APUNTS SOBRE LA LLIBERTAT RELIGIOSA

APUNTS SOBRE LA LLIBERTAT RELIGIOSA

La gestació del document sobre la llibertat religiosa va ser lenta i laboriosa, però finalment va ser un fet. Va pujar al tren de la doctrina del Vaticà II a última hora, o sigui: en la sessió pública del 7 de desembre de 1965, vigília de la solemne clausura de l’Assemblea conciliar. Aquest dia va tenir lloc la votació final sobre aquesta qüestió. Quants vots va obtenir?

• Favorables (“placet): 2.067 (sobre un total de 2.216 votants).

• En contra (“non placet”) 249. (27 més que en la votació indicativa,

del 21 de setembre).

En aquestes dates, un servidor ja no era a Roma, era al Collell, on vaig ser destinat pel bisbe Jubany. Per això he escrit la paraula “Apunts”: no records ni vivències, sinó “apunts”. L’impacte de la solemne inauguració del Vaticà II va ser tal, que sempre he mirat de no perdre de vista la seva doctrina. Ja no era a Roma, però com si hi fos. De fet, el bisbe Jubany em va destinar al Collell perquè volia començar pel Collell la reforma conciliar. Això, un servidor ho sabia, però no res més. Ho dic, més que res, per evitar de ser malinterpretat. No vaig anar al Collell sabent el càrrec que -més endavant- vaig tenir. En absolut. Això va venir bastant després. Primer, va caldre esperar l’acabament del concili. Després, tot el professorat del Collell vam haver d’estar pendents de la visita pastoral del bisbe Jubany al nostre col.legi diocesà, visita que va durar uns tres dies. I és que el bisbe Jubany va voler parlar amb tots els capellans, un per un, començant per Monsenyor Piera, el rector, i continuant per Mn. Pius Masvidal, prefecte de disciplina i director del col.legi, en tant que internat, i a continuació per tots els capellans de la casa, fossin professors o iaios. (Els “iaios” eren, majorment, el que entenem per educadors, però aquest terme -quan vaig arribar al Collell- no existia. El vaig introduir un servidor).

• Per què explico tot això? Aquest preàmbul, ¿té alguna cosa a veure, amb el tema de la llibertat religiosa?

• Sí, molt, com ja ho anirem veient.

Un dels gestos més simbòlics de Joan XXIII, en resposta a la pregunta: Què n’espera treure del concili?, va ser anar fins a la finestra del seu despatx privat, que dóna a la plaça de Sant Pere, i obrir-la de bat a bat:

• Què n’espero treure?, em pregunta, va dir: doncs, això: que entri una alenada d’aire fresc a l’Església. (Amb la qual cosa, també estava dient que l’aire, a l’interior de l’Església, feia olor de resclosit).

No m’ho invento. És l’última cosa que faria. El gest de Joan XXIII ja forma part de la història del Vaticà II. Ha sigut àmpliament comentat, però la major part de les vegades amb el fre de mà posat. Vull dir, sense acabar d’arribar al fons, o sigui: sense parlar de “l’olor de resclosit” que es respirava en l’Església, per un pudor que no comparteixo. I no el comparteixo, perquè no vull trair Joan XXIII. Però tampoc em vull allunyar de l’esperit que animava Joan XXIII en convocar el concili. De manera que, aquí va la prova. En el seu “Diari de l’ànima” hi consta quina va ser la seva reacció en saber que Pius XII havia mort. Joan XXIII era -aleshores- Patriarca de Venècia. I val a dir que era molt feliç. Estava convençut que -aquell destí. el de Patriarca de Venècia- seria l’últim de la seva vida. Amb altres paraules: que moriria a Venècia, perquè ja tenia una edat. Comptava 77 anys, ni més ni menys. La mateixa edat que quan fou escollit. (Nota: Aquest detall de l’edat és molt important per a un servidor. L’edat és la que és. No es pot canviar. I això és vàlid per tothom. També per Kekeo, el meu fillol. Va arribar a Blanes amb 19 anys complerts. I va morir quan faltava un mes per complir els 23. Em consta que el bisbe Francesc Pardo no va voler tenir en compte aquest detall. “No s’ho creia”, va dir, com si, la qüestió de l’edat, fos una qüestió de fe. I amb això en va fer prou per ingerir-se en el cas de la mort del fillol, que no era un cas de la seva incumbència, sinó que ja estava en mans de qui havia d’estar: en mans de la justícia civil, en l’aspecte penal. No hi havia cap necessitat que el bisbe F. Pardo intervingués en el cas. Però ho va fer. I a la vista estan els resultats.- Fi de la Nota. Tornem al punt on hem deixat el tema que ens ocupa).

