el narcisisme d´un home sol. Pensem en els estralls comesos per un Hítler o un Stalin. Milions de cadàvers a partir d´una egolatria narcisista.

Ningú no està lliure d´aquesta xacra. Tampoc les religions. Els meus dubtes sobre el moviment ecumènic es fonamenten en aquest complex, que dificulta l'unió de les diferents religions o, fins i tot, l´unió de les esglésies cristianes separades, no sempre per culpa d´elles. Recordem que, des de Tertulià, l'Església va mantenir el principi extra Ecclesiam, nul.la salus (fora de l´Església no hi ha salvació). Principi que el Vaticà II va eliminar, amb molt de criteri.

En efecte: Defensar l´idea d´un Déu omnipotent hauria de tenir com a primera conseqüència l´humilitat, amén del refús dels ídols humans, cosa que els primers cristians tenien molt clar. L´existència de Déu (o la creença en la seva existència), descarta que cap home pugui ser omniscient i omnipotent. I això no obstant, sempre han existit homes que, en virtut del seu poder immens, s´erigeixen en autèntics déus, amb els peus d fang, però amb les mans brutes de sang. Tal seria també el cas dels Papes que s´han situat, en virtut del Primat absolut, per sobre del bé i del mal. Sense aquest component narcisista no s´entenen fenòmens com l'Inquisició, el ‘Sant Ofici’ i la tendència a condemnar errors sense escoltar la persona condemnada. En la mateixa línia caldria posar l´extermini dels càtars. O la matança del dia de sant Bartomeu, en la qual foren assassinats milers d'hugonots francesos. Gregori XIII va fer celebrar un Te Deum d'acció de gràcies per aquesta escabetxada.

Agradi o no, no hi ha gaire diferència entre aquestes repressions religioses i la nit dels vidres trencats, que va suposar l´inici de la persecució i extermini dels jueus a mans dels nazis. El narcisisme de grup és a l´origen del nazisme, del racisme i del xovinisme. Però també del fanatisme religiós. I cal dir que suposa el gran handicap per assolir l´igualtat entre entre els homes, fonament dels Drets Humans.

En altres èpoques, força remotes, la Humanitat ha estat millor que no pas ara. Basti citar l'Humanisme dels segles XV i XVI. En aquesta època, Nicolau de Cusa predicava la tolerància religiosa per tots els homes (De pace fidei); Ficino ensenyava que l´amor és la força fonamental de tota creació (De amore).- Erasme demanava tolerància mútua i la democratització de l´Església.- `Tomàs Moro, l´inconformista, va morir defensant els principis de l´universalisme i de la solidaritat humana.- Postel, menys conegut, va postular la pau global i la unitat del món (De orbis terrae concordia).- Sículo, seguint a Pico de la Mirandola, va parlar amb entusiasme de la dignitat de l´home, de la llum de la raó, la força de la virtut i de la capacitat humana per perfeccionar-se. Entenc que aquests són els valors que haurien de ser globals. I que els murs (abans que de pedra o de ferro) són mentals. El mur que Trump està edificant no deixa de ser una vergonya i un fer marxa enrere en l'ideal d´un món sense fronteres. De Mèxic es podria dir el mateix que va dir Porfirio Díaz: Pobre Mèxic, tan lluny de Déu i tan a prop dels Estats Units.

El mateix podríem dir del catòlics: tan lluny de l´Evangeli i tan cofois de l´Església jeràrquica i del Papa! El narcisisme de grup té moltes cares: religiosa, nacional, racial, política. Protestants contra catòlics, francesos contra alemanys, blancs contra negres, aris contra no aris, comunistes contra capitalistes, i independentistes contra el jacobinisme centralista.

L´actitud altiva de Donal Trump podria revifar les brases del narcisisme de grup, sempre latent i a la defensiva. I el mateix cal dir dels fonamentalismes i dels integrismes religiosos. Tots es miren el melic i proclamen als quatre vents som els millors. I mentre existeixi aquest infantilisme, la Humanitat no progressarà. L'Església catòlica hauria de revisar el seu magisteri. També hi ha una dosi important de narcisisme en el magisteri eclesiàstic. Només cal veure el dogma de l´infal.libilitat. L´immens poder del Papa en mans d´un poder no menys immens de la Cúria romana. I el cofoisme dels bisbes, dels capellans i dels creients en general, pel fet de pertànyer a una Institució tan gran i meravellosa.

Meravellosa, no. I gran ho serà quan aprengui a ser humil. Quan l´Institució no deixi ningú en l´indefensió. Quan s´oblidi de la seva imatge i vegi en tots els homes la dignitat del Déu fet home.

No som déus, siguem com a mínim més humans. No condemnem; imitem Joan XXIII, l´únic Papa que no va condemnar cap heretgia, potser perquè era conscients de les heretgies críptiques que arrossega la fe cristiana, heretgies que viuen i perviuen en els replecs de l'ànima dels creients. El Papa amb menys complex de Papa va regalar a l´Església els moments més estelars del segle XX. Moments que foren (ai las!) eclipsats pel Papa estrella i pel Papa Teòleg, tan contrari al segle de les llums. Decididament no van ser cap dels dos grans llumeneres. S´agafen més mosques amb una gota de mel que amb un barril de vinagre. El cristià és la sal de la terra, no el vinagre, ni el que aigualeix el vi, sinó el que converteix l´aigua en vi. I sobretot el que professa l´humilitat perquè creu en Déu, en un Déu que per amor es va fer home.