SETMANA SANTA DEL CONFINAMENT

DIUMENGE DE RAMS.

Que l’arbre no et tapi el bosc, solem dir. I no dic jo que no sigui un bon consell. Però el diumenge de rams, no va ser així, sinó al revés. Un bosc de brots d’olivera, de branques de palmera i de flairosos llorers van tapar l’arbre que hi havia al darrere...l’arbre de la creu.

Ningú no va ser capaç d’imaginar que darrere de la joia dels “hosannes” s’hi amagaven els crits horrorosos de “crucifica’l!, crucifica’l…” Costa de creure que els crits d’hosanna i els de crucifica’l sortissin de les mateixes boques...I tanmateix, així va ser.

• Va ser molt trist, és cert. Però encara és més trist que no hàgim après, encara, la lliçó. La primera que ens regala Jesús cada Setmana Santa: “Vegeu si n’és d’efímer i de fràgil, el triomf. Vegeu com la corona de glòria esdevé corona d’espines, en tan sols qüestió de dies”.

Però hi ha una altra cosa lamentable que el diumenge de rams ens mostra: l’alegria pura dels “fills dels hebreus”, que són els veritables protagonistes del diumenge de rams. Del diumenge de rams al divendres sant hi van tan sols quatre dies de diferència. No és probable que cap d’aquells infants que va veure Jesús entrant a Jerusalem hagués oblidat la grata rebuda de què va ser objecte i en la qual ell hi degué participar. I després, què? Què va passar amb aquests infants que el diumenge cantaven “hosanna” al fill de David, beneït el qui ve en nom del Senyor. hosanna!”, què va passar? On eren el divendres següent, pobrics!, cridant “crucifica’l”, agafats de la mà dels seus pares, potser?

• Probablement, sí. Els infants obeeixen els pares, tots ho sabem.

• D’acord. Només volia que hi penséssiu, només això. A mi em fan pena. No dono la culpa als pares, ni als mestres, ni a ningú. No m’agrada donar la culpa a ningú, de coses que crec que no estan bé. Considereu que no he dit res. I deixeu-me pensar que alguns dels infants del diumenge de rams, no van ser presents entre la multitud vociferant del divendres sant, perquè van tenir la valentia de dir “no”, als seus pares, “prefereixo quedar-me a casa”. Benaurat l’infant que sap ser rebel a temps, que seves seran totes les causes justes i la pau del cor que proporciona abraçar-les a temps, quan s’és infant! Entenc que Jesús digués: “

• Deixeu-los que estiguin amb mi, abans no sigui tard...A mi, no em fan nosa.

NOTA: No tots els capellans són pederastes. Ni tots els menors d’edat són innocents. Abstinguem-nos de jutjar-los, sense haver-los escoltat. No sempre l’arbre ens tapa el bosc. A vegades és el bosc que ens tapa l’arbre, l’arbre de la creu on el just va ser crucificat.

DIJOUS SANT.- LA SANTA CENA.

Jesús sabia que un dels dotze el traïria. Altrament no hauria dit el que va dir: “Un de vosaltres em trairà”. Un dels dotze, però quin d’ells?

• Qualsevol d’ells. Només cal veure que tots van fer la mateixa pregunta: “Sóc, jo, Mestre?” Cap no va dir: “seré jo, Mestre?” Hauria sigut una pregunta molt més pertinent. Jesús va parlar de la traïció en futur: “em trairà”. Va deixar un marge pel penediment.

• Per què ens és tan difícil penedir-nos? No ho fem ni abans ni després d’haver traït la confiança, l’amor, l’amistat, la lleialtat...No, què va! De què ens hem de penedir, si som tan bons? Si ens penedim, ja no serem els bons -a ulls dels altres-.

• Però haurem renunciat a ser els millors davant de Déu, que és el que importa.

