CAPELLÀ O METGE

CAPELLÀ O METGE.

Quan algú em feia la típica pregunta que, de ben segur, ens han fet a tots en els anys de la nostra infantesa -”Què voldries ser quan siguis gran, Jaume?”-, la meva resposta solia ser sempre la mateixa:

• Capellà o metge. (Era el que pensava i el que veritablement m’atreia),

• Què tenen en comú, aquestes dues professions? No són molt diferents, almenys en aparença?

• En la meva opinió, no. Tenen molt en comú, més del que sembla.

• I què és -bàsicament- el que tenen en comú?

• La salut de les persones, entesa com un tot. Diferenciar la salut del cos de la salut de l’ànima, em sembla un error. Un error segurament necessari a la pràctica, però al capdavall, un error.

La diferència entre entre els mals del cos i els mals de l’ànima és que, els del cos són més visibles i, en conseqüència, més fàcils de detectar. Això fa que també siguin -en termes generals- més fàcils de guarir. Els de l’ànima, en canvi, és al revés: són més difícils de detectar i, també, de més mal guarir. En qualsevol cas, però, tan importants són els del cos com els de l’ànima, motiu pel qual m’he referit a la salut com un tot.

Si entenem la salut com un tot, amb tanta o més raó hauríem d’entendre el bé com un tot, en lloc de dividir-lo en corporal i espiritual. Cada persona és una i única. El bé és quelcom que fa una persona en profit d’una altra. El primer bé -diu una antiga dita jurídica- és no fer el mal. La dita coincideix amb una primera definició del bé de la filosofia escolàstica, que defineix el bé com absència de mal. Passa una cosa semblant en l’àmbit de la salut. Des de sempre s’ha dit que és millor prevenir que curar. Amb motiu de la pandèmia hem pogut comprovar la saviesa que conté aquesta dita popular, i tantes altres de semblants que tots coneixem.

El bé és el que tots estem cridats a fer. I el mal és el que tots estem cridats a evitar. Heus aquí un axioma de la vida moral. Observa que no he citat, encara, cap veritat revelada. Perquè no cal. Tampoc ho serà la següent: “Bonum et ens convertuntur” (“El bé i l’ésser es prediquen mútuament”). És una màxima de l’escolàstica. El que em crida l’atenció és que l’era de l’escolàstica pertany als segles XIII i XIV, i això no obstant, la màxima citada diu el mateix que en el seu dia va dir Tertulià, un dels primers teòlegs de l’Església llatina, considerat uns dels Pares de l’Església. Tertulià va viure en el S.III. I la màxima a la qual em refereixo diu: “L’ànima és naturalment cristiana” (“Anima naturaliter christiana”).

Vist així, la diferència entre el capellà i el metge no és tan gran com sembla. Són dues maneres de fer el bé que es complementen. La persona que més i millor va saber conjugar el bé del cos i el bé de l’ànima va ser Jesús de Natzarè, l’home del qual s’ha dit que “va passar per la vida fent el bé”. En aquest judici, el bé és tot el que va fer. La definició també diu -de manera implícita, si es vol- que el bé és quelcom que es fa, quelcom que sempre es pot fer, igual que sempre se’n pot fer més. Existeixen altres definicions del bé. Hi ha qui el defineix com absència de mal. No dic que no. L’absència de mal exigeix un esforç semblant al de fer el bé. Per tant, som allà mateix. El millorament d’una societat passa per fer el bé i evitar el mal. En l’àmbit de la medicina, succeeix el mateix: és millor prevenir que curar. Amb motiu de la pandèmia hem tingut ocasió de comprovar-ho. Els gestos de solidaritat han rebut aplaudiments, mentre que les conductes insolidàries, que també hi han sigut, han merescut algun tipus de reprovació.

