RÈGIM DE CRISTIANDAT II

EL RÈGIM DE CRISTIANDAT II

Els quatre grans concilis de l’Antiguitat van ser determinants, com ja vaig dir en la columna anterior, per fixar les veritats fonamentals de la fe cristiana. Van ser concilis eminentment doctrinals, però no exclusivament doctrinals. Tots quatre van ser orientals, cosa bastant lògica, si tenim en compte que l’Orient Mitjà és el bressol del cristianisme. Ara bé: Aquí se’ns presenta la primera gran dificultat.

El cristianisme, parlant amb propietat, va néixer a la Sinagoga. Jesús de Nazaret es va formar en la Sinagoga del seu temps, una de les modalitats de la qual era la “Sinagoga renovada”, que estava oberta al pensament hel.lenístic. Aquesta va ser, sens dubte, la sinagoga a la qual estava afiliat Saule de Tars, d’ascendència grega i jueva, la qual cosa va ser decisiva per a la seva comprensió d’alguns aspectes de la predicació de Jesús, a qui no va conèixer en vida, però de qui, sens dubte, en va sentir parlar. Per exemple, el concepte “agapé”, que Pau va traduir per “Caritat”, i el va elevar al rang de virtut teologal cristiana.

Aquí s’imposa una primera NOTA aclaridora: Cada religió -la cristiana inclosa- consisteix en un sistema de valors i de virtuts. De valors, que són tinguts per virtuts, i de virtuts que -depenent de cada religió- passen a tenir un gran valor. Jesús va portar al límit l’amor al proïsme, fent-lo extensiu inclús als enemics. Per aquí va veure Saule de Tars la possibilitat que, les promeses de Déu fetes a Abraham, pare de la fe monoteista, es podrien complir algun dia. Déu havia promès a Abraham que tindria una descendència tan llarga com les estrelles del cel o com els grans de sorra de les platges. Però com es podia fer realitat, una tal promesa, si Abraham no havia tingut fills de la seva legítima esposa? La resposta és la fe. Creient en Déu, amb totes les teves forces, amb tot el teu cor i amb tot el teu esperit. I predicant el Déu únic als pobles “pagans”. O sigui: transcendint les fronteres del poble escollit, que era una societat teocràtica, dedicada al culte de Déu en el Temple, culte basat -sobretot- en el sacrifici d’animals. Jesús s’havia enfrontat als mercaders del Temple, darrere dels quals hi havia la casta sacerdotal, amos i senyors del negoci del culte. Segurament, Saule, que havia perseguit els primers seguidors de Jesús com si fossin una secta del Judaisme, coneixia l’enfrontament de Jesús amb els mercaders del Temple, causa de la seva caiguda en desgràcia a ulls del Sanedrí i de la casta sacerdotal. Saule també va saber que Jesús deia sovint:

• “Misericòrdia vol Déu i no sacrificis!” I amb aquests joncs, va començar -com el bon artesà que era (el seu ofici era “curtidor de pells”, en grec: esquena.poiós)- a teixir el seu propi cistell teològic.

Harold Bloom, el gran crític literari nord-americà, en el seu llibre “Genios” -un mosaic de les cent ments creatives més exemplars del món- considera Pau de Tars el “geni del cristianisme”. Fi de la Nota.

A partir de l’any 313, com ja vaig dir, amb la publicació de l’Edicte de Milà (o Edicte de la Tolerància, com també se’l coneix), la sort del primitiu cristianisme va canviar de dalt a baix. De ser una religió perseguida va passar a ser -simultàniament- la religió oficial de l’imperi romà i -alhora- una religió de perseguidors, mal que ens pesi. De les petites comunitats (o esglésies) es va passar a l’Església Institucional, un nou instrument de cultura a les ordres dels emperadors. El criteri que va seguir Constantí va ser el propi d’un polític pragmàtic, que és el perfil que millor el defineix. No va adoptar el cristianisme per una qüestió de fe, sinó per raons d’ordre pràctic, ja que va considerar que la fe cristiana tenia prou força com per mantenir la cohesió interna de l’imperi romà, la defensa del qual -davant del perill d’invasió de les hordes bàrbares- quedaria reforçada. Amb un imperi de ciutadans romans-cristians, era d’esperar que aquests defensarien la pàtria com qui defensa la fe, i la fe com qui defensa la pàtria. La idea no era pas dolenta. Només que…

Només que, abans que tot, calia definir les veritats fonamentals de la nova fe. Aquí és on va aparèixer la necessitat de convocar un primer concili ecumènic -el celebrat a Nicea, l’any 321-, convocat per Constantí i en el qual l’emperador s’hi va implicar a fons, pel compte que li tenia. Les divisions religioses ja no afectaven tan sols la religió, sinó que afectaven, també, l’ordre social establert. Constantí va fer coincidir els límits de les províncies de l’imperi amb el límits jurisdiccionals de les diòcesis, i va posar en cada província-diòcesis un governador civil i un bisbe (paraula grega que vol dir “vigilant”, epi-scopós, el que té la feina de vigilar, o de donar voltes a l’entorn de…).

Traduir a veritats de fe la religió monoteista, que postul.la la fe en un Déu únic, no va ser gens fàcil. Perquè en el Nou Testament, el Pare és Déu, el Fill és Déu i l’Esperit Sant és Déu. No es diu d’una manera explícita, però sí implícita. Així, doncs, són tres déus?

• NO! Un sol Déu vertader i tres persones distintes.

• Resposta correcta, i qui ho entengui que ho compri.

El concili de Nicea va condemnar la doctrina d’Arri, que negà que Jesús fos Déu. En la meva opinió, va ser a partir d’aquí que la figura del Jesús històric es va començar a perdre. I va deixar pas al Crist, que és l’Ungit, el Messies esperat, o, si es vol, el ressuscitat, un fet a-històric, que pertany a la fe. Aquest canvi va suposar deixar enrere el perfil jueu de Jesús i, amb ell, el Judaisme sencer, del qual en vingué el cristianisme. Mala tela al teler! Les veritats fonamentals del cristianisme, separades del seu context, es convertiren en dogmes. Un dogma és una veritat imposada i, per tant, és una imposició. El dogma no ha suposat mai el final d’una heretgia. L’arrianisme va continuar i se n’hagué d’ocupar l’emperador Teodosi. Els quatre grans concilis de l’Antiguitat, com ja vaig explicar, van ser del mateix signe. Van servir per forjar els dogmes fonamentals de la fe cristiana, alhora que l’esperit de l’Evangeli s’anà difuminant, en favor de la rellevància que va anar agafant l’Església, amb un poder creixent, i amb una universalitat heretada de Constantí, últim responsable de la unió entre l’espasa i la creu. La durada d’aquest règim va arribar fins a finals del segle XIX, amb la pèrdua dels Estats Pontificis, que deixa pas a la “qüestió romana”, que va durar fins que Pius XI i Mussolini no van signar els Pactes de Laterà.

Vostre: Jaume.- 18-VII-021