PREPARANT EL “SANT JORDI” AMB LA “PACEM IN TERRIS”

Post date: Apr 15, 2018 5:37:46 PM

D'aquí a una setmana celebrarem la festa de Sant Jordi, patró de Catalunya. Vull pensar que la celebrarem en pau i amb molta alegria.

Perquè penso que, per Sant Jordi, ja no hi haurà presos polítics, ni polítics exiliats, ni dubtes entre els diferents partits respecte als drets democràtics que assisteixen a la majoria dels diputats en el Parlament de Catalunya.

Espero que el parc de la Ciutadella, aquest dia, estigui obert al públic i tothom hi pugui passejar a lloure. Perquè ja és hora de declarar obsolet l’article 155. No ens mereixem aquest càstig.

Si no és així; si el 155 continua vigent, caldrà que només es posin a la venda roses grogues. I que el llaç groc sigui present a totes les parades de llibres. Els llibreters haurien d’estar preparats per embolicar els llibres amb un llaç groc. O entregar-los als compradors en bosses grogues, en senyal de protesta. Els signes dels nostres temps ens ho exigeixen. No podem restar passius davant de la injustícia encoberta de política.

L’octubre d’enguany s’acompliran 56 anys de l’anomenada crisi dels missils, en plena guerra freda. La crisi va esclatar l’any 1962, poc després la la inauguració del Concili Vaticà II. El món sencer va estar pendent de dos presidents enfrontats: Kruschov i J.F. Kennedy, arran de les rampes soviètiques instal.lades a Cuba que apuntaven a la Florida (Estats Units). Les rampes eren per llençar missils. Cuba estava rebent molt d’armament bèl.lic de la Unió Soviètica. Hi havia el temor d’una guerra nuclear. Intervingué U-Thant, Secretari general de les Nacions Unides fent una crida a les dues potències en litigi; als Estats units els demanava que renunciessin al bloqueig marítim de Cuba I a la Unió Soviètica que deixessin d’enviar armes a Cuba. Hi hagueren intercanvis de cartes i de missatges. Kruschov demanava que Estats Units retirés per la seva banda les rampes llança-missils de Turquia. I Kennedy demanava això mateix respecte a Cuba. Hi havia, certament, una voluntat negociadora recíproca, però ningú podia preveure com acabaria l’estira i arronsa. El món sencer tenia l’ànim en suspens.

Joan XXIII, en aquelles dates, ja estava malalt. La seva salut era precària. Això no obstant, va fer el gran esforç de viatjar en tren a Loreto i a Assís abans d’inaugurar el Concili. Se’l veia esblanqueït. Durant tot el viatge va estar saludant la gent que sortia al pas del petit tren del Vaticà, reforçat per una màquina de tren italiana. Va estar dret tot el viatge, beneint la gent, que eren descendents directes dels súbdits dels Estats Pontificis. Tot el recorregut passava per llocs que -feia només mig segle- havien pertangut a la Santa Seu.

L’11 d’octubre, Joan XXIII inaugurava el Concili amb un discurs que ha fet història: Gaudet Mater Ecclesia (S’alegra la Mare Església), escrit per ell i corregit diverses vegades per ell mateix. Un discurs magnífic.

El 25 d’octubre -i sense deixar la feina que li suposava el Concili- va fer públic un missatge, en francès, exhortant tots els homes de bona voluntat a emprendre negociacions que posessin fi al conflicte de Cuba.

El missatge havia sigut comunicat prèviament a les ambaixades americana i soviètica davant la República italiana, que no hi posà objeccions. Nota: Cal recordar que ni els Estats Units ni la Unió Soviètica mantenien relacions diplomàtiques amb el Vaticà. D’aquí ve que Joan XXIII se servís de la República italiana, que sí que mantenia relacions diplomàtiques amb les dues grans potències mundials.

Va ser un encert. El dia 26, el New Iorq Times va publicar un resum del missatge papal. I el mateix dia 26, el Pravda -diari oficial del partit comunista soviètic va publica el text quasi sencer, a través de la informació rebuda per l’agència oficial soviètica TASS.

Més endavant, el propi Kruschov va rebre una felicitació nadalenca de Joan XXIII, a la qual va correspondre amb una altra bastant més llarga i elogiosa. De fet, les paraules del Papa van ser presents en l’encontre d’Andover, presidit per Norman Cousins, persona propera a Kennedy, i ben relacionada amb Moscou i amb el Vaticà.