Ara bé: siguem realistes. El que avui veiem dista molt del que veia en els anys de la meva infantesa. En aquells anys, el capellà ho era tot. Com també ho era el metge de capçalera. Alguna cosa ha passat per arribar al punt en què hem arribat. Avui dia, el capellà ha passat de ser-ho tot a no ser res, mentre que, amb la professió de metge és al revés: Ha anat a més en tots els aspectes. Del capellà, hi ha molt poca gent que digui que contribueix al bé individual i al comú. La seva professió s’ha tornat prescindible. Tan sols compta pels creients molt convençuts. D’altra banda, el capellà, o bé no és conscient de la seva poca rellevància, o bé s’hi ha emmotllat sense gaire dificultat. Sigui com sigui, el referent del capellà ja no es pot dir que és Jesús, l’home que va passar per la vida fent el bé. Mentre que, en el cas dels metges és al revés. Els últims spots publicitaris que he tingut ocasió de veure en la televisió afirmen -sense cap rubor- que, per salvar vides, no cal ser metge; no cal tenir estudis de medicina; l’únic que cal és ser solidari.

La solidaritat és avui dia la virtut políticament més correcta que existeix. No tinc cap dubte que la gent solidària se sent més realitzada que mai. I la veritat és que no em dol. El que em dol és que la gent no se senti realitzada en l’Església. Em dol que l’Església hagi deixat de ser el referent que havia sigut. Em dol que per ser capellà siguin necessaris els estudis de teologia, i sobretot haver rebut l’ordre sacerdotal. En la meva columna anterior vaig posar en entredit l’excés de sacralització que impera en l’Església. Avui hi torno, des d’unes altres perspectives. Quina necessitat hi ha que la vocació de capellà hagi de ser necessàriament una “crida de Déu”? La “suposada” crida fa que el futur capellà sigui, des de l’inici, un ésser a part, un elegit, tot el contrari del que ell mateix vol ser el dia de demà. El seu objectiu és fer el bé a la gent. Al major nombre de gent possible. Així és com definia la seva vocació Joan XXIII, l’home que va saber treure l’Església de la via morta en què aquesta es trobava. I ara, en quina via es troba, si és que es troba en alguna via?

He dedicat moltes hores al tema de la manca progressiva d’influència de l’Església en el món actual. Em sap greu no poder resumir aquí algunes de les conclusions a les quals he arribat, a base d’hores d’estudi i reflexió. Això no obstant, en vull apuntar una, que considero principal, amb el propòsit de tractar-la a fons més endavant. Al meu modest entendre, el punt d’inflexió del canvi que va fer l’Església va ser l’Edicte de Milà (313), en virtut del qual l’emperador Constantí va ordenar la fi de la persecució dels cristians en tot l’imperi romà. Uns anys més tard, Teodosi va consolidar la fe cristiana com a religió oficial de l’imperi romà.

Durant aquest temps de traspàs, tanmateix, ja van tenir lloc la celebració de dos dels quatre concilis de l’Antiguitat. Van ser els concilis que van definir les veritats fonamentals de la fe cristiana, començant pel credo, que porta el nom d’origen (niceno-constantinià), i acabant per reclamar en favor de Constantinoble els mateixos privilegis que la Seu Primada de Roma, motiu de fricció entre Orient i Occident. El que va tenir de positiu el règim de Cristiandat -el cessament de les persecucions- ho va tenir de negatiu l’aliança de poders. De ser perseguits, els cristians van passar a ser perseguidors. I aquest estigma, l’Església no ha sabut (o no ha volgut) treure-se’l de sobre. I malgrat el gran mèrit de Joan XXIII, que és el Papa que més hi ha fet per superar aquest estigma, encara estem a les mateixes. La sacralització és la manera que té l’Església de blindar-se contra l’enemic. Però no serveix de res, si l’enemic és ella mateixa, que no sap veure que, com més ella se sacralitza, més es deshumanitza. I en això estem. Vam tenir l’oportunitat de sortir d’aquest cercle viciós, que és el poder, amb la celebració del Vaticà II, l’únic concili veritablement democràtic de tots els que ha celebrat l’Església, però -malauradament- va ser una oportunitat perduda. No del tot. Del Vaticà II, en queda l’esperit. Només Ell ha de ser el nostre guia.

Vostre: Jaume- 12-IX- 21.