NOTA: Predicar el penediment i no practicar-lo, té un nom: hipocresia, la cosa que Jesús més detestà. El vici per excel.lència de les persones que es creuen religioses, i amb això en fan prou per sentir-se superiors.

El “sóc jo, Senyor?”, dels apòstols, és la pregunta que un fa per donar-se el plaer d’una resposta, que està segur que serà “NO”. Greu error, perquè Jesús no va donar aquest gust a cap dels dotze que li va fer la mateixa hipòcrita pregunta. Ni tan sols a Judes, el traïdor. Si Jesús li hagués dit “sí, ets tu”, l’hauria condicionat. I no hauria respectat la llibertat de Judes -llibertat de pensament, de consciència i d’acció. Si fóssim capaços de mirar-nos-ho així, el món milloraria per sí sol, per les bondats inherents a la llibertat, sense la qual no hi ha mèrit, ni culpa ni pecat. En el respecte a la llibertat hi ha la clau de tota millora.

GETSEMANÍ. -Terrible lliçó, la que es desprèn d’aquest passatge de la vida de Jesús! La vida ens reserva un “calze d’amargura”, que no hi ha manera d’evitar, perquè un no sap mai en quin moment es presentarà, però es presenta. I tant, que es presenta! I has de beure-te’l fins apurar-lo, fins la darrera gota. I això és molt dur. Perquè l’amargor que un sent no la pot compartir. Ni tan sols amb les persones que més estimes, o les que et són més properes, perquè forma part del calze.

Jesús està sol, prega que prega, i els apòstols dormen, a pesar que Jesús els hi ha demanat que vetllin, perquè sap que és el màxim que els hi pot demanar. I no té ni aquest consol. Dormen com troncs. Quan en la vida arriba el moment en què no pots comptar amb ningú, la sensació de fracàs és tremenda. Jesús s’ha passat la vida mirant de comprendre tothom, els apòstols inclosos, i això no obstant, ell no pot comptar amb ningú, ni amb els apòstols, la realitat és aquesta. Per més comprensiu que un sigui, no per això pot esperar de ser comprès. I en canvi, ell no pot claudicar del seu imperatiu ètic, o del compromís que ha adquirit amb si mateix de comprendre tothom. Ha de seguir, ha de tirar endavant, per més gran que sigui la seva sensació de solitud. Perquè de fet, un no està mai sol del tot, o no tan sol com es pensa, però això un no ho sap fins que no ho ha viscut. Sempre i quan, sigui capaç de sobreviure a aquesta amarga experiència, que no és fàcil, perquè els mals psíquics són susceptibles de ser somatitzats. Vegeu, si no, com Jesús sua sang, a causa del calze d’amargura que ha de beure fins el final. El problema no és que no vulgui complir la voluntat de Déu, sinó no saber quina és la seva voluntat. Com pot ser que Déu vulgui que passi quelcom que tu creies que mai no et passaria? El regne de Déu que Jesús va predicar, no és el que ell volia? En què m’he equivocat?

A Getsemaní, el Maligne és l’assassÍ

DIVENDRES SANT. Jesús és crucificat, però observeu un detall, que sovint ens passa per alt: No l’han emmordassat. Lloat sigui Déu, perquè, precisament per això, han arribat fins a nosaltres les seves últimes paraules. Fins quan pensem ignorar aquest detall? Quan ens decidirem a dir NO a la censura? Què més necessitem per defensar la llibertat d’expressió, que la imatge de Jesús crucificat, perdonant des de la creu els seus enemics, i cridant -de cara el cel- Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat? Qui és ningú per privar-nos d’expressar el que sentim, el que pensem o el que volem? El que Déu no va prohibir al seu Fill -el Logos-, ho fa l’Església amb total impunitat, i fem veure que no ho sabem? Aleshores, deu ser veritat que cada dia és divendres sant, però perquè volem. La covardia no ha salvat mai ningú, ni al covard.

Santa Setmana Santa a tots.

Vostre: jaume.-28-III-21C