Conceptes clars (10) Memento mori. Carpe diem

Post date: Apr 30, 2017 6:01:12 PM

Són antagònics, aquests dos conceptes? Vegem-ho:

• Memento Mori: Recorda que has de morir.
• Carpe Diem: Aprofita el dia; gaudeix el present;

La primera frase forma part del vocabulari del monjos de clausura. Els cartoixans, per exemple, quan es creuen passejant pel claustre se saluden amb aquesta frase (que sona més aviat tètrica, no?)

Els generals que entraven victoriosos a Roma, per la Via Àpia, on el poble els esperava per aclamar-los, duien al seu costat un esclau (o un servent) que els tirava cendra damunt del cap, mentre repetia la frase memento mori (recorda que ets mortal, o recorda que has de morir), i així fins que arribaven al Capitoli, on els esperava l’Emperador. Aquesta cerimònia podria ser el precedent de la imposició de la cendra, a l’inici de la Quaresma, segons l’antic ritual (“Recorda, home, que ets pols i en pols t’has de convertir”).

La Segona (“Carpe Diem”) és un vers d’Horaci (les famoses “Horacianes”, model de poesia clàssica, molt estimada per Miquel Costa i Llovera, la poesia que mai no passa de moda). L’expressió -carpe diem- té autonomia pròpia. Es fa servir com a frase feta o com una màxima que, amb poques paraules, diu moltes coses. Es fa servir fora de context, per expressar que cal gaudir de la vida, ja que aquesta és breu. En la cultura cristiana se li sol donar un to pagà; o sigui, com si fos una invitació frívola a gaudir de la vida en lloc de santificar-la. D’aquí ve que m’hagi plantejat reflexionar sobre els dos conceptes junts, per tal de veure si s’exclouen o no.

SANTEDAT O SAVIESA? Un fals dilema. La saviesa porta a la santedat, i la santedat, si no ens fa més savis, tampoc ens fa més sants. El savi no és savi perquè no s’equivoca, sinó perquè “sap” que s’equivoca i, en conseqüència, rectifica. (Rectificar és de savis)

El sant no és sant perquè no peca, sinó perquè es reconeix pecador i es penedeix dels pecats.

• El savi no es pren a broma els errors dels altres. És prou conscient dels seus propis errors. (En aquest sentit, doncs, és un home virtuós)
• El sant no tira mai en cara els pecats dels altres. Coneix la seva pròpia misèria i això el capacita per ser comprensiu. (En aquest sentit, es comporta d’una manera sàvia).

ENTRE EL SANT I EL SAVI NO HI HAURIA D’HAVER DIFERÈNCIES.

• Ho són per culpa dels models de santedat canònica. Sense aquests models, molts savis serien tinguts per sants, i viceversa: molts sants serien admirats per la seva saviesa.

JESÚS: ÉS un exemple d’home sant i savi, dos conceptes que en ell es donen cita i resulten indestriables. Té les idees molt clares, com correspon a un savi. I té la major de les virtuts en grau màxim: l’amor al proïsme, i sobretot al proïsme més necessitat d’amor: els pobres, els marginats, els malalts crònics, els que pateixen…

Tant el savi com el sant tendeixen a ser alliberadors del patiment humà. Quan ens trobem davant d’un metge savi, el reconeixem tot seguit (no pels seus molts coneixements, sinó per l’estima que li mereix la vida del malalt). El mateix cal dir del sant: reconeixem el sant perquè ens estalvi els patiments; ens allibera del sentiment de culpa; ens absol o ens perdona amb mola facilitat. És el metge de l’ànima. Coneix la fragilitat humana. I estima la persona tal com és.

EL REGNE DE DÉU I LA SEVA JUSTÍCIA: En aquest concepte (el centre de la predicació de Jesús) és on es veu que Jesús era sant i savi. El Regne de Déu (la santedat de vida) no pot existir amb independència de la Justícia divina, que no remet a una altra vida, sinó a aquesta. La justícia divina és la pròpia del Pare, que estima per igual tots els seus fills. Tenim, doncs, un fonament de la igualtat dels homes davant de la llei, en virtut de la seva dignitat humana, que, en essència, és igual en tots, perquè és la mateixa. La dignitat ontològica (o dignitat de l’ésser). Ningú és més que ningú.- Tothom és algú.- Algú que som tots.- I tots som algú.

Jesús es va equivocar: pensava que el Regne de Déu estava per venir, i que vindria aviat. A mida que passaren els anys, va veure que no era així. I aleshores el “Regne de Déu” -va dir- ja era aquí. On? A dins vostre. A l’interior de cada persona.

En aquesta rectificació sobre la marxa. jo hi veig el savi i el sant. El savi, perquè sap rectificar. I el sant, perquè la rectificació li costarà cara. I això no obstant, l’accepta. Fins al final: fins a la creu.

LA CREU: heus ací el final que espera tant al savi com al sant: la creu. La incomprensió. El savi no pot no ser sant. Pensa en la mort i aquest pensament l’estimula a viure. I el sant, fa el mateix: Uneix el memento mori amb el carpe diem. L’amor val més que la religió.

Vostre, Jaume.