De tornada, Cousins va anar a trobar Joan XXIII i li expressà l’admiració que Kruschov sentia pel Papa Joan:

• Ambdós procedim de famílies camperoles. Ambdós vivim tocant de peus a terra. I a ambdós ens agrada poder riure a cor obert. Però el que més admiro d’aquest home és que, a pesar d’estar malalt, lluita per assolir l’objectiu de la pau abans de morir. La pau és l’objectiu més important pel món. Si no tenim pau i comencen a caure bombes atòmiques, tant se val si som catòlics o comunistes, russos o americans, perquè, ¿qui ens podrà reconèixer? És més: qui sobreviurà per distingir-nos?

Joan XXIII restà admirat que li haguessin fet cas els dos homes més poderosos del món. Va cridar a monsenyor Pietro Pavan, professor de sociologia cristiana a la Universitat Lateranense i va estar canviant impressions amb ell. Estava content d’haver fet ús del poder papal en bé de la Humanitat. No en bé de l’Església, sinó de tota la Humanitat.

• Aquesta vegada hi he arribat a temps, va dir a Pavan, però vagi a saber si en una nova ocasió es podria repetir aquesta sort.

Pensant en què podia fer amb el poder que tenia, com a Papa, va decidir publicar una encíclica (seria l’última cosa que faria, però ell, això, no ho sabia). Va dir a Pavan:

• Em refereixo a una encíclica que llegeixi la gent, i no únicament els teòlegs. I perquè la gent la llegeixi, cal que parli del que interessa la gent. I el que interessa la gent són els seus drets. Però hem de fer que la gent vegi que els meus drets no són efectius si per part dels demés no hi ha el deure de respectar-los. Hem d’explicar que la pau, en cada país i en tot el món, resulta de l’equilibri i el respecte entre drets i deures.

I d’una bursada va dictar a monsenyor Pavan el pla complet de l’encíclica. Després, l’esmentat monsenyor va buscar els millors especialistes per a cada capítol, però el Papa Joan va seguir -fil per randa- tot el treball i va revisar personalment el text. Així va néixer la idea de l’encíclica Pacem in Terris, l’encíclica més important de totes les que s’han escrit fins avui. Està articulada en quatre parts: veritat, justícia, llibertat i sobretot amor. El mètode de l’encíclica (com ja va succeir amb la Mater et Magistra, de 1961) no és deductiu sinó inductiu. El punt de partença no són uns principis, sinó la realitat. Primer s’examina, després es jutja d’acord amb l’Evangeli i, finalment, es treuen consignes pràctiques. És el mètode de la JOC, del canonge Cardin, que consisteix a veure, jutjar i actuar.

Per primera vegada el Papa, en nom de l’Església parla de la dignitat de les persones i dels drets humans. No condemna les persones per raó de la seva ideologia, encara que discrepi de la ideologia. De fet, Joan XXIII és l’únic Papa que no va perdre el temps condemnant el comunisme, si bé no estava d’acord que negués Déu, però no per això condemnava els comunistes.

D’aquí en vingué que l’escriptor, poeta i director de cinema Pier Paolo Passolini, militant comunista, dediqués -a títol pòstum- el seu film L’Evangeli de Mateu, una peça en blanc i negre que deixà tothom bocabadat. Demostrant, així, que Jesús és patrimoni de la Humanitat, i que ningú en pot reclamar l’exclusiva. Justament els qui més la reclamen -els catòlics- són els que menys cas en fan.

Diria moltes més coses d’aquesta encíclica magistral, però el tema era -també- Sant Jordi i el conflicte català actual. Només pretenc que es vegi l’actualitat del pensament de Joan XXIII. Perdut el seu referent, donem pals de cec. Fa temps que l’Església de Catalunya -servatis servandis- camina a les fosques en relació al conflicte creat pel 155. Doncs bé: la festivitat de Sant Jordi convida a veure en el drac, que té atemorit tot un país, una metàfora del 155. Prou de sacrificar víctimes al dèspota drac! Sant Jordi ens alliberarà si sabem conservar la calma. Seguim la consigna de Joan XXIII a la Pacem in Terris: veritat, justícia, llibertat i (sobretot) amor. Amor a Catalunya i amor al pròxim.

No pot ser que no siguin compatibles.

Vostre, com sempre: Jaume