NO ÉS POSSIBLE EMPRESONAR LES IDEES

NO ÉS POSSIBLE EMPRESONAR LES IDEES

Ahir, dissabte, vaig estar de sort. Vaig acabar el llibre sobre Joan XXIII (el títol provisional del qual és: “Joan XXIII tenia raó”). I em vaig prendre un descans. Engego el televisor i -oh sorpresa!-, apareix en Jordi Cuixart, entrevistat en el programa “Preguntes que es fan”. I vaig quedar atrapat. Fascinat, bocabadat, perplex, i entusiasmat. Quantes coses no tenia per dir, el més dinàmic dels nostres Jordis!.

La presó l’ha fet més savi, més prudent, però sobretot més entusiasta que mai de la causa que defensa, la de tots, la dels drets dels ciutadans de Catalunya, Jordi Cuixart és la més clara demostració del que sempre he pensat: No hi ha com abraçar una causa justa per mantenir-se jove, per mantenir la llibertat d’esperit fins i tot quan -per fidelitat a la teva causa- un es veu privat de la llibertat. com és el cas dels nostres Jordis.

Després -en el mateix programa- van ser entrevistats -de manera consecutiva, i per separat- en Josep Rull i en Raúl Romeva (que també són Jordis, també són presos polítics). I vaig tenir la mateixa sensació: no han perdut l’entusiasme. Se’ls veia més segurs que mai. No hi havia recança ni remordiment en les seves cares. Al contrari: s’han fet més amics a la presó, més enllà de les lògiques discrepàncies polítiques que mantenen.Com ha de ser. Com hauria de ser sempre i en tots els casos. Aquesta era la idea de Joan XXIII:

• A vostè i a mi -va dir un dia al president de la República Francesa- només ens separen algunes idees polítiques. I què és això, al costat de tot el que ens uneix?

Sempre és més el que ens uneix que el que ens separa. Crec que avui serà el torn de l’altre Jordi i de l’Oriol Junqueras. No espero sorpreses. Espero la mateixa exemplaritat, el mateix impacte, les mateixes vibracions que ahir. La mena de vibracions que no trobo en l’Església, però que encara segueixo trobant en el grup d’amics i de feligresos. Gràcies de tot cor! Perquè és això el que em manté viu.

La meva presó no està feta de barrots, ni de parets de ciment, sinó dels dubtes que genera la difamació, aquest volcà que mai no para de vomitar la seva pluja de lava i fang. Aquesta presó no es veu. No té horari de visites. No disposa d’un tercer grau. No té reixes ni forrellats. I això no obstant, no hi ha manera de sortir-ne. És la presó on el bisbe Pardo m’ha condemnat a cadena perpètua. Amb el propòsit de preservar la seva impunitat i la seva llibertat:

Impunitat i llibertat estèrils, com ho solen ser la impunitat i la llibertat dels dèspotes, vagin o no revestits amb ornaments religiosos. És prou sabut que l’hàbit no fa el monjo.

Per sort existeix la “santedat laica”, la santedat que no necessita de l’humus religiós per existir. Ahir hi vaig pensar. L’aura que envolta els nostres presos polítics, les simpaties que desperten i les bones vibracions que acompanyen els seus respectius discursos em va recordar el concepte de “santedat laica”, que tendim a oblidar. Recordo que l’enyorat Mn. Modest Prats me’l va fer descobrir, quan encara érem seminaristes.

• Té -em va dir-, llegeix “La Pesta”, d’Albert Camus, i després en parlarem.

Vaig llegir “La Pesta”, una de les novel.les més conegudes d’Albert Camus, i em vaig afeccionar al pensament d’aquest autor francès, d’origen argelí. El protagonista de l’obra és el Dr. Rieux, el metge que s’entrega de ple a salvar vides en una situació d’extrema necessitat, per culpa de la pesta que està delmant la ciutat d’Oran. Rieux no està sol. Mai no hi estan, els homes que, com ell, tenen clar que no hi ha més vida que aquesta, ni res que valgui més que una vida. Davant el silenci de Déu, aquestes persones aposten per la dignitat de l’home. I no regateixen esforços. Per això són santes. I per això, Joan XXIII en fa la lloança en la seva última carta papal: Pcem in terris. Pau a la terra a tots els homes i dones de bona voluntat. Amb aquest pensament, us desitjo a tots l’alegria que vaig veure ahir en els nostres Jordis. Sobretot en aquesta setmana de juliol en què compleixo anys i celebro el meu sant Patró. Gràcies per la vostra ajuda.

Sempre vostre: jaume. 19-VII-020.