• Quina va ser la reacció de Joan XXIII, en saber la mort de Pius XII? Aquesta: “Una de les frases preferides em serveix de consol, en l’hora present: No estem a la terra per ser conservadors d’un museu, sinó per conrear un jardí florent de vida i preparar un futur gloriós”. Aquí teniu el context en què cal interpretar el gest -per part de Joan XXIII- d’obrir la finestra, per tal d’explicar què en volia treure del concili que acabava de convocar: un canvi d’aire en l’Església. Un aire nou, renovat. Del qual en vindria “un jardí florent de vida”. Crec que no cal afegir res més. En el seu “Diari de l’ànima” no diu enlloc que ell esperi ser Papa. Però hi ha una clara intenció de vot. Roncalli hauria votat per un Papa pastoralista.

Que la missió de l’Església és -sobretot- pastoral, em sembla que ningú no ho posa en dubte. En canvi, ningú no ho ha portat a la pràctica amb tanta convicció com Joan XXIII. El Vaticà II va ser -abans que tot- un concili pastoral. Així ho va entendre la majoria dels bisbes de tot el món arribats a Roma. I així ho va demostrar, aquesta majoria, a les primeres de canvi que va poder. Això va ser a l’endemà passat de la inauguració, és a dir: el primer dia de treball de l’Assemblea conciliar. Aquell dia, un servidor era allà, a la plaça de Sant Pere, perquè em feia il.lusió veure l’arribada dels Pares conciliars. La imatge d’aquella manada d’autocars arribant a la plaça de Sant Pere -en fila índia- i aparcant -ordenadament- un al costat de l’altre, ran de la doble columnata de Bernini, va quedar gravada en la meva retina. I anys més tard, quan va ser hora de tenir a les meves mans les regnes del Collell, va donar fruit. Allò que semblava impossible -que els alumnes interns del col.legi anessin a casa seva cada fi de setmana- es convertí en realitat. Una flota d’autocars els venia a buscar al col.legi i marxava del Collell en qüestió de minuts. L’operació sortida -no sense abans véncer moltes dificultats- era un fet consolidat. Té alguna cosa a veure, això, amb el tema de fons?

• Sí, molt. Tal com ja he dit, jo no vaig arribar al Collell amb el nomenament de director “in pectore”. I encara menys, pensant que en seria el rector. Això ho va decidir el bisbe Jubany, pas a pas, després de la seva visita pastoral al col.legi diocesà del Collell. Per cert: l’últim a entrevistar-se amb el bisbe, vaig ser un servidor. Perquè era l’últim que hi havia arribat. I el bisbe Jubany ens va cridar respectant la jerarquia de l’edat, tal vegada l’únic tipus de jerarquia que cal respectar sempre. I és que, encara que no ho sembli, el tema de la llibertat religiosa va d’això.

En efecte: El fonament de la llibertat religiosa és la dignitat humana, que és la mateixa en totes les persones del món. El dret a escollir una religió -o de no escollir-ne cap- és un dret de les persones, no un dret de la veritat, ni tampoc donar més marge a l’error, com defensava el grup del vot minoritari, contrari a la reforma proposada per Joan XXIII. En aquest grup hi havia pesos pesats, tal com els cardenals Cicognani, Tisserant, Agagianian i Felici, secretari del concili, un grup, aquest, que va pressionar Pau VI tant com va poder. Per no mencionar els altres membres de l’anomenat Coetus internationalis patrum, el disc dur dels contraris a la reforma, el grup en el qual hi figura el cardenal Siri de Gènova, l’home que corona reis, però no Papes. Sense deixar de banda Lefebvre, el bisbe cismàtic del Vaticà II, bastant histriònic, per cert. (Nota: Demano disculpes per aquest estirabot, no és el meu estil. Però és que a Lefebvre el vaig conèixer i em va semblar bastant pallasso. Cada concili ha tingut el seu cismàtic, i podria donar noms amb molta més doctrina que Lefebvre, i molt més seriosos que ell. I això no obstant, ell és dels pocs que s’ha sortit amb la seva. Però aquest és un altre tema, que ara no toca.- Fi de la Nota).

El tema de la llibertat religiosa va ser un dels més controvertits del concili. Pau VI va respirar alleujat quan -finalment-, en el darrer minut, com qui diu, el grup majoritari favorable a la reforma, va marcar el gol de la victòria. El que estava en joc era el futur de l’Església: el jardí florent de vida, que volia Joan XXIII. Que cadascú vegi si tenim l’Església que volem o no, sense oblidar que, segons el Vaticà II, l’Església som tots, o sigui: tots els que en som.

Vostre: Jaume.- 2-VI-021.- Columna